El Concursant (IV i final)

Els 3 concursants ens situem en els nostres atrils.

El presentador comença a fer gàrgares i a cridar...

UN, DOS, TRES, LALALALALALA HOLA HOLA HOLA, UIUIUI, EEEEEEOOO , PROVANT PROVANT...

Segons m'explica després, aquesta és una tècnica per aclarir i modular el to de la veu. Però pel que assisteix a aquest espectacle per primer cop (com és el meu cas) sembla una escena de la pel.lícula l'exorcista...

Els cantants d'òpera també "escalfen" la veu, però ho deuen fer en privat.

El presentador comença a preguntar. Que és un Ziggurat? Qui fou Zoroastre? El símbol químic del coure. Qui va escriure el conte el soldadet de plom, Quants satèlits
te Plutó. L'autor de la Iliada. L'inventor del telègraf, la fòrmula quimica de l'hipoclorit de Sodi, Què és un Istme...

I aixi vaig passant el primer programa i els nervis de l'inici.

Es fa extrany pensar que molta gent veurà aquesta gravació, mentre que en el plató hi ha més càmeres que persones. Concretament 8 càmeres i 7 persones (contant els concursants). L'ambient és fred. No hi ha public.

En aquest escenari la gesticulació i grandilocuència del presentador resulta gairebé cómica.

Contesto algunes preguntes be (les respostes correctes es premien amb aplaudiments enllaunats), altres respostes són errònies, però supero la prova.

Em canvio de camisa. Comencem la segona gravació, el segon programa:

Quins animals hi ha representats en el quadre "El Guernica" de Picasso? Quina és l'obra paradigmàtica de Maquiavel? Què és una onomatopeia? Enumera els ingredients principals de la cervesa...

Un dels meus contrincants es queixa. Segons ell una resposta seva era correcta i no li han donat com a bona. Es genera un petit debat, i finalment el presentador i el regidor li donen la raó. Es repeteix la toma ara acceptant com a correcta la resposta problemàtica. A l'estudi de gravació hauràn d'ordenar de nou les imatges.

Supero amb éxit el segon programa, la segona gravació. Ja no tinc nervis, les càmeres ara semblen molt lluny, gairebé no les noto. Segueixo amb una sensació freda.

En l'inici de la gravació del tercer programa, ens diuen que al plató hi haurà 40 estudiants de periodisme que assistiràn com a públic.

Ja havia superat la pressió dels milers de parells d'ulls atrinxerats darrera les càmeres que m'enfocaràn. Ara tinc 40 persones físiques davant meu. Absurdament (o no), 80 ulls que em miren sense jutjarme em posen nerviós.

Estic pendent de si les càmeres captaràn els milers de gotes de suor que començo a generar. Em baixen pel front, pel coll, tinc l'esquena empapada. Ni havent fet dues hores de footing pels Monegros estaria mes empapat! La camisa fosca... delatarà l'origen axilar del riu salabrós que comença a baixar braç avall?, Tinc por d'acabar els meus dies transformat en una bassa de suor.

Ho faig fatal i acabo eliminat.


Em diuen que si vull quedar-me a dinar, ja són les 13 hores. Declino la invitació, em sembla que seria com allargar artificialment el que ja ha acabat, un epíleg prescindible. Torno al parking, sense una assafata que m'acompanyi, però amb 700 euros a la butxaca.

Em trobo l'Amanda en el passadís.

-Que, com ha anat?, em pregunta
-M'han eliminat a la tercera.
-No està malament, no? em consola.
-En un rampell, li demano el seu telèfon...

-M'agradaria tornar a veure't.

Deixo enrera l'edifici de les virtualitats. Engego el cotxe, i paro en la garita del guarda.

-Que, com ha anat? (Em sembla que aquesta pregunta serà recurrent els pròxims dies...)
-Be, suposo. He resistit 3 enregistraments.
-No està malament, em comenta el guarda, que ara sembla més alegre.
-No, li responc. No ha estat malament. Ha estat una experiència positiva...

-Com et dius? li pregunto.
-Joan, em respon.

M'obre la barrera, ara amb un gest més àgil que jo atribueixo a la proximitat de l'hora de dinar.

-Adeu, Joan, li dic.
-Que vagi be, em diu.

Tot enfilant l'autopista cap a Girona penso que els peatges de tornada els pago de la meva butxaca. I rememorant com ha anat el meu matí de concursant m'adono que he fet servir 3 camises de les 6 que m'havia endut... i...

Coi! m'he deixat una camisa...

En arribar a casa faig una trucada al programa...

-Hola, soc el concursant d'avui. M'he deixat una camisa.
-Si vols te la podem enviar per correu, em responen.
-No cal, d'aquí a tres dies tinc una entrevista a Barcelona, i passaré a recollirla.

-Be, com vulguis...

-D'acord.

Tres dies després, a la mateixa hora, torno a arribar a la garita de l'edifici de la tele. Però el guarda de la garita no és en Joan.

-Hola, sóc un exconcursant, vinc a buscar una camisa. On és en Joan, el company que estava aquí fa tres dies?

-Hola, pots entrar, em diu el nou guarda. En Joan ha deixat la feina. Es va apuntar a un concurs i va guanyar uns quants millons i una casa.

-Era un concurs cultural? pregunto.
-No, era un concurs tipus Gran Hermano, em diu el guarda.

Retorno cap a Girona amb la camisa recuperada i un somriure sardònic.

M'alegro per en Joan, que ha estat més llest i pràctic que jo.

Però el millor premi encara el celebro un cop l'any, quan l'Amanda i jo anem a sopar per recordar el dia en que ens vam conèixer.

___________


A tu, lector, gràcies per haver arribat fins aqui.