Refelxions. 9. 20 de febrer de 2017

Avui he pujat a peu a veure el partit del Castellar. Aquest fet, en si mateix, no té res d'excepcional ni per la fotesa d'arribar-m'hi fent cames i, molt menys encara, pel fet d'anar a fer costat a la UE Castellar. Com que m'agrada desplaçar-me amb aquest sistema de locomoció per pur gaudi més per no pas per prescripció facultativa, no esdevé per a mi un sacrifici de cap mena.
L'agradable novetat que vull destacar en aquest post és que, avui, he estat acompanyat per la meva filla, Anna, cosa que dóna un nou caire a una caminada que, com a tal, no és res de l'altre dijous. Defenso com és de sanitós, necessari i enriquidor mantenir converses amb la gent jove. Penso que, en general, sempre pots aprendre molt més que no pas ensenyar de tota xerrada distesa. Si aquest canvi d'impressions es té amb un fill, sense la pressió del dia a dia ni avantposant-lo al parentiu, la cosa multiplica de manera exponencial aquesta percepció. Sempre he defensat la capacitat d'escoltar; tot i que algunes vegades no entenc tot allò que em diuen, en el cas a què faig referència passa just el contrari. Ho he entès absolutament tot, tant allò que faig prou bé com el que hauria d'afinar una mica més, en el meu paper de pare. També vull incidir que sóc per davant de tot "pare" no pas "col•lega", "amic", "vell"o "tronco", argot usat amb força lleugeresa en els temps en què ens movem. Punt i a ratlla!
He de dir que en el decurs de les meves caminades en solitari, que són les que sovintegen més, sempre faig un exercici de recolliment, monacal a cada pas. Manta vegada caminar i reflexionar en silenci, esdevé per a mi imprescindible; és un mannà que més enllà d'alimentar la meva condició física, em fa sentir bé amb mi mateix. Sóc un animal de costums, però no procuro que els meus costums no em facin més animal del que sóc realment.
Abans d'acabar aquestrs notes, vull deixar dit que això que apunto no és per ser exemple de res. Simplement em serveix, si bé no per redimir-me de tots els meus errors, sí per intentar expulsar els dimonis que sempre com a persones portem al damunt... Caminem i aprenem a demanar perdó a tots aquells a qui hem ofès amb les nostres paraules buides de contingut o amb els nostres actes vacus.
Que cada pas ens sigui una petita penitència: és un exercici ideal, que no té res de beatífic sinó racional. Us ho ben asseguro.

9. 20 de febrer de 2017