Relax truncat

El cos s’ha proposat no bellugar-se,
ficat entre llençols damunt el llit,
fent-li cas al cervell de que no es mogui,
només el cor te dret a no parar.


La consciència desperta,
procura estar tranquil•la,
es volen obrir els ulls però se n’estan.
Noto el pes dels meus braços,
com els costa estar immòbils,
i els peus, el terra anhelen trepitjar.

Però l’oïda es fa la sorda,
tots els plans destarota
sentint sons que no es poden fer callar.
Des del carrer s’enfilen
fins la meva finestra
i amb la persiana venen a topar:

Els coloms bategant les seves ales,
i el so dels seus parrups que sona estrany.
Però el cap és el que mana
dient-me que em concentri,
respiro i noto l'aire com ve i va.

Un nen petit rondina,
un cotxe que accelera,
i els lladrucs d’un gos bastant allunyat.
Relaxació truncada,
destorbs que no cedeixen
i un silenci que queda esmicolat..


Del cos sembla que la quietud s’allunya,
la sang m’està bullint al bombejar,
en mig de la revolta els ulls se m’obren
i una ordre molt sobtada em fa llevar.