Quatre pinzellades del meu avi, "Victo"

Un relat de: sacdegemecs
Quatre pinzellades de l’avi Victo

El meu avi, Victo era fill de les famílies més pobres del poble. Si és que en això de la misèria hi ha graus, pel que he sentit a explicar, ells optaven al “cum laude”. La meva besàvia es va casar tres vegades, que són exactament les mateixes que va quedar-se vídua: un fet inhabitual en aquells temps. Vull apuntar que no parlem de quatre dies, sinó que ens hem de remuntar a finals del Segle XIX. D’entrada sé que no aporto gran cosa explicant-vos això, però sento la gran necessitat de deixar-ho escrit ara que per motius que molts de vosaltres coneixeu, ja estic a la primera línea del front.
El meu avi i els seus dos germans grans Maria i Anton, havien viscut de la caritat de molts castellarencs (la germana petita, Eulàlia, filla del tercer marit de la seva mare -Romeu- sembla ser que va tenir una mica més de sort). Molt sovint, molt sovint, l’avi Víctor esmentava tot un seguit d’ànimes caritatives del poble que li havien emplenat l’estómac quan amb set anys acabat de complir tornava a casa des de Can Barba. Lamento, molt sincerament, haver-me oblidat de la gent esmentada tantes vegades (gent que, per altra banda, fent un càlcul ràpid a hores d’ara rondarien els 150 anys, essent generosos en la matemàtica). I ho lamento, més que res, per les paraules que ell m’adreçava de “ja cal que te’n recordis, Víctor, dels que em feien caritat de petit” No m’han quedat els nom, però si els fets... Del meu avi vaig aprendre moltes coses, una de les més importants l’acabo d’esmentar ara mateix: la grandesa de tenir memòria per agrair aquell qui t’ha fet bé, quan ja no el necessites.
Evidentment, no puc opinar del Victo de cal puès, d’una manera distesa per temor que hom pugui acusar-me de falta d’objectivitat. Bé prou que me n’han parlat tereceres persones i això em satisfà i em basta. El que sí que pretenc donar, des d’aquestes línies, són quatre pinzellades anecdòtiques de les quals podem extreure’n quelcom aprofitable. Recordo, per exemple, que a l’hora del cafè, el meu avi recollia, amb l’ajuda de qualsevol estri de la taula, o més planerament amb les mans, les molles de pa que tenia més a prop i les feia caure dins la tassa del cafè per prendre-s’ho tot seguit, símptoma inequívoc de l’herència emocional que li havia deixat l’estigma de la gana. També em m’és grat recordar un fet que il•lustra fins a quin punt es viu el record de la misèria quan s’ha conviscut amb ella tant de temps. Recordo que a casa meva hi havia un calaix en què es guardava el pa sec que no s’arribava a consumir. Quan s’aconseguia recollir-ne una quantitat generosa, la meva mare, Trini, el reciclava o bé per fer sopes de pa o com a postres reconvertides en Rostes de Santa Teresa. Doncs bé, una vegada en agafar-lo per fer-ne ús, ma mare va veure que hi havia tot un llonguet d’origen desconegut. En obrir-lo va descobrir unes restes de xoriç que era un embotit que a casa no agradava ningú. No va trigar gaire a descobrir com aquell pa havia anat a raure dins del calaix; el meu avi mateix es va inculpar ben aviat: un nen del col•legi del davant, va obrir l’entrepà en va buidar el contingut i en va llençar la resta al carrer. L’avi Victo, que en va ser testimoni, el va recollir i li va procurar donar un fi molt més digne que no pas assecar-se sobre l’asfalt del carrer del Molí. Com es de suposar, aquell tros de pa va anar a parar al galliner, però vam conjurar-nos amb ma mare de no parlar del fet, de tractar amb la màxima benevolença l’acció de l’avi, bo i sabent què era allò que l’havia mogut a actuar així. A partir d’aleshores se’ns girava una feina nova a casa: procurar vetllar l’origen dels rosegons del calaix del pa.
Una de les coses que el meu avi sempre va trobar a faltar fou el fet de “no saber de lletra”, que ell mateix deia. L’entristia en gran manera haver de conformar-se a mirar “el sants” de les publicacions, cosa per la que tenia una gran devoció. És per això que veure a qualsevol persona llegir quelcom davant d’ell li produïa una sensació del tot agradable. Tant és així que trigava ben poc a adreçar-se al lector per dir-li “vós no sabeu la sort que teniu de poder llegir”. Tot i això, l’avi Victo, no es va resignar a signar res amb una creu o estampant el dit damunt de cap document. Ell mateix explicava moltes vegades que en Pepet Cuscó, li havia donat un “parell de classes” a Can Barba tot dient “no puc veure com un home eixerit com ets tu, no sàpiga escriure el seu nom. Seu i comencem”.
Desconec, amic lector, si aquesta semblança de l’avi Victo t’ha aportar res de positiu. Jo estic en disposició d’afirmar que jo m’he sentit molt feliç redactant-la. Si de mi depèn, us asseguro que no serà pas l’última que faig pública.
Quatre

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de sacdegemecs

sacdegemecs

75 Relats

36 Comentaris

66422 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Em dic Felip Francesc Girbau-Corominas i Carné.
Tinc quaranta anys acabats de fer i cent catorze més en cartera.
En aterrar en aquest món de mones, hom va adonar-se que lluïa un parell de dentetes apuntant per damunt de les genives: a la sobrassada, al pollastre, a les faves a la catalana i als mugrons de la meva pròpia mare els havia arribat un nou enemic.
Vaig començar a caminar el dia 24 de juliol de 1962 a quarts de deu del vespre: d'aleshores ençà, sempre més he procurat anar a cavall.
Curiosament, la xerrera em va venir força temps més tard que les meves primeres passes; tot i això, penso que he recuperat el temps perdut amb escreix.
Amido un metre seixanta-set centímetres escassos i peso uns vuitanta quilos generosos. Aplicant uns senzills teoremes matemàtics podeu arribar a calcular el meu perímetre, el meu volum, el meu coeficient d'intel·ligència i el número secret que activa la meva targeta VISA ELECTRON.
Sóc papamosques, egòlatra, fascinant, delitós, enquimerable, audaç, circumspecte, inèdit, atent, arrogant, dandi, gràcil, munífic, natural, faust, diligent, robust, primmirat, eixerit, complidor, ponderat, faroner, receptiu, sensible i Membre destacat del Comitè d'Empresa.
Com a norma, no necessito cap excusa per deixar de fer alguna cosa; només la solc necessitar per fer-la.
No em dol que se'm tingui per un tafaner impenitent: tothom amb el seu fa el que vol i amb el dels altres tot el que pot.
Tinc hipoteca, esperances, somnis, un cotxe que acaba de passar l'ITV i un company molt pesat a la feina.
Penso que més val quedar-se per vestir sants, que per despullar borratxos. Per davant d'home casat sóc burro espatllat... i això ja ve de lluny: de quan els burros no se solien espatllar, com ara.
Perdoneu-me les meves il·limitades limitacions i ens trobem a la Geltrú, quan ens hagin fotut fora de Vilanova. Que Santa Llúcia us conservi la vista, en Casinos de Catalunya els estalvis i en Signal la dentadura...

Si voleu intercanviar idees amb mi, podeu fer-ho a
anvabi13@gmail.com