Relat improvisat d'un desencontre

Un relat de: Esquerrana

La rambla sempre és un lloc de trobades. Almenys és el que pensava ella. Per això havia acceptat de quedar allà. Encara no podia creure com el seu caràcter, indecís per genètica, li havia permès de fer una cosa així. Normalment, era la seva amiga qui feia aquests tipus de coses... enfilar-se en el tren sense pagar bitllet, cridar-li alguna floreta descarada a aquells nois que tant els agradaven o demanar de forma poc ortodoxa un autògraf en el disc a algun cantautor d'aquells que les feien voltar per mig món al seu darrera.
Com a aquest, el de la veu suau i trencada que feia temps els havia fet perdre el seny mentre els parlava de com les enyorava.

El seu sentit comú encara buscava motius que li expliquessin tot allò que feia ultimament, quan la seva part somniadora, sense esperar , havia gosat fer-li fer coses que no havia pensat que arribaria a fer mai. Com la que estava fent ara. No va poder evitar somriure. Estaria superant de forma tardana allò que sempre l'havia fet quedar enrera, en un recó, deixant sempre que fos la seva companya la que les ficava en embolics??

S'asseu en la terrassa estesa del cafè al mig del pas de la Rambla de la Llibertat. La tarda és amable, el temps havia donat treva en una setmana grisa i el carrer bull de gent. Grups petits de gent caminen amunt i avall, alguns badocs, alguns estressats, però tots sense aturar-se.

Unes noies xerren davant seu quasi cridant-se entre elles, malgrat estar totes agrupades al voltant de la revista on deu sortir la foto d'algun actor de televisió de moda. Rient i parlant totes alhora, s' allunyen rambla avall .

Una parella d'adolescents ocupen el banc del davant del cafè. Ell ben a prop d'ella, ella ben lluny d'ell, distreta pel mòbil i les musiquetes que en treu ; li va ensenyant al noi, el qual, amb gest de ressignació, fa que si amb el cap sense afegir-hi cap mot. S'hi apropa una mica més, però ella segueix absent i, mentre s'aixequen per seguir passejant, ell li intenta agafar la mà sense gaire traça ni èxit.

Segueix esperant, demana un tallat llarg de cafè i amb molt de sucre al cambrer, que li porta amb un somriure sol·licit que va camí de ser ample. Ella li dóna les monedes amb un somriure a l'alçada del servei rebut. Pren amb compte el got, sempre es crema, se'l beu amb calma.

Una mare apressada i atabalada que xoca amb la cadira del seu davant i li tira la bossa al terra la torna a la realitat. Ni tan sols es disculpa amb ella pel desgavell. Arrossega de la mà un nen que amb prou feines li toquen els peus a terra i que plora a llàgrima viva. Se la veu al límit tractant de dominar la situació, control·lant, sense aconseguir-ho, el to de veu i fent llambregades per comprovar que ningú no la segueix amb la mirada. Ella i el nen, que ara somica, es perden enmig del brogit humà.

Mira el rellotge...encara té temps. Es posa els cascs amb la música a un volum baix, mentre deixa que el món segueixi passant davant seu. Al seu ritme.

....cridaré el teu nom, fins que arribi al teu cor,
fins que el dia es torni vespre,
fins que quedi sense veu,
Cridaré el teu nom
cridaré el teu nom...

La musica l'aparta del soroll incoherent que l'envolta però tampoc li deixa posar la seva ment completament en silenci per gaudir amb més tranquil·litat d'aquesta estona. L'amo de la veu esqueixada que està sonant al seu MP3 i que a hores d'ara ja li hauria d'haver signat el seu disc, no acaba d'arribar. Maleït sia!! on s'havia ficat? Tindria raó la seva àvia quan li deia que no es refiés dels homes i més si eren músics???. No la va entendre mai, potser ho deia per allò que li explicava sempre d'un músic mallorquí que la va fer plorar molt...però què li feia girar el pensament d'aquesta manera??? "que dispersa estàs...centra't d'un cop!!!." li crida la seva consciència...

Comença a impacientar-se. Pensa que potser si que hauria de cridar el seu nom, a veure si aixi apareix. Millor deixar-se de conjurs , trucar-lo serà el més efectiu. De cop, comprova que ha perdut el mòbil. Es maleeix una vegada i una altra, no sap on el té i avui té aquella mena de tardes en el que aquest aparell endimoniat i temptador es fa quasi vital. Pensa, empipada, que no té manera de fer-li saber que és aqui i que ara si que haurà d'esperar una bona estona. No pot fer-hi res.





S'adona que ara el banc del seu davant l'ocupa un noi que se la mira divertit, probablement perquè l'ha vist regirar totes les seves pertinences de forma frenètica i, finalment, empipar-se amb ella mateixa de manera visible. Ella l'interroga amb duresa amb els ulls. Ell dissimula, abaixa la vista, avergonyit per la intrusió . Va vestit amb una roba que no sap dur amb prou elegància. Sembla que també espera a algú, mira el seu mòbil i consulta l'agenda mentre aixeca de tant en tant la vista cap a la gent, que passa davant seu sense parar-li massa atenció.

Es concentra en aquella altra veu amarada de calidesa mediterrània, amb accent illenc que tant la fascina, i que sempre aconsegueix estirar-la de l'ànima per desar-la amb delicadesa a aquell estiu passat a Menorca ... aquella cala...aquell vespre on...

....es moment, que estaves entre sa gent
i m'estaves somrient com si et conegués i
volguessis sabrer més, ben feliç,mentre estava indecís,
envoltat de tanta gent,
cosa d'un encís, jo no et vaig veure més...."

Nota que el xicot del banc la torna a mirar de forma insistent i que fa un gest d'acostar-se, però dubta. Pensa que la lletra no podia descriure millor l'escena perquè al darrer instant, el noi s'encongeix d'espatlles, li somriu, com dient que també l'han deixat plantat, mira al seu voltant, i se'n va caminant cap a la plaça del Vi, sense deixar de mirar-la i somriure-li fins que topa amb el municipal que vigila el trànsit rodat.

El temps ha passat depressa i comprova una mica importunada ja, que no podrà esperar gaire més. Ha de trobar-se amb un company que dóna una xerrada a una llibreria propera i no pot avisar-lo que potser arribarà una mica tard, però que arribarà. Mira un altra vegada el rellotge, que li diu que han passat uns minuts des de l'últim cop que li ha preguntat quina hora era.

Encara duu el reproductor sonant quan veu que el grup d'estrangers asseguts a la taula del costat intenten comunicar-se amb ella. Amb paciència, es retira els cascs de les orelles per esbrinar el que proven de dir-li en una barreja d'espanyol precari i anglès decididament britànic. Els diu, en el seu millor anglès acadèmic, que els farà encantada la foto.
L'home que li ha demanat la foto, aprofitant que ja han trencat la barrera idiomàtica, li pregunta uns detalls sobre el barri vell. Ella li contesta que va en aquella mateixa direcció i que els acompanyarà fins al carrer pel qual li han preguntat. El grup rep l'oferiment com si els haguéssin donat un premi llargament esperat. S'aixequen, saluda el cambrer, que li fa un gest familiarment infantil de comiat.

Mentre deixa el seu improvisat grup turistic entre amistoses encaixades de mans i recomenacions per anar a fer un sopar "tipical catalan not spanish", pensa que ja tindrà temps de donar explicacions d'aquests encontres i desencontres : A la seva amiga, perquè no ha aconseguit l'autògraf que li havia demanat feia mesos, al músic de la veu de vellut perquè ha aparegut a destemps i a ella mateixa perquè avui no sap on ha deixat el seu mòbil ni la seva timidesa. O els ha perdut definitivament? No ho sap. I ara ja ha après que la Rambla també és un lloc de trobades però també de desencontres. Però no hi ha res que no es pugui arreglar amb una mica de música. A través dels seus auriculars que sembla que li vulguin gastar una broma agredolça portant-li de nou aquella veu ,sent a cau d'orella, fluixet...

...deixa les pors que t'han ofegat
No esperis més que els dies se'n van
que en aquest món, sempre has de trobar el teu lloc.
Buscant la millor direcció, per trobar la teva raó....

Mentre camina, amb les mans a les butxaques, pensa en la força que ha agafat avui la lletra
d' aquesta cançó. Ja fa temps que l'ha trobat, el seu lloc. Però no s'atrevia a instal·lar-s'hi. Aqui els dubtes no hi tenen cabuda. I la por a pensar en perquè gosar fer coses com la d'avui la fan feliç, menys.

Comentaris

  • M´has posat...[Ofensiu]
    Jimbielard | 05-06-2008 | Valoració: 10

    la "pell de melicuto" al llegir aquest relat. Captivat per la teva escriptura.. arrosega´t per la teva fluidesa i carregat de nostàlgia pels mots que em comnoten una rambla qualsevol perfectament descrita.

    Una forta abraçada, ampurdanesa!!!

    Joan.

  • M'ha agradat molt[Ofensiu]
    Nyaelven | 05-06-2008 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt com descrius la gent de la rambla i com a vegades la gent es veu fent coses que no acostuma a fer. M'encanta la canço d'en Cris Juanico.

    Una abraçada

l´Autor

Foto de perfil de Esquerrana

Esquerrana

14 Relats

26 Comentaris

15871 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Escric per desfogar el cap d'idees que sempre em volten pel cap , perquè sembla que hi dugui un bloc de notes i no para. I això em provoca problemes d'atenció , com perdre el fil de converses de dissabte a la tarda, oblidar-me càmeres de fotos o estoigs plens de material en els llocs més insospitats.... escric per imaginar i no perdre les cosetes que veig i em sorprenen o que potser no m'agraden i, dins d'una absoluta i infinita innocència, m'agradaria canviar per fer-les tal i com m'agradarien que fossin.

Aixi que, endavant, esteu convidats a visitar-me al meu "piset" al carrer dels relats i xerrar de tot allò que us agrada o enviar-me algun comentari endavant...sempre va bé !!