Rere el darrer no hi va ningú

Lo que yo quería era vivir en una cueva en el Colorado con víveres y comida para tres años. Me limpiaría el culo con arena. Cualquier cosa, cualquier cosa que evitara que me ahogase en esta existencia monótona, trivial y cobarde.

Charles Bukowski

1

Era diumenge. Com cada diumenge d'estiu estàvem a la plaça, un petit pulmó verd a vessar de pins joves a les afores del poble. Hi havia una tauleta de pedra rodona sota els arbres, flanquejada per dos bancs semicirculars també de pedra. Normalment hi seiem i ens explicàvem les penúries del dia mentre jugàvem a cartes. Sempre estàvem allà tots els del grupet. Ara però, ja se'n havia anat tothom i només quedàvem la Laia i jo. Era un quart de deu de la nit, i jo, no tenia ganes de xerrar gaire més amb ella. Més que res perquè tampoc en treia res en clar i no tenia ganes de parlar del mateix tema una i una altra vegada. La Laia per això era molt especial, li agradava xerrar, donar-te consells, mantenir una conversa i tota la pesca. A mi no gaire, ho feia per compromís.
-Es que no tens interès per a res més? - Va dir ella. Sempre corregia tot allò que no li agradava dels altres.
-La veritat és que no - vaig dir mentre feia una calada al cigarret. Ja t'ho he dit; l'únic que realment m'importa és que em despatxin ben aviat i cobrar els quatre duros que em donaran de saldo.
-No tens cap tipus d'aspiració més enllà d'estar assegut i perdre el temps. Ets un gandul. Així no arribaràs enlloc Bernat. Comença a moure't, busca feina, fes alguna cosa!
El pitjor de tot és que ella més o menys, tenia raó. Però no del tot; no és el mateix que a un el facin fora i cobrar, que anar-se'n amb el cul al aire a cercar feina amb un més que míser currículum com el meu. Aleshores tenia ja quasi vint i quatre anys. Ja havia passat la pubertat i allà estava jo, passant els anys com si en tingués setze o disset. Era pels volts de juliol. Per aquella època, el meu contracte escombraria a l'agència seguia essent d'uns cinc-cents euros al mes, amb els que amb prou feines m'arribava per pagar-me els porros. Drogar-se resultava excessivament car i amb prou feines m'ho podia permetre. Sempre anava curt de pasta. És clar que diran que un agent immobiliari havia de tenir comissions. Hi havia comissions. La comissió era d'un quilo de les antigues pessetes per immoble venut. Un bon tracte si es vengués tant com abans. Però no era el cas, ja feia quasi un any que ni les ensumava les comissions. Feia mesos que el telèfon amb prou feines sonava i si ho feia, tot sovint s'havien equivocat o deixaven anar un "ens esperarem una mica més". Estàvem en plena depressió immobiliària i moltes de les agències del poble i d'arreu havien tancat o estaven en procés de tancar-se. Jo em passava el dia assegut a una taula d'oficina davant l'ordinador. M'havia tornant el rei dels solitaris i els buscamines i quan no feia això, navegava per internet, xerrava amb els col·legues amb l'ordinador o sortia a fer una cervesa. També sortia a fumar a la porta de l'oficina cada quan em sortia dels collons. El divendres al matí m'havia fumat un porro al meu despatx. Ja tot m'era igual. Volia que em despatxessin com més aviat millor i donaria raons de pes a en Paco, el meu cap perquè així fos. Volia, unes vacances per al meu estressat caparró. Vacances que es deien prestació d'atur.
-Diu que demà hem de parlar - vaig dir enmig d'un badall. Suposo que deu voler que plegui jo.
-I què faràs?
-Res, si no em despatxa ell res de res. Aguantar vés.
-I després?
-Aniré a apuntar-me a l'atur. Després ja buscaré alguna cosa.
-I què vols buscar?
-No ho sé. Potser estudio una altra vegada. O potser faig el curs aquest de professor d'autoescola.
-Ah! Diuen que hi ha molta demanda. -va dir la Laia.
-Això diuen.
La veritat és que m'era igual. Si que havia pensat seriosament en això del curs de professor d'autoescola, però era conscient que si ho feia era només per falta d'opcions. La veritat, li hagués dit qualsevol cosa per tal que callés. Vaig pensar que la conversa amb la Laia podia allargar-se fins a l'infinit. Així que em vaig limitar a dir el que s'acostuma a dir quan un vol plegar.
- Què? Anem ja?
La vaig deixar a casa i em vaig limitar a buscar aparcament per anar aviat a dormir.


2

No tenia ganes de res, ni tan sols de dormir. Em vaig incorporar pesadament després d'un malson horrorós trobant-me desconcertat al llit. La causa del desvetllament era la pluja. La sentia caure desordenada i amb ràbia a fora. Vaig palpar a les fosques cercant el despertador. Era molt d'hora encara, un quart de sis del matí. Em vaig tornar a tombar al meu llit i vaig submergir la cara al coixí. Ja els hi dic, no tenia ganes de fer res, ni tan sols de seguir allà estirat, ni tan sols d'aixecar-me al cap d'un parell o tres d'hores. Em vaig quedar una estona allà tombat donant voltes, cercant el son perdut. A la fi, em vaig tornar a dormir.
A un quart i mig de nou em vaig alçar sense més remei. Ja no plovia. Els pantalons de la setmana passada estaven recolzats a la cadira de l'escriptori encara nets. Si una cosa bona tenia la feina que ben aviat perdria era que no m'embrutia. Vaig posar-me una camisa armani neta i em vaig embotir a l'interior dels dockers deixant fora d'aquests la panxa cervesera. Vaig passar l'única corbata que tenia per damunt les espatlles. Finalment em vaig calçar les sabates després de posar-me un parell de mitjons nets i em vaig dirigir al bany.
Vaig anar al lavabo a rentar-me la cara, les dents i a fer tot allò que es fa als matins al lavabo. També em vaig mirar al mirall. Per desgràcia, reconeixia aquella cara cansada i emprenyada dels matins. Vaig acabar ràpid i vaig anar a la cuina a per la dosi del cafè soluble. Uns segons més tard, amb la tassa calenta a les mans, em fumaria el primer del dia.

3
Dilluns era el dia que havíem de parlar del meu futur. Després d'esmorzar, a un quart i mig d'onze en Paco es va deixar caure per l'oficina immobiliària. Era un home fet, voltava la quarantena i era extremadament baix. Portava una carpeta blava amb ell. Em va saludar i ens vam tancar al meu despatx.

-Ja saps que la cosa està molt fumuda. - va dir en Paco, el meu cap. La seva cara era greu, seriosa; com la d'un metge diagnosticant el fatal desenllaç del seu pacient.
-Si - vaig contestar, no volia donar-li mostres de feblesa i vaig posar cara seca de John Wayne. Ell no se'n va adonar. No s'adonava mai de res.
-Entre tu i la Judith (la meva companya de feina) me'n vaig a això de mil i pico euros al mes - va dir ell gesticulant amb les mans. No hi ha feina per a mantenir-vos a tots dos.
-Ja - vaig dir. Fa mesos que ho veig..
-N'he de despatxar a un dels dos - va dir - i Bernat, em sap molt de greu però t'he triat a tu.
-Val, i?
-I? Doncs que un dels dos em sobra i que t'estic despatxant.
-Doncs només cal que em despatxis i que saldem comptes no?
Va arrugar la cara. La seva cara semblava un mapa vell, arrugat i abonyegat pels anys. Allò s'assemblava moltíssim a quan algú el despatxaven.
-Si vols d'aquí uns mesos, si la cosa s'animés.. Podríem...
-Deixa-ho estar Paco. -vaig contestar cansat de tanta xerrameca. Ja buscaré alguna cosa.
-Doncs mira Bernat - va dir sospirant i allargant-me un paper que va treure de la carpeta blava. M'has de signar aquí i aquí. Quinze dies i et donaré el que et dec.
-Ok.
Vaig signar sense pensar-m'hi. La xerrada havia estat ràpida i tot havia anat com la seda. Odio quan la gent s'entesta a allargar una conversa més del necessari i en això el meu cap era un expert quan s'hi posava. Però a fi de comptes la cosa havia sortit millor del que em pensava i em pagaria el saldo final sense ni tan sols barallar-m'hi. Quinze dies després, a aquesta hora tindria tot el que hem feia falta per viure amb tranquil·litat durant uns mesos i posar finalment ordre a tota la meva penosa vida. Ja només em quedaria anar a apuntar-me a l'atur.


4

Vaig arribar a casa per dinar a això de dos quarts de dues del migdia. No hi havia ningú. El meu pare estava amb tota seguretat treballant al bar a aquesta hora i la meva mare hauria baixat a ajudar-lo o a parlar una estona amb ell. A casa, damunt la taula del menjador hi havia un plat tapant el meu dinar. El vaig destapar. Era un peix al forn encara tebi. Vaig dinar.

El pis dels meus pares era a una tercera planta. Vivíem davant d'un frankfurt que hi havia a l'altra banda del carrer, a la zona nova del poble. Jo quasi mai sortia de la meva habitació quan era a casa a no ser que hagués de menjar o anar al servei. Els meus dominis tenien forma rectangular i eren de dimensions més aviat reduïdes; hi havia un llit, l'armari, la tauleta de nit, l'escriptori i piles i piles de pel·lícules en una prestatgeria d'Ikea que jo mateix havia muntat i penjat. En tenia més de cent. Les comprava de segona ma al videoclub del barri. Val a dir que em sentia molt satisfet de la meva gens menyspreable videoteca de devedés. Damunt l'escriptori hi tenia la minicadena i un pc del que encara em quedaven dues lletres per pagar. També hi havia uns prismàtics que havien estat del meu avi, un pot de llauna per als bolígrafs i munts i munts de novel·les que agafava de l'habitació del meu germà gran i mai tornava al seu lloc original. A l'interior dels calaixos, tot era un poti-poti de llibres de text de la meva època d'estudiant, carpetes, piles gastades, cd's ratllats, maquinetes d'afaitar usades i demés objectes en desordre general. Des de la finestra, en canvi, hi havia una bona vista; davant de l'escriptori podies veure la nova ronda i els blocs d'habitatges del davant, a peus d'on anys abans hi havia estat l'antiga riera, que d'ençà que l'havien cobert ja no s'inundava quan plovia. Jo trobava que allò li feia perdre l'encant de vila maresmenca, però a tothom, suposo, li semblava més pràctic així coberta. Ara ja no s'enduia cotxes avall quan plovia però simplement estava allà, en format de nou mil·leni i adaptada als no
us temps que corrien. Mirant cap a munt, hi havia la sortida de l'autopista. Vivíem a tocar de sortida, amb les conseqüents alegries que els cotxes ens donaven a l'estiu, quan dormíem amb la finestra oberta.


5

D'ençà que el meu germà gran se'n havia anat a viure a Barcelona ningú em prestava la més mínima atenció. M'havia tornat l'home invisible a casa. Tot i així era d'agrair una mica de tranquil·litat. A l'edat de trenta tres anys, en Robert, que així es deia el meu germà gran havia aconseguit emancipar-se i anar a petar a un pis compartit amb dos companys més a la capital. Dibuixava còmics i tires còmiques, però com que no cobrava gaire treballava també de cambrer els caps de setmana a un restaurant del poble. Així - deia - es treia un extra que li anava molt bé per passar el mes. Així que el teníem aquí cada divendres per la tarda a passar el cap de setmana però jo quasi ni el veia. Sortia al matí a treballar i no arribava fins passada mitjanit. El dilluns a la tarda se'n tornava sempre a Barcelona, però com que tot sovint anava escopetejat ja amb prou feines teníem temps per les nostres xerrades. Jo estava segur que quan me'n anés de casa no tornaria ni els caps de setmana però tal i com anaven les coses amb l'habitatge podia tardar molts anys a anar-me'n. M'ho prenia amb calma.
- Què Bernat? - va dir ell traient el cap per la porta de la meva habitació. Com va la feina?
La relació entre germans havia estat sempre tensa, en part per les meves infatigables incursions a la seva habitació quan ell no hi era, però finalment, amb els anys, havíem après a suportar-nos mútuament. Ara que no parava tan per casa ens portàvem força bé l'un amb l'altre. Sempre s'acomiadava de mi abans de marxar.
- Em despatxen - vaig dir desinteressat des del llit. No hi ha feina.
- Què?
Per descomptat ell no sabia encara que jo era el primer interessat en fotre el camp d'allà. Però com els hi dic, feia temps que no xerràvem.
- D'aquí dues setmanes.
- Què dius ara. I què faràs? Buscaràs alguna cosa?
No sabia per quina raó tothom em deia el mateix. La gent no sabia fins a quin punt havia arribat a costar-me que em despatxessin.
- No ho sé. M'apuntaré a l'atur de moment.
- Bé - va dir mirant-se el rellotge del canell esquerre -. Ara no tinc temps. Però a veure si en parlem la setmana que ve. Truca'm al mòbil si vols xerrar val? Digues-li a la mare com a mínim.
- Val.
- Adéu maco. - va dir abans de desaparèixer per la porta.

6

Vaig decidir desaparèixer uns minuts. Eren tres quarts de dotze del matí i ja portava quasi tres hores assegut sense fer res. Ja era hora de fer alguna cosa. Al davant de l'oficina immobiliària hi havia un petit restaurant on massa sovint, per no dir cada dia anava a prendre una mitjana al migdia. Era dimarts i els dimarts sempre eren pesats i verticals, una o dues cerveses ajudaven a pair millor els matins.
- Bon dia - vaig dir al entrar-.
- Bon dia - em va contestar algú no visible rere la barra. Finalment es va aixecar.
- Ah, bon dia Bernat - va dir en Ricard, el cambrer -. Una mitjana?
- Si, si us plau.
Em va servir la mitjana i em va posar unes olives de promoció per tornar a ajupir-se sota la barra d'immediat. Pel que es veu tenia alguna mena de problema o hi hauria alguna cosa més interessant a fer allà sota.
- Que fas? - vaig interrogar al comprovar que no hi havia ni un diari disponible al damunt la barra. Amb alguna cosa m'havia d'entretenir.
- El malparit aquest que no va. Va dir referint-se a algun objecte que jo no veia.
- El què? - vaig preguntar.
- El rentavaixelles. Ara ha de venir el tècnic a adobar-lo.
En aquell instant va aixecar-se algú, abandonant a la seva sort un diari esportiu damunt la taula. Va pagar i se'n va anar. Jo vaig agafar el diari, amb la intenció de fullejar-lo i llegir alguna cosa. Una parella va entrar, amb un grapat de prospectes immobiliaris d'aquests gratuïts. Poc sabia aleshores que aquella mateixa tarda els hi estaria ensenyant un pis.

7

Era una parella molt agradable. No eren com alguns, els quals pel simple fet d'estar en disposició de comprar un pis o una casa ni tan sols et miren a la cara. No arribaven segurament a la trentena, però eren simpàtics. Això si, semblaven haver fet un curs accelerat de compradors d'immobles. Sabien i assentien amb el cap a tot allò que els hi anava dient. No ho semblava a primera vista, però de ben segur que ja havien passat abans per altres agències. No semblaven dels que es deixaven engatusar fàcilment.
- ..és molt lluminós - vaig continuar dient -. La cuina no és nova però està molt ben conservada. I el bany, com han vist s'ha fet nou fa poc. L'estrenarien vostès... Hi ha calefacció de gas, aire condicionat al menjador, els tancaments son d'alumini. I la terrassa...
- Si, però el preu és una mica car. Potser, si es rebaixés una mica...
El més curiós d'aquesta feina era que havies de portar la contraria a tot el que deien els clients. El que a mi i a l'empresa ens interessava era vendre el pis és clar. I no ens enganyéssim, el preu no era una mica car, el preu era com tots els pisos d'avui dia, desproporcionat.
-Doncs... - vaig dir - puc consultar amb el venedor si us sembla, però no crec que el rebaixi gaire més d'on està ara. Ja sabeu com està tot...
-Si, si. Ho sabem - va dir ella -.
Vam abandonar el pis. Els vaig portar amb el cotxe de l'empresa una altra vegada a l'agència, on ens vam acomiadar i vam quedar entesos per si hi havia cap novetat que els interessés. Vaig entrar a immobiliària. Ja eren quasi les vuit de la tarda. Ja a dins l'oficina, la Judith m'esperava com sempre sense fer gaire cosa més que no hagués fet ja.
-Ha trucat algú? Vaig preguntar després de saludar-la.
-No, tranqui. Sempre deia "tranqui". Havia estat una llàstima de dimarts.


8

El dimecres va començar amb mal peu. Tot just uns segons després d'entrar a l'oficina va aparèixer en Paco, el que encara ara era el meu cap. Va preguntar per la parella del dia anterior. Li vaig explicar que havien trobat el preu lleugerament alt, que tenia la intenció de trucar aquell mati al venedor per parlar sobre aquell assumpte. No es va quedar satisfet. Sempre et feia repetir els comunicats un parell de vegades per a quedar-se satisfet. Mai escoltava res del que li deies.
- Però diga'm, els hi va agradar o no?
No semblava tenir-ne prou. Feia tan de temps que no havíem ensenyat un pis que allò era una notícia destacada per a ell.
- Clar que els hi va agradar. Però t'he dit que el van trobar car.
- Oh, merda. - va exclamar-. Has trucat per consultar-ho?
- Encara no. Pensava fer-ho després d'esmorzar, a les deu o així.
- Encara no? Truca ara. Fa mesos que tenim aquest pis i segurament els urgeix vendre.
- Bé, bé... Ara ho faré...
Vaig agafar el mòbil de l'empresa amb la intenció de cercar el número dels venedors. Me'n recordava perfectament d'ells. Era una parella jove que s'havia separat feia pocs mesos i havien posat el pis en venda per repartir-se els guanys. En teniem molts d'aquests. No sabia perquè però avui dia les parelles no duraven gens. Tenia el mòbil de la noia. Es deia Sara.
- Sara? Sara Fernández? - vaig preguntar.
- Si?
- Truco de Finques Naturals, volia fer-li saber que hi ha un possible comprador pel seu pis i desitjaríem saber si estaria disposada a rebaixar un xic el preu original.
Pausa. Cap so, ni tan sols una respiració.
- Bé.. - va dir. Ho hauria de consultar amb el meu ex. En principi no ho crec. Ja hem rebaixat més de vint mil euros des que el vam posar a la venda... Però ara no puc parlar, estic treballant... Us trucaria a la tarda i us ho faria saber..
Mal rotllo.


9

El preu del pis era 315.000 euros. Originalment havia estat de 340.000. Ja s'havia rebaixat dues vegades el preu original i pel que m'havia dit la Sara aquella mateixa tarda no rebaixarien ni un cèntim més. Mala sort. Vaig trucar al mòbil que m'havien donat els interessats del pis per donar-los la mala notícia. Ningú va contestar. Vaig tornar-ho a provar. Res. Finalment ho vaig deixar estar per més tard. No era la primera vegada que passava una cosa similar i ja estava curat d'espants. La gent no sempre estava disponible quan no els interessava el que els havies de dir.
Aquella tarda havia estat especialment distreta. A les cinc havia baixat a la oficina a obrir amb la Judith, m'havia assegut al meu despatx i havia estat fent un solitari per matar el temps. A això de les sis m'havia anat a prendre una cervesa al restaurant i vaig tornar a dos quarts de set. Un cop allà vaig obrir el processador de text de l'ordinador i m'havia inventat un conte d'algú que passava llargues hores enganxat a l'ordinador sense fer res. Feia temps que no escrivia, des de l'institut si fa no fa i aviat em vaig sentir capaç d'escriure fins i tot les memòries d'un penòs promotor immobiliari al que despatxaven per falta de feina. El temps passava lentament i em vaig oblidar de tornar a trucar als únics clients que havíem tingut en mesos. A l'endemà hi hauria bronca de la bona.


10

El dijous era el pitjor dia de la setmana. Els dijous, en estranys atacs de generositat d'en Paco sempre anàvem a esmorzar al restaurant amb ell. Els altres dies esmorzàvem a l'oficina un entrepà o el que portéssim per menjar. Desconeixia quina era la seva afició per anar els dijous amb nosaltres. Ell pagava i nosaltres menjàvem i li aguantàvem els rotllos que ens fotia preguntant-nos sobre xicotes, xicots i més coses que li haurien d'haver importat tres merdes. Aquell dijous però era diferent, no ens va preguntar sobre quines eren les nostres darreres notícies sentimentals.
- Així què Bernat? - va començar -. Què et va dir la parella d'ahir?
Jo era un mentider compulsiu, sempre afegia una part de fantasia en les meves afirmacions per quedar lliure de tota culpa. Vaig decidir dir mitja mentida. A més, les mitges mentides sempre eren més fàcils de colar.
- Oh - vaig dir a mig empassar -. No
hi eren. Ningú em va contestar al mòbil i vaig trucar com unes deu vegades...
- Carai! Truca'ls una altra vegada avui. Potser no sabien què érem nosaltres...
La Judith es va quedar amb cara de circumstàncies. No li havia dit, però ella sabia que jo era incapaç de trucar deu vegades per telèfon a uns clients. Normalment em cansava més aviat d'aquelles situacions. Més encara després d'estar tota la tarda enganxat a l'ordinador.
- Què voldreu cafès? - va preguntar en Jordi, un dels cambrers -.
- Jo si - va dir la Judith. Un tallat curt de cafè.
- Jo també - vaig dir. Un cafè americà. Amb doble càrrega.

11
Aquell dijous a la tarda va ser força divertit. Tot i així, sense saber perquè els dijous sempre em desanimaven, així que vaig navegar per internet una bona estona perdent el temps per pàgines immobiliàries. Cercant ofertes que podíem afegir al nostre catàleg. També em vaig connectar a una pàgina de relats en català on la gent penjava els seus contes, poesies i relats. Vaig llegir dues poesies i tres relats curts. Em vaig adonar que no calia ser un Shakespeare ni un Bukowski per atrevir-se a penjar relats. A un quart de sis vaig trucar a la parella interessada en el darrer pis que havíem mostrat. Cap resposta. Vaig sortir a les sis a prendre una cervesa i vaig arribar passats tres quarts de set a l'oficina. Ningú havia trucat i en Paco no havia aparegut per donar la tabarra. A les vuit menys quart vam començar a tancar la barraca i me'n vaig anar cap a casa. Vaig liar un porro i me'l vaig fumar a fora el balcó. El món em va semblar més dolç per uns instants. Em vaig connectar a internet i vaig oferir els relats que havia fet a l'oficina a ulls de tercers.