RETORN A CASA

Un relat de: Ravegal
Als setze anys era soldat. Va marxar de casa amb l’aire fred de l’hivern esgarrapant-li les galtes, quan l’estel matí tot just puntejava la foscor del firmament i el llostre daurava una faixa de cel enganxada al perfil de les muntanyes. No volia estar-se més en aquella casa. No volia tornar a veure el pare, un home corpulent, ignorant i brut, tornar a casa begut, cridant enfollit, fent anar per terra tot el que trobava i, sobretot, veure com maltractava la mare, que rebia els cops de la seva ira i els que ell, per agilitat, aconseguia esquivar. Li va dir a la mare que se n’aniria i ella es va posar a plorar. «Ves-te’n. Tu tens una vida per davant i sabràs sortir-te’n. La meva ja està desfeta i a aquest pobre cos ja no li ve d’un cop, només espera l’últim». Amb una barreja de neguit i aventura, va preparar-se el sarró: una mica de roba, un flascó de vi, una poma i pa. Va estar a punt d’agafar tota la barra, però li va venir al pensament la pobre mare i en va agafar la meitat. L’altra meitat la va amagar perquè el pare no la trobés, confiant que la mare sí que la trobaria. No va tenir cor de dir-li adéu. El pare, com moltes nits, no havia tornat a casa. Devia estar jaient al portal d’alguna taverna, botit de vi o masegat a cops en una baralla. O potser les dues coses.
Va fer el camí fins al poble sense girar-se ni un sol cop. Temia que si ho feia, el record de la mare es faria pesant com unes botes de plom i quedaria encallat i no seria capaç de tirar endavant. Caminava de pressa, no volia que la fatalitat fes que es creués amb el pare. El poble encara dormia. El cant dels galls donava la benvinguda al nou dia. Només els ulls d’un gat van brillar mentre passava. De camí cap a la ciutat va menjar del que podia arreplegar dels camps per on passava, procurant estalviar les escasses provisions del sarró. Van ser tres dies llargs. Amb els peus llagats, l’ajut d’alguns carreters va ser providencial i, a més, en veure’l tan jove i aganat, hi compartien algunes de les seves menges. Passar la porta de la muralla li va semblar el naixement a una nova vida.
Va vagarejar per la ciutat uns quants dies, mal menjat, mal dormit i subsistint a base de petits furts. Una vegada que estava a la plaça va aparèixer una companyia de soldats precedida per una banda de cornetes i tambors. No va entendre res de l’acte que es va desenvolupar, però els seus ulls van quedar enlluernats amb el color dels uniformes. Dos xicots, si fa o no fa de la seva edat, tocaven el tambor. En un moment que descansaven s’hi va acostar «M’agradaria tocar el tambor, com vosaltres. Com ho puc fer? On he d’anar?» El van mirar amb aire de superioritat, van dir-se unes frases que no va entendre, però finalment, amb to desdenyós, li van dir on ho havia de demanar.
Va canviar els crits i bufetades del pare pels del sergent. Però era diferent. A cap d’un temps ja li sabia els topants i tot es va fer suportable. Caminava amb un aire arrogant que ni un general, de tan content com estava amb el seu uniforme: pantalons blaus i casaca vermella amb xarreteres daurades; sabates negres i corretjam blanc, el casquet alt i negre amb una orla daurada. El tambor li arribava més avall del genolls, que acabaven nafrats a les desfilades, quan cada passa era un cop. Va tocar el tambor durant onze anys i després, per veterania, va passar a secció de cornetes. Sense projectes ni ambicions, roncava els seus somnis estirat sobra la màrfega d’espart. Amb la minsa paga es permetia satisfer gustos senzills i comprar unes hores d’amor. Als quaranta-tres anys, quan el van fer caporal instructor, les obligacions es van alleujar.
Va viure les tres guerres carlines i la del Marroc sense disparar un sol tret. Al servei de la República o dels reis, va donar so a condecoracions, execucions, funerals, desfilades i processons.

S’ha llicenciat i els companys han brindat per ell i la banda ha tocat per dir-li adéu. Als setanta anys torna a casa. Aquell marrec escanyolit és ara un vell corpulent de barba blanca i cabellera descuidada, front arrugat i ulls tristos. S’atura a la porta de la caserna i, abans d’enfilar la baixada del turó, contempla el paisatge que se li obre als ulls. Dubta de poder trobar casa seva, una casa petita, en un món que li sembla, ara, massa gran. Però si va venir, també sabrà tornar. Camina cap a la ciutat sense mirar enrere, talment com ho va fer en marxar de casa. Amb el braç passat per la nuada del farcell i el sarró creuat a l’altre costat, s’encamina a la parada de tartanes; farà així el camí fins al punt més proper al seu destí.
Si el dia que va arribar, passar la porta de la muralla li va ser com una naixença, avui en surt abandonant les crosses d’una rutina còmoda per enfrontar-se, confós, a una vida incerta, sense cornetes, tambors ni guarniments daurats.
Dalt de la tartana, no diu res, no participa en la conversa dels altres cinc viatgers, tres homes i dues dones que xerrotegen sense escoltar-se. Té el cap embotat de pensaments que giren sense que cap s’aturi. Fins ahir era un soldat, avui, què és?
En una cruïlla s’acomiada dels companys de viatge. El tartaner li desitja bona sort. Contempla uns moments com s’allunya el carruatge i comença a caminar. Al cap de poca estona el sol inclement el desesma i s’atura a l’ombra d’una noguera a reposar. Amb la casaca aguantada amb la mà sobre l’espatlla reprèn el viatge. La proximitat al seu destí fa créixer el temor que tot allò que conserva en el record hagi canviat o desaparegut, mentre a banda i banda del camí, el blat daurat es gronxa en onades empeses per l’aire de ponent. Cada nit, a boca de fosc, troba acollida en el paller d’algun mas petit, a poca distància del camí. A taula, li escolten embadalits una tirallonga d’històries d’una vida que ja comença a enyorar. De bon matí, a canvi d’unes monedes li omplen el sarró i després d’acomiadar-se recomença la caminada.
És mitja tarda quan arriba al poble. Va de dret al petit cementiri que hi ha al costat de l’església envoltat per una tanca de pedra. La reixa s’encalla a mig obrir després de deixar anar un grinyol. A la paret del fons una dotzena de nínxols guarden les despulles dels més acabalats; a terra, mig amagades per l’herbei, senzilles creus de ferro rovellat o de fusta corcada assenyalen les tombes dels més pobres. Amb compte va fregant les inscripcions desdibuixades de les creus fins que troba el nom que busca: aquí descansa la seva mare. Arrenca a grapats les herbes que hi creixen a sobre i després espigola flors de coronària i en deixa un humil pom sobre el túmul. Està dret al costat de la creu, amb la casaca descordada, el sarró regirat cap a l’esquena i el sol fent-li lluir el galó daurat cosit a la bocamàniga. Inclina el cap i intenta recuperar els records de la infància viscuda al costat de la mare. No resa perquè no en sap, però tampoc resaria a un déu que ha permès la vida que els ha tocat viure. No ha vist la tomba del pare. Tampoc no l’ha buscada.
Amb el sentiment d’haver fet el que calia, reprèn el camí. Ara els records són per la casa. El sol declina, el camí se li fa llarg o la memòria és curta. Veu acostar-se un home. No es reconeixen, és clar.
—Bon home, em podríeu dir si queda gaire lluny la casa dels Calaf, de ca l’homenot, que li deien. Una casa amb teulada a dues aigües, una tanca que l’envolta, dos xiprers i un pou que es veu des del camí? Hi vaig néixer, sabeu? Ara hi torno.
Com si li dolgués la resposta l’home li diu:
—La vostra casa es buida i malmesa, un xiprer es va tombar sobre la teulada fent caure el rafal i el pati es ple d’herbotes. Ara el camí fa un revolt i quan es redreça ja veureu el xiprer que queda dret. No us falta gaire.
S’acomiaden i tornen a caminar amb un interrogant al pensament, però cap dels dos no es gira.
S’atura uns moments al davant de la porta, sobreposant els records a la imatge que li omple ulls. L’herbei li arriba mes amunt del genoll, el xiprer caigut i corcat no ha aguantat el seu pes i està partit, mig jeu a terra i l’altre mig repenjat a la teulada. Al pou, els dos pilars només retenen els caps de la biga que aguantava la corriola, que ara jeu al fons. Quan empeny la porta, la fusta es desprèn de les frontisses i cau. Dos conills fugen corrents fent bellugar l’herba al seu pas i les tórtores que reposaven sobre l’esquelet del xiprer aixequen el vol. Entra a poc a poc, com si escoltés el cruixir de les herbes sota les pesades botes. Ressegueix tota la casa. Poca cosa queda d’aprofitable, però el pensament li somriu: «No és una bona casa, però és la meva».
El temps s’alenteix, ja ha arribat i res no l’apressa. Sota el que queda del rafal, remira l’entorn. Treu un ganivet del sarró i talla unes quantes herbes, d’aquí i d’allà. Després s’acosta al tronc del xiprer i en trenca branques primes. Assegut al pedrís tria les herbes i en acabat buida el sarró. Fa foc amb les branques del xiprer . Buida la cantimplora en un tupí. De les verdolagues, créixens, xicoires i lletsons, se’n fa un plat i, una sopa, de les ortigues i les malves. El cel es va enfosquint mentre es menja la sopa i l’herbei, i se sent sol. Agafa el flascó de vi i va caminant pel pati quan s’adona que té convidats. La lluna, plena ha sortit del darrere els turons i a poc a poc li ha definit l’ombra. Somriu: «Ja som tres». Quan camina sempre té la lluna allà dalt i l’ombra el va seguint. Alça el flascó cap a la lluna en un gest de convidada, «Ah, no. Tu no saps beure. Que hi farem. Ja ho faré jo per tu». La seva pensada el fa enriolar. Es gira i s’encara amb l’ombra: «I tu? Tu no en tens mai de set, oi?».
La claror de la lluna il•lumina el pati i li aclareix la tristor. Amb el flascó de vi a la mà comença a cantar i a ballar. En un giravolt es veu l’ombra i s’atura de sobte «També balles, tu? Doncs som-hi, ballem» i tombant-se cap a la lluna, li diu «Tu no pots, t’hauràs de conformar amb mirar». I torna a començar la dansa i va aixafant l’herbam amb els seus passos matussers i al seu darrere queda un rastre d’efímers senders. Canta amb veu potent; camina, giravolta i salta; beu, imita la corneta; pica el tupí amb la cullera i desfila amb aire marcial i, mentre fa això, conversa amb la lluna i amb l’ombra.
Fa un glop del flascó, que queda curt. Mirant-se la lluna obre els braços en un gest de resignació «Vet aquí, s’ha acabat el festí. Ara què fareu?» Però els convidats no fugen. La lluna se’l queda mirant sense moure’s. L’ombra, com si el volgués consolar, el va seguint fent-li companyia. «Heus aquí uns convidats fidels i desinteressats. S’acaba la festa i es queden per fer-me companyia. Una companyia com mai no l’he coneguda».
Se’n torna al casal. L’ombra li va al davant i s’atura a la porta. Quan s’obre, entra i es barreja amb la foscor de dins, però ell sap que hi és i que es queda. Es gira per contemplar la lluna, que encara és allà, lluny. Li diu adéu fent amb la mà un gest sense gràcia. Mira enllà, cap a llevant, i una llàgrima tremola uns instants als ulls, abans de caure.

Comentaris

  • Tornar[Ofensiu]
    Prou bé | 06-07-2021

    Es necessita valor per tornar, O no saber quina altra cosa fer. Final molt coherent d'un relat molt ben escrit amb un llenguatge ric però gens pompós. Lectura que interessa malgrat la senzillesa de l'argument. O potser per això. Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: