Cercador


Llista categories

Reflexions. 6. 7 de febrer de 2017

Un relat de: sacdegemecs
Massa vegades les persones en qualitat d'humans ens trobem davant del dubte de cap on encaminar les nostres passes. Mai ningú és prou savi per donar un pas endavant sense temença ni massa profeta per arrossegar vers una hipotètica i sempre falaç panacea un col•lectiu, més o menys ampli, de gent cansada de tanta promesa vana. Estem vivint uns temps difícils i per alguns, fins i tot, dramàtics; ens movem immersos en uns temps amanits amb un cinisme sense desmesura en què l'objectiu final és que "a mi que no em toqui rebre".
Evidentment, no vull ser jo qui posi aigua al vi ni més pa que formatge; fins fa relativament poc als acusats de quintacolumnistes els tocaven el crostó... Les meves reflexions no són tampoc cap innovació filosòfica; molt més simple que tot plegat: he deixat de creure en el destí i incidir en el procés cíclic de la història. Per això estic espantat; hom diu que sempre he viscut amb por... dono per suposat que és del tot cert. Però en comptes de "guardar la vinya", m'estimo més procurar preparar el sulfat per prevenir-la de possibles malures.
Per acabar el text d'avui, em permeto manllevar la idea d'un vers del meu poeta de proximitat i capçalera, Martí i Pol -els Petrarques de torn em queden massa lluny- en què afirma "tu que sempre et queixes que els meus versos són aspres..."
Aspre o no, els meus desitjos sempre són el màxim de sincers.











Comentaris

Afegir comentari
No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de sacdegemecs

sacdegemecs

75 Relats

36 Comentaris

66546 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Afegir a preferits
Biografia:
Em dic Felip Francesc Girbau-Corominas i Carné.
Tinc quaranta anys acabats de fer i cent catorze més en cartera.
En aterrar en aquest món de mones, hom va adonar-se que lluïa un parell de dentetes apuntant per damunt de les genives: a la sobrassada, al pollastre, a les faves a la catalana i als mugrons de la meva pròpia mare els havia arribat un nou enemic.
Vaig començar a caminar el dia 24 de juliol de 1962 a quarts de deu del vespre: d'aleshores ençà, sempre més he procurat anar a cavall.
Curiosament, la xerrera em va venir força temps més tard que les meves primeres passes; tot i això, penso que he recuperat el temps perdut amb escreix.
Amido un metre seixanta-set centímetres escassos i peso uns vuitanta quilos generosos. Aplicant uns senzills teoremes matemàtics podeu arribar a calcular el meu perímetre, el meu volum, el meu coeficient d'intel·ligència i el número secret que activa la meva targeta VISA ELECTRON.
Sóc papamosques, egòlatra, fascinant, delitós, enquimerable, audaç, circumspecte, inèdit, atent, arrogant, dandi, gràcil, munífic, natural, faust, diligent, robust, primmirat, eixerit, complidor, ponderat, faroner, receptiu, sensible i Membre destacat del Comitè d'Empresa.
Com a norma, no necessito cap excusa per deixar de fer alguna cosa; només la solc necessitar per fer-la.
No em dol que se'm tingui per un tafaner impenitent: tothom amb el seu fa el que vol i amb el dels altres tot el que pot.
Tinc hipoteca, esperances, somnis, un cotxe que acaba de passar l'ITV i un company molt pesat a la feina.
Penso que més val quedar-se per vestir sants, que per despullar borratxos. Per davant d'home casat sóc burro espatllat... i això ja ve de lluny: de quan els burros no se solien espatllar, com ara.
Perdoneu-me les meves il·limitades limitacions i ens trobem a la Geltrú, quan ens hagin fotut fora de Vilanova. Que Santa Llúcia us conservi la vista, en Casinos de Catalunya els estalvis i en Signal la dentadura...

Si voleu intercanviar idees amb mi, podeu fer-ho a
anvabi13@gmail.com
Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >