ràpit i malament, després d'una pel·licula plena de melangia

Soterrada en un univers ple de melangia, caminant entre la foscor, abraçada a la tristesa i al record. Pel meu cap potser hi ballaven massa imatges en blanc i negre que contrastaven amb llàgrimes de colors... Potser les veus aquelles tant llunyanes, que sentia, no venien d'enlloc més que de dins meu… potser aquella melodia infinita no era res més que la meva veu que intentava cridar en silenci, que intentava explicar-me alguna cosa… que volia ressonar entre ecos distrets, entre crits perduts en la immensitat de l'espai d'un univers de melagia, on es pugui caminar entre la foscor…