Reflexions d'en Jas quan el Sol es pon

En Jas contemplava el capvespre desde la seva cova, a mig camí entre la planura i el cim de la muntanya.

La planura era humida, verda, ampla i fèrtil. El camí portava a la cova i, més enllà, al cim granític de la muntanya.

El Sol s'amagava en aquell familiar horitzó. Era primavera, amb un cel il.luminat en infinits tons vermells i carbasses. Era una visió magnífica des d'aquell indret privilegiat. Al peu del turó, la paulatina obscuritat feia els colors cada cop més grisos. L'horitzó, la llunyana planura, s'esvaïa en la foscor i els detalls de les cingleres es difuminaven progressivament.

En Jas es meravellava amb la idea de la irrepetibilitat d'una posta de Sol.

35 anys contemplant-les, i cada capvespre el seu horitzó era diferent. En Jas pensava... les diferències dels detalls de l'espectacle natural eren reals?... o era la seva percepció que introduïa matissos subjectius? Les diferents tonalitats de la llum, eren degudes als diferents estats d'ànim? Les postes de Sol eren diferents, o era l'acumulació d'experiència d'en Jas que filtrava en certa manera els detalls d'aquella meravella diària?

Quan era mes jove, les postes de Sol eren una promesa de dies nous, promesa de dies originals, promesa de noves descobertes l'endemà, noves descobertes els dies futurs. Ara la maduresa de la seva biografia filtrava la percepció del mateix espectacle natural. Les experiències passades s'entrecreuaven en la reflexió de la jornada viscuda.

Les postes de Sol, reflexionava en Jas, són diferents perque els ulls que les contemplen són diferents. Fins i tot els meus ulls són diferents, no en un sentit físic, sino en el sentit vital, pensava en Jas. Cada cop tinc més postes de Sol amb les que comparar. Cada cop tinc més experiència, més converses sobre el trànsit del dia a la nit.

La magnificiència de l'enorme disc solar que s'amaga a l'horitzó... Sempre el Sol sembla més gran, menys agressiu, més confortable i mes carbassa quan mor. Gairebé el pots mirar de tu a tu, és magnífic, i no enlluerna... Però llavors s'amaga i deixa d'escalfar.

Arriben les brises del capvespre que refresquen i obliguen a pensar en altres fonts d'escalfor. Quan el Sol ens abandona cada dia entrem en la nit, en el record de la precarietat, i en la fred, pensava en Jas.

En Jas va aixecar-se, va agafar la seva llança, i va sentir la remor llunyana de la seva comunitat que s'escalfava i cuinava a la vora de l'eterna foguera encesa en el centre profund de la cova que era el seu aixoplug. La festa era per celebrar l'exitosa cacera de la jornada. La cridòria de l'alegria es barrejava amb l'aroma de la carn cuita a la brasa.

En Jas no s'hauria imaginat mai que milers d'anys després, el contacte dels homes amb la natura es veuria reduïda a la informació metereològica a la televisió i a la preocupació de caire financer pel canvi climàtic.

En Jas era part de la natura. Va ser coetani a una altra espècie humana, els Neanderthals. Les incerteses amb les que devia especular en les seves reflexions contemplant les postes de Sol deurien ser més humanes que els pensaments que ens embarguen en l'actualitat.

Celebrar la vida, vida més humana, encara que l'expectativa sigui de 40 anys...