Res no mor

Poca gent pot gaudir d'una introducció com aquesta, tant en vida com a lectors.
El mètode, per molt antic que sigui, ara està aburgesat i escalfa el planeta.
Ser soldat amb les perspectives que descrius comporta una consciència ignorant exageradíssima.
Els núvols de la guerra no són blocs que aturin les bombes, ja sigui d'aliats, alemanys o vés a saber què.
Ni un ocell ni un bonic Sol. Tracta de que és part d'una GUERRA.
L'adjectiu de maldestre atribueix una innocència quasi impossible, doncs això és per cagar-se als pantalons quaranta-dues vegades en pocs segons.
I arriba l'art d'ésser petit. En aquell moment allò importa tres collons.
Quan els motors de l'avió fallen, descrius un altre acte d'ignorància. Ni creient en Déu i prou això és possible.
La Consuelo plorarà i fregarà durant la resta de la seva vida.
Tot el que jo conec mor, i això jo no ho oblido, sinó és que pateixo un del.liri esquizofrènic o esquizoafectiu, que és pitjor.

En fi, estimada Gypsy, el que vull dir és que n'hi ha que tenim sort i vivim en un cel artificial.

Una salutació amiga i una abraçada.


Sergi

...que tota la capacitat de síntesi, tot el sentiment que traspua el relat, el lirisme que se'n desprén i la humanitat del conjunt em fan un nus/nuc a la gola.
Hala, bona vesprada!

...que, parlant de la MORT, hagues escrit la frase RES NO MOR. Enhorabona!!!
I ara, seriosament, és un repte improvisat, però sentit - No com el meu, que va se un 'intent de participació' només. (Ja veurem si el penge, amb altres que esteren torn... I que no sé si han agafat número/butlleta).
Salut i rebolica, gitaneta!
PS. Gràcies pel 'cumentari' al 'puemeta queixós' (d'eixos que no escric sovint). La mateixa nit vaig escriure una 'cosa' completament diferent -o no, tot depèn de la "mirada"-: ERECCIONS. No te'l recomane!!!.

Estimada gypsy, un relat digne de la teva qualitat (aquella que dius no tenir, aquella que amb modèstia defenses relat a relat).

Gràcies per apropar la rosa (Consuelo) a l'ànima d'Antoine de Saint-Éxupery, d.

...Si en queda un record. M'han encantat aquestes frases finals:"sonen les veus dels que han marxat i res no és buit de contingut, tot té sentit mentre moro, més sentit que mai". Evidentment, no sabem què pensava el veritable Saint-Exuperi quan estava endinsant-se en el seu destí final. Cadascú mor sol, això diuen, encara que també diuen que compartim unes visions comunes a l'espècie.
Una de les coses que compartim mentre vivim és la necessitat de dotar-nos de sentit i trascendència.
M'ha agradat també l'ús de la interpelació directa al lector, per recordar-nos que tot plegat és una fabulació, que qui ens parla és, en tot cas, el ressó, l'eco de la veu original en una altra veu que ara ens parla, ens escriu, ens envia el seu missatge (la gypsy) a través d'aquest espai de trobada tan viu, tan bellugadís i tan gratificant, RC.
Salutacions,

franz

...crec en la vida eterna. Però potser demà si. O aquest és el meu desig.
Surrealista, el relat. Ben descrit i digne.

Gràcies pel teu comentari.


Sergi

Trobo que vas aprofundint en aquest estil sintètic que tant em va agradar en el teu poema de les pedres. Tres petites instantànies, totes tres lluminoses. La caiguda d'un avió al mar convertida en una metàfora de les vida: esperances, il·lusions, la fantasia humana del mètode i del control, quan resulta que som tan dèbils com una papallona o una formigueta.
Perquè no sigui dit que tot ho trobo bé, m'agradaria més que t'haguessis deixat anar per un llenguatge més poètic: trobo expressions massa periodístiques o col·loquials.
D'altra banda, i respecte del títol: jo diria que tot es mor. Que no vol dir que tot desaparegui: el cercle és justament que ens morim per donar lloc a noves formes de vida i d'energia que desconeixem. El nostre cos es convertirà en bactèries? Aquestes bactèries duran alguna cosa nostra? Segurament que no. Ja diuen els místics que la mort és com un part: però el nou ésser tindrà la seva pròpia vida, com un fill amnèsic que no sap d'on ve. No és fantàstic, també?
També m'has fet pensar en una altra cosa (un comentari anterior parla de la capacitat inspiradora del teu text, i hi estic d'acord): imaginem que l'aire no és transparent, sinó una matèria visible. Com un líquid espès ens uneix a tots, i passa dels meus pulmons als teus, i tots estem lligats estretament. Com que som una mica idiotes ens dediquem a competir, i oblidem que depenem dels altres. Fins i tot dels que no ens agraden. Ai, el misteri de la vida...!

molt íntim, poètic. m'ha agradat. o sóc una bona comentarista

M'agradan les escenificació històriques que fas, gypsy i trobo el teu estil molt personal i ple de contingut.

m'agrada la ideia de l'infinit, però també m'asgrada la ideia de l'existència del buid.

la calidessa del primer. La valentía de ser capaç d'enfrontar el segon.

I sobre tot l'art. L'art de viure i el de morir, com a culminació del mateix. La cerca i l'acció conseqüent i oportuna. I per sobre de tot l'amor com a brújula.

ves, això m'has inspirat. Mercès per escriure.