DIARI EXPERIMENTAL D'UNA CICLOTURISTA NOVELLA

Un relat de: Esquerrana
DIARI EXPERIMENTAL D'UNA CICLOTURISTA NOVELLA


El que descric aqui és, per a nosaltres, un recorregut fàcil i familiar. Partim de l'estació de trens de Figueres, per anar fins a Girona per començar allà la ruta que tenim en ment des de fa dies : De Girona fins a la Costa Brava centre en bicicleta aprofitant la xarxa de camins i vies verdes. Us podeu pensar que és un viatge senzill. No us equivoqueu : Malgrat tota la publicitat que ens venen, la mobilitat en bicicleta utilitzant a més els transports públics està molt lluny de ser igual a la d'altres països europeus. No obstant, no ens fem enrera ni volem deixar-ho córrer, com podrieu pensar. Volem saber fins a on pot arribar la nostra força de voluntat en organitzar viatges "alternatius" ( crec que ara en diuen així, que bé queda no ?? ) però com que també tenim seny, provem amb alguna cosa que no ens posi en entrebancs insuperables.

Al meu costat hi ha un nen que no para quiet. Deu tenir uns tres o quatre anys. La seva àvia es disculpa perquè creu que em molesta. "Tranquil·la dona , li dic, estic dotada d'una paciència a prova de nens" . Riu alleujada. M'explica que està molt atabalat perquè és la primera vegada que puja al tren i que volen anar fins a Girona. No hi van a fer res especial, continua la senyora, només ho fan per fer feliç al seu nét, que no para de córrer i saltar per tota l'andana. El crido i li regalo un xupaxup ( un dels "clàssics-imprescindibles" a la meva motxilla ) perquè pugui "celebrar" el seu primer viatge en tren quan arribi a Girona amb els seus avis . I quan la seva àvia li demana que em doni les gràcies em fa un petó sincer a la galta. Que macos són els nens...a vegades.

Pugem al regional ( més coneguts com a "borregueros" ) que han anunciat per la megafonia de l'estació fa un parell de minuts. No és fàcil quan va tan ple. Cap passatger no ha mogut ni un dit, malgrat els esforços que estic fent per no fer nosa ni mal a ningú. Tots sabem com anem de "còmodes" en aquests trens no?? Doncs afegiu una bicicleta de vint quilos amb bosses als costats... diversió en estat pur !!!

Uns nois estrangers i motxilleros com jo que ja estan a dins, i que deuen haver passat per la curiosa experiència que és col·locar una bicicleta al tren sense acabar al servei d'urgències de l'hospital , m'ajuden a carregar-la . Aparten les seves motxilles i s'apreten contra les parets del vagó per fer-me lloc ( encara més?? És fisicament possible això !!?? ). Els agraeixo aquesta mostra de solidaritat motxillera. "THANK YOU FOLKS!!" . I em dediquen un somriure.Anem tots de peu fins a Girona, malgrat haver pagat un bitllet per anar asseguda. Visca els transports públics adaptats !!!. Què passaria si, enlloc d'una bici, fos una cadira de rodes ?. Prefereixo no pensar-hi i mirar per la finestreta.

El paisatge urbà dels polígons industrials recents es mescla amb rapidesa amb el paisatge rural. El verd dels camps es tranquilitza amb el gris suau dels núvols que semblen grapats mal desats de cotó fluix. Prego al meu esperit protector que tota aquella grisor no ens caigui pel cap.Arribats a Flaçà veig les basses. Aqui ja ha plogut. Tocarà mullar-se, penso. Va !! Una mica de música aixecarà aquest ànim, gris com el dia, que m'està atrapant. Els U2 posen la banda sonora al que veig per la finestreta. Girona. Terreny conegut. No plou. Bé, anem bé.

Girona, com tota ciutat que es vulgui penjar el cartellet de "moderna", disposa d'un bon carril-bici que permet circular amb certa seguretat . Ens proporcionen aquest espai a part de la resta de vehicles però no hem d'oblidar que les bicicletes som un vehicle més i hem de respectar les normes de circulació.I deia certa seguretat perquè, en circuits urbans, malgrat tenir carrils ben senyalitzats sempre cal parar atenció. Encara ens manca cultura ciclista : Cotxes aparcats enmig del carril-bici, gent que l'aprofita per caminar-hi i et diuen de tot menys "guapa!!" quan toques el timbre reclamant la teva "prioritat" de circulació....en fi, sí, manca cultura ciclista o, simplement, informar a la gent perquè serveix REALMENT un carril-bici : Si us plau, no és perquè els nens hi puguin jugar al badminton sense el perill dels cotxes, no...ni perquè el gosset, tan maco ell , hi deixi les seves "raons" més sòlides... això tampoc, no sempre són fàcils d'esquivar, fan lleig i a les rodes no els és bo tenir regalets d'aquests .

Per fi, deixem enrera els circuits i paisatges urbans. Anem en direcció Cassà de la Selva.

Actualment, a Cassà i concretament en aquesta part del carril-bici, hi ha un desviament provisional per dintre del bosc ( degut a unes obres ) que t'obsequia amb unes quantes pujades i baixades, ideals per divertir als més agosarats i per fer renegar als menys avesats als terrenys de pedra i branques. Però estigueu tranquils que us dic que aquest tram és curt i aviat tornem a enllaçar amb el carril original, indicat i ben pensat que ens fa rodar, i badar, per llocs com la Font Picant però acostant-nos gairebé sense adonar-nos de nou a la "civilització", plena d'urbanitzacions i cases d'estiueig, com és el cas de Sta.Cristina d'Aro. I clar, no podia ser enlloc millor per tenir el primer ( únic?) incident de la jornada : En un descuit , he girat bruscament el manillar i amb el pes de la meva bicicleta he caigut amb tot l'equip a sobre. Res d'importància, la justa per fer-me preguntar "Bel, com hi has arribat aqui??" mentre buscava la farmaciola. Ben esgarrapada, continuo endavant. Torno a circular sense més entrebancs.

Arribem per fi a la costa. Encara que sigui la part que m'agrada menys, hi haig de passar perquè volar-hi amb la bici per sobre quedaria una mica estrany no ?? Doncs, seguint la linia blava del mar, fem parada i fonda a Platja d'Aro, per seguir després d'una breu parada a la sorra en direcció a Calonge i Palamós ; en aquesta darrera, hi trobem una fira anomenada "Palamós, Terra de Mar"...el nom és tant evocador que decidim aturar-nos-hi una estoneta...mostres d'artesania, cercaviles i...visites lliures a una embarcació d'època : El Santa Eulàlia, del Museu Marítim de Barcelona.

Seguim cap a Castell d'Aro, i a la platja de Castell, on sempre ens ha fet il·lusió arribar-hi amb les bicicletes i fer-hi nit en aquesta època de l'any, quan encara la seva sorra no es veu massacrada pels peus de turistes inconscients de la seva delicadesa i bellesa sense additius.
La platja de Castell es va fer famosa fa un temps per ser el símbol de la resistència front al malanomenat "progrés". Afortunadament, van guanyar els que la volien tal i com és...(gairebé) salvatge !!. Aprofitant la bondat del clima, ens acostem al mirador de la Cala Canyers, des d'on es poden gaudir d'unes vistes dels penyals i del mar després de travessar un camí amarat d'essència boscana, que fa impossible d'imaginar que ens durà cap a aquests paratges que van inspirar un bon nombre de pintors i escriptors consagrats.

Al capvespre, ens embosquem per trobar un lloc i "inaugurar" el nostre hotel de mil estrelles, mentre comencem a remenar dins les nostres bosses buscant el menu de "degustació" que hem ideat i que per qüestions d'espai hem hagut de reduïr a una llauna de amanida preparada i un gotet de vi que ens repartim com a bons companys de viatge que som.

La nit resta tranquil·la, suau com el vellut. Els arbres ens ofereixen aixopluc entre el seu brancam que, de vegades, arriba a tocar a terra. Se'n van els darrers visitants de la platja i ens quedem amb la companyia del vent i d'algun ocell que ja piula a retir, mentre miro cap al cel somrient i pensant que avui s'ha portat bé amb nosaltres, mentre els meus ulls es passegen pels estels.

A l'endemà, però, se'n riu de nosaltres i, enjogassat, fa que la nota predominant del dia sigui la pluja intensa i sense treva. Sense temps per a fotos, parades per badar ni aturades llargues, variem radicalment els plans d'arribar fins als poblets medievals interiors i només ens permetem el luxe de comentar, cridant-nos de bici a bici, quina ruta és la més ràpida per arribar fins al tren que ens porti de tornada a casa. Els desnivells per la carretera, combinats amb la poca visibilitat de la pluja encastada a les ulleres fonen l'esperit i les forces del més valent. I ja no us dic el meu, que es recorda de tots els sants del cel quan un cotxe passa tan arran meu que quasi puc endevinar quina música estan escoltant els seus ocupants. No obstant, la meva experiència com a caminaire també és aplicable, en part, a la bicicleta. Quan un s'acostuma a la sensació de la pluja mullant la roba, la cara, les mans, etc...acabes per no notar-la. Aixi que decideixo passar amplament del que m'està caient del cel i això em renova les forces per arribar finalment a Flaçà on per sort, la Renfe arribava amb retard i tindrem temps d'agafar un tren que va en direcció a Figueres...el revisor, al principi no ens permetia entrar en el tren amb tot el que portavem ; encara és ara que no sé l'expressió de la meva cara que el va fer canviar d'opinió. Potser és aquella que estic a punt de recordar-me de tota, absolutament tota sense deixar-me cap membre ni viu ni mort de la seva familia. I aixi, amb la meva roba que hagués pogut solucionar el problema de sequera greu del meu país, hem viatjat en tren, en el vagó per bicicletes, novament de peu i agafats als nostres "vehicles" per no caure, fins a Figueres, on també hi queia una bona tempesta. Però ara ja ens és igual. Estem xops, però sencers i casa.

I aqui us preguntareu...INCOMPLET ?? Doncs si, perquè la nostra idea original era arribar a casa sense haver de tornar a pujar al tren, tot passejant i gaudint dels paisatges amples i riallers de l'interior de l'Empordà. Un altra vegada serà.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Esquerrana

Esquerrana

14 Relats

26 Comentaris

13516 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Escric per desfogar el cap d'idees que sempre em volten pel cap , perquè sembla que hi dugui un bloc de notes i no para. I això em provoca problemes d'atenció , com perdre el fil de converses de dissabte a la tarda, oblidar-me càmeres de fotos o estoigs plens de material en els llocs més insospitats.... escric per imaginar i no perdre les cosetes que veig i em sorprenen o que potser no m'agraden i, dins d'una absoluta i infinita innocència, m'agradaria canviar per fer-les tal i com m'agradarien que fossin.

Aixi que, endavant, esteu convidats a visitar-me al meu "piset" al carrer dels relats i xerrar de tot allò que us agrada o enviar-me algun comentari endavant...sempre va bé !!