El concursant (I)

Ja fa uns mesos que m'he llicenciat en una carrera de lletres, i segueixo a l'atur. Entrevistes i diners en benzina. Mirar la tele. Hi ha un concurs cultural a la cadena pública que segueixo habitualment.

Un dia m'apunto les dades que demanen per anar-hi a concursar. Les apunto amb l'autoexcusa conscient de enviar-les per apuntar algú altre. (No, si no les apunto per mi, és per fer una broma... imagina't, jo en un concurs de la tele... quina tonteria...).

El dia seguent eliminen un concursant aparentment bastant fluixet que s'emporta uns 1300 €. Aquell fet em fa decidir-me. Escric la carta i adjunto la meva fotografia, el número de DNI, l'adreça i el telèfon. En el mateix moment en que diposito el sobre tancat amb la meva intimitat ciutadana en la bústia, recapacito... Realment vull concursar?

Al cap d'uns dies, un vespre truquen al telèfon.

-Hola, et truquem del concurs. Tens 5 minuts per respondre unes quantes preguntes?

Dubto....

I si els dic que ara no puc, que truquin més tard i em preparo amb tots els Atles, diccionaris i enciclopèdies que pugui recopilar entre els veïns?....

En realitat, si haig d'anar al concurs millor ser espontani.

Recapacito i contesto:

-Si, puc respondre... Però segur que seràn 5 minuts, és que estic esperant una trucada de feina molt important... (mentides que fan dir els nervis, i una excusa futura si no paso el filtre, segons vaig psicoanalitzar després).

-Qui va pintar Las Meninas? Qui va escriure El Cid? Quina és la velocitat de la llum? I la del so? Com es deia el cavall d'Atila...

Responc algunes be, altres malament i algunes no les se.

Tot i el sabor de mediocritat que em deixa l'exàmen, al dia següent em truquen i em citen pel següent dijous.

Sóc concursant!! Que be... o no?...

El concurs s'enregistra el dijous i el divendres. En dos dies graben 9 programes de una 1/2 hora cadascún. Si passo els primers programes em paguen l'hotel, per no haver de tornar a casa.

Quins nervis...

En el meu cas podria tornar, perque visc a 100 km. de Barcelona, però als concursants de Galícia o Madrid l'hotel els és necessari.

-Algun consell?, pregunto.

Si:

-Que porti varies mudes de roba. Si grabo 4 programes amb la mateixa camisa algú sospitarà, i pensarà que el programa és en directe... Cal mantenir les aparences, millor que et facis una bossa amb varies camises o jerseis, em diu la productora.

-No, si jo no volia, segur que em tombeu a la primera...

-Els pantalons o els mitjons o les sabates no cal que siguin diferents. Gairebé no apareixen en pantalla. Molt important que no portis cap camisa amb quadrets petits. Les camises de quadrets o línies fines no són fotogèniques, creen unes aigües en la imatge televisiva que no queden be, i la imatge, tot i ser un programa cultural, també hi és...

-Be d'acord... Fins dijous, responc, però la productora ja havia penjat. No m'ha donat temps a comentar-li questions més personals. Em sento fatal, amb fred i calor alhora.

El dijous, amb l'optimisme que emanen les 6 camises que m'he endut, vaig cap a Barcelona. Em paguen la benzina i els peatges, i l'hotel si tinc éxit, i haig de quedar-me més d'un dia. Bé, al menys les condicions són millors que les d'una entrevista de treball....

Continuarà...