Depèn de la perspectiva

Va sentir la coneguda remor llunyana del monstre que s'apropava. Havia de protegir-se, fugir del perill, però, com sempre, es trobava en aquell camp de neu blanca, estranyament càlida i sense amagatalls. Hauria d'improvisar i anticipar-se als moviments del cíclop que desfermava aquella violència cega i indiscriminada. Sabia per experiència que acostumava a avançar des del nord, i, erràticament, seguia una trajectòria d'oest a est, en un zig-zag seguit per invariables moments de silenci que antecedien sempre la cíclica i brutal aterrada de l'apèndix mortal d'aquell ésser nerviós i caòtic. Ara ja el sentia mes proper. Ara ja podia començar a divisar l'estela de destrucció que modificava el paisatge al pas ràpid del gegant. Ara ja notava la tremolor en la superfície. El pes de la bèstia. Aquest cop la cadència del seu moviment era brusca, i el moviment de nord a sud era ràpid, mentre que el d'est a oest era mes lent. S'endevinava una fuetada ràpida i seca . Altres cops l'atac era mes pausat, mes durador en el temps, mes predible... Però avui no tenia temps d'arribar a la seguretat relativa del marge mes proper, ni a l'encapçalament ni al peu de pàgina. La seva darrera visió va ser la punta cilíndrica que l'esclafava. El microbi va morir aplastat per un punt i apart.