Res a dir

El concepte de multilingüisme se m'ha convertit en una puta merda, és el més kitsch que pots tirar-te en cara mentre sobrevoles París, tornant en tren des del poble de les campanes i després de badar immensament per mor d'un paraigües espenyat trobat devora la torre. Del moix no se'n sap res. La parada del cotó de sucre encara hi és. La meva autobiografia continua, contínuament diferenciable però sempre igual, constant com la visita de l'amant inoportuna, que camina encisada amb els artells ja nafrats dels cara tètrics cops que fa sonar a la meva porta oberta, de mel coberta, de bat a bat com les ratapinyades. Torna la torna, sense denúncies ni renúncies, futurament alfabètica com Xàtiva i Sevilla. La veig arribar per l'horitzó que enyor sempre tan infinit, duu una llum negra al vestit tacat de blanc. M'enfosqueix els pensaments i me rebel·la contra jo mateix, tancant i rellevant a l'òbit les irrellevants fotos que mos vàrem fer i que he oblidat revelar a la condició de paper pipopú. Fins aquí, res a dir. Tantes llengües i res a intercanviar, ni tan sols una glopada coent de saliva calenta. La puta mania de fer difícils les coses senzilles, l'inexplicable i satisfaent desig de voler fer estranyes les matemàtiques més fàcils, més màgiques, encerclar tot el que simplement quadra. El clima fred dels teus ulls transvasant-se ebri cap a les teves mans pianistes, incapaces de tocar-me sense deixar anar mil cent cinquanta condons i llàgrimes que arriben a cansar, com les pujades en bicicleta després de les converses en llengües ja no tan estranyes. No sé si plorar-te sal o si riure't sucre, no sé si no sentir-te ara que no te sent ni t'escolt, ara que camín tot sol, escortat només pels meus braços folls d'abraçades. Qui me'n fa una? Trasplantat sense voler voler-ho a un cossiol de la terra bruna que ja ni enyor i on no faig els comptes, gelós de les matinades que te veuen dormir entre llençols i alarmes connectades a diferents altures, absort per la teva orgullosa, inexplicable i estúpida negativa als olis essencials. Vaig llescant, tallat, els carrers negres amb les meves ganivetes de passes perdudes fins abastar sense assolir-lo el començament on tot acaba, i submergir-me impotent dins la imponent marea de balenes prohibides però potser encara massa estimades, tot i que oblidades, escrivint paraules que rimen però no diuen res perquè ja no saben xerrar, ignorant insípidament on col·locar els signes de puntuació, sense sebre què putes dir-te, perquè ja està tot dit, perquè amb aquest ja en són quaranta i ni cinc són feliços, i quan ton pare pixa ta mare canta òpera al Liceu vestida de puta una santa nit de dijous d'hivern, no sé si m'enteneu, i en Lenin el nin se gira d'esquena a l'opinió pública per intentar mostrar la seva part més dolça, però tanmateix la gent no deixa de veure'l com no és, i s'entesten, ells, a estimar-lo i a fer-lo partícip de cafès amb sucre i companyia, cacau defecat i vaques desfetes importades de la Suïssa més septentrional, on hi col·loquen la crema que no crema, desèrtica i dessalada com el bacallà de la recepta que me manca perquè la neu viu massa enfora i sense calefacció. I t'he demanat perdó tantes vegades que ja no sé si tenc ganes de veure't, perquè me sent tan colló com els ous de cucut que surten a la pràctica cinc, que tanmateix s'aferraran a la paella perquè el perdut no té collons d'escurar-la quan toca, i després va i la frega amb ferro, una mitjana de tres dies més tard, quin desastre! I el bru horitzó m'envia de tant en tant somriures macerats des de Rotterdam, ciutat propera a la Mediterrània que hem de travessar una vegada al dia per anar a fer croades al safareig dels desitjos, saludar, demanar com estàs, fer un pipí i tornar, sense besades que mos puguin destorbar el desordre que tenim dins el cap. Miau, diuen que me diu la princesa. I la vida va passant en tramvia, atropellant sense gaudi en Gaudí i tota garsa en blanc i negre que se li foti davant, i jo vos vull dir a tots que vos estim amb tot, tot i que no a tots igual, i tot i així i així i tot els que més en rebeu ja ho sabeu tot, estau tots assegurats, mon pare se n'encarrega. I tenc al meu costat una carpeta vermella, ofegada per un llibre verd i un de blau que vaig anar a cercar massa enfora, als quals donaré en un instant un nou motiu d'existència, que serà simplement jo mateix, simple i complicada ment difícil i trànsfuga. T'ho estic posant fàcil: un metre de fil blanc, un cap a cada mà. Te'l don. L'agafes. El mires. Tants de punts són només per fer-ho tot més lent i emocionant, no sé si sabeu què és un thriller. Ara ve la part ràpida. En fas una bolla, bruta i negra com en Pere, i me la mostres amb menyspreu demanant-me per què cony te don aqueix manyoc, aqueix esqueix d'ovella, aqueixa deixalla que no voldran ni els moixos més juganers, i me l'escups a l'ànima, i ni m'escoltes quan te vull fer veure que la mar no és per beure, sinó per mirar, com els teus ulls encantadors i desconfiats. No te m'acostis; no me toquis, que ploraràs; no me demanis allò que has oblidat com acceptar. No me matis més, per favor: ja no queda superfície al meu cos allà on fer nous forats. Deixa'm tranquil, la meva amant na Caterina i jo t'ho agrairem, si vols fins i tot t'enviarem per correu electrònic un trofeu, perquè el puguis mostrar a les visites que no tendràs mai perquè no hi seràs, perquè les portes un dia varen tancar-se i barrar-se i vares tirar la clau per un penya-segat i els peixos ara hi juguen i no te la tornen, fotent-se de tu i del teu caminar superb, de la teva sensibilitat amargada darrere l'escut que un dia vares crear i que ara t'ofega tant que no te deixa ni respirar l'aire fresc que te don només mirant-te el blau dels ulls. I no m'entens, ni ho intentes, ni tan sols proves d'intentar-ho, quan te dic davant la mar que hi ha paraules que són joliues justament perquè te les dic a tu, que un arbre pot donar-te més felicitat amb la seva aroma que mil gestos de cavaller, i que si vaig massa aviat és perquè tenc pressa. I si no en vols no en mengis, no tens ni folla idea del que te perds. Visca la reafirmació personal. I ja està. Ale, ale.