Retorn al col·legi

Dius que aquest poema va ser escrit com "en un rampell", sense arranjaments ni relectures i crec que en certa mesura es nota. No pas per cap error ortogràfic, ni formal, ni de rima, perquè ja es veu d'entrada que és un poema que no busca cap estructura precisa, sinó perquè el que es percep és un abocament trepidant d'aquelles sensacions de quan eres un col·legial i ara, passat el temps, t'envaeix la nostàlgia de tot allò viscut. Te n'adones que ja res no serà igual, ni res d'allò tornarà.

Dis que "recordar el passat" sempre fa mal... no hi estic gaire d'acord; crec que només fa mal si el record és dolent, i tu ens parles de coses positives, de moments, de persones que et van acompanyar en aquells anys d'infant. I quan un record és positiu, el que et provoca -crec jo- és només enyor, com es diu habitualment "nostàlgia d'un temps passat".

I el darrer vers és ben singular:

"Enyoro el present; visc el passat". Dóna tota la sensació d'estar anclat en un passat i desitjar que vingui un futur que, alhora, seria aquest present que ara tens, però que no vius plenament per "culpa" d'aquest record d'un passat que t'obsessiona.

M'agraden els poemes que parlen del passat, que recordes somrient per fer-te conscient que el temps passa inevitablement i que res ni ningú ja no tornarà a ser igual. Però em deixen un mal gust de boca els poemes que acaben sense deixar una petita escletxa oberta per a l'esperança de deixar tot allò allà, en un racó del cor, sense oblidar-ho, però amb ganes d'enfrontar l'avui, el demà. I aquest teu poema m'ha donat aquesta impressió.

Moltes gràcies per la sinceritat del teu comentari. La intenció de les meves paraules és complexa, i tal com dic a la introducció és una mena d'experiment amb moments que se'm fan difícils de posar en paraules. Té tot un significat però, és clar, això de vegades només "ho veu" l'autor...

Una forta abraçada. M'ha alegrat molt veure't de nou per aquí!