Rallada...

Un full en blanc que espera ser escrit, una vida nova que espera ser viscuda, qui sap que s'escriurà, qui sap que passarà, només queda esperar, esperar es l'única opció. Esperar i esperar, veure com passa el temps, i veure com et fan mal una vegada rere l'altra, tu no has fet res, però ho fan igual. Intentes ser fort i no et queda un altra manera de tirar cap endavant. Et fa mal si, però no deixes temps per a pensar en el que ha passat, ho ocupes amb coses que no t'interessen però fa que tinguis la ment a un altra cosa que no sigui això que et va fer mal. Però un dia pares i aquí ve tot un altra vegada, tot el que ha passat que intentes oblidar esta un altre cop a la teva ment i no et deixa en pau, et persegueix tot el temps i et poses a plorar o simplement et sents cansat de tot, tot et dona igual.
Llegeixes i no te sentit el que llegeixes, veus la televisió i no t'interessa el que fan, parles amb la gent de converses insubstancials i sense res de sentit.

Aquest dies son horribles perquè no pots fer un altra cosa que pensar i pensar, de mil coses que van passar fa molt o poc temps però que en un altre temps o ara et van fer mal o et van fer feliç, tot val.

No tens ganes de demanar ajuda, per a què? Per a que demanar ajuda si estaràs igual de dolgut que abans però amb més coses que pensar, a vegades parlar et desfoga però no sempre, hi ha cops que es millor pensar tu sol i arribar tu sol a una decisió, al que tu creus que es el que vols o el que t'agradaria.

Hi ha moltes coses que pensar, en el present, en el passat i en el futur, en que faràs, en el que vas fer i en que fas, però també en el que faries si...o en que passaria si...però tot es queda en pensar i pensar. Res més, en menjar-te el cap i un altre cop fins trobar la solució, si la té.