Cercador

Llista categories

Reflexions.5. 3 de febrer de 2017

Un relat de: sacdegemecs

Sóc una mica corcó i, de ben segur, força al marge d'allò que hom entèn per modernitat. Per motius de feina m'he desplaçat a una ciutat de l'entorn de Barcelona. En aparcar el cotxe m'ha sobtat la presència d'un senyor que arranjava un jardí públic (d'aquells que, per bé o per mal, són de tothom). El jardiner en qüestió no portava ni gorra, ni carret municipal, ni escombres identificatives; l'únic distintiu que duia al seu damunt i ben fàcil de deduir, per altra banda, era la seva condició de jubilat. Aquell senyor havia aparcat el banc del "si no fos" per un servei voluntari, desintereressat i altruista en pro d'una ciutadania, massa vegades, poc agraïda. He respirat fons i li he donat les gràcies. La seva discreta resposta ha estat un somriure generós i que ha motivat aquestes paraules que ara us adreço.
Aquesta és la cara. La creu m'ha portat a fer memòria d'uns pensaments que anys enrere em solcaven en passar per davant de l'Escola Industrial de Sabadell. Em feia creus que un lloc on s'ensenyava un bon ventall d'oficis, des de fora tingués l'aspecte que tenia. Una vegada que ho vaig comentar amb força vehemència, se'm va respondre que el professorat no podia obligar a l'alumnat a tenir cura del Centre per molt fusters, manyans o lampistes que aspiren a ser. Vaig girar cua, sense esgrimir cap mena de comentari tot intentant fer creure que m'ho creia... Però les menges que no es digereixen prou bé acaben per tornar a sortir i avui ha vingut a tomb recordar-ho.

Comentaris

Afegir comentari

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

sacdegemecs

75 Relats

36 Comentaris

66542 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Afegir a preferits

Biografia:

Em dic Felip Francesc Girbau-Corominas i Carné.
Tinc quaranta anys acabats de fer i cent catorze més en cartera.
En aterrar en aquest món de mones, hom va adonar-se que lluïa un parell de dentetes apuntant per damunt de les genives: a la sobrassada, al pollastre, a les faves a la catalana i als mugrons de la meva pròpia mare els havia arribat un nou enemic.
Vaig començar a caminar el dia 24 de juliol de 1962 a quarts de deu del vespre: d'aleshores ençà, sempre més he procurat anar a cavall.
Curiosament, la xerrera em va venir força temps més tard que les meves primeres passes; tot i això, penso que he recuperat el temps perdut amb escreix.
Amido un metre seixanta-set centímetres escassos i peso uns vuitanta quilos generosos. Aplicant uns senzills teoremes matemàtics podeu arribar a calcular el meu perímetre, el meu volum, el meu coeficient d'intel·ligència i el número secret que activa la meva targeta VISA ELECTRON.
Sóc papamosques, egòlatra, fascinant, delitós, enquimerable, audaç, circumspecte, inèdit, atent, arrogant, dandi, gràcil, munífic, natural, faust, diligent, robust, primmirat, eixerit, complidor, ponderat, faroner, receptiu, sensible i Membre destacat del Comitè d'Empresa.
Com a norma, no necessito cap excusa per deixar de fer alguna cosa; només la solc necessitar per fer-la.
No em dol que se'm tingui per un tafaner impenitent: tothom amb el seu fa el que vol i amb el dels altres tot el que pot.
Tinc hipoteca, esperances, somnis, un cotxe que acaba de passar l'ITV i un company molt pesat a la feina.
Penso que més val quedar-se per vestir sants, que per despullar borratxos. Per davant d'home casat sóc burro espatllat... i això ja ve de lluny: de quan els burros no se solien espatllar, com ara.
Perdoneu-me les meves il·limitades limitacions i ens trobem a la Geltrú, quan ens hagin fotut fora de Vilanova. Que Santa Llúcia us conservi la vista, en Casinos de Catalunya els estalvis i en Signal la dentadura...

Si voleu intercanviar idees amb mi, podeu fer-ho a
anvabi13@gmail.com

Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >