Quirze

A la llum clara i opal·lina, Quirze es despulla, poc a poc, fruïnt del moment, mentre es prepara per reviure la dolçor i la fresca de cada nit.
Nuu i lliure, s'acosta a l'estany del jardí, sabent que el que fa és secret i que així ho ha de ser. Primer submergeix la punta del peu dret, fent que l'aigua faci referències al voltant del polze. Seguint la melodia lleu i suau de la natura, submergeix l'altre peu i, lentament, amb passes tremoloses, deixa que l'aigua l'impulsi estany en dins. Els genolls, les cuixes, el cul, el melic, el pit, el coll, finalment el cap. Es deixa endur per l'aigua gèlida i acaba en un bany innocent, que li dóna un flux de vida que l'ajuda a resistir un dia més en aquella casa d'opressió, sempre somrient, sempre complaent, sempre sota els abusos d'aquell senyor...
Cada nit, abans que el gall canti amb la primera llum de l'alba, abans de començar a servir en la caòtica organització que l'amo no sap dur, abans de tot, es desfà de les vestidures i deixa que l'aigua li mulli els cabells, sentint-se jove i bell de nou, recuperant des de la ment vella la consciència del seu cos preadolescent.
Només fa cinc anys d'aquell dia: el mercader que arribava a emporion, els esclavers, que arribaren al seu poble... recordava la seva mare, amagant-lo sota el llit. Recordava la casa en flames, i ell sortint i trobant-se aquell home, i la seva mare cridant que fugís, i ell allà al mig, palplantat, que quan s'adonà de res ja era al vaixell...
L'infern, aquells dies, havia pres la forma d'un vaixell amb mercaders, o això semblà als deu nens i les tretze nenes que s'enduien. Havent vist el que passà a Roc, el primer nen que es negà a anar amb el mercader, ja cap d'ells no es negava. Restaven junts i esperaven covardament que ningú no es fixés en ells, almenys aquell dia.
Quirze no recorda la compra, ni el mercat. Recorda que en arribar, l'esclau vell li donà una peça de roba per mig vestir-se, i que l'advertí que fes allò que el senyor manés. Habitualment, la seva feina és rentar les vaixelles i ajudar Gunnel, la germànica que cuina; no són poques, però, les tardes que el senyor el crida amb ulls brillants a la seva cambra.
Però Quirze, en aquests instants de nit a l'estany, oblida l'amo i els seus ulls brillants, les seves mans fortes, la seva veu pretesament dolça però intimidatòria, i es deixa anar. Recorda quan es banyava a les basses de darrere el bosc, recorda el dia que pujà a l'arbre gros amb Roc i Adrià; recorda Helena, la noieta que serví a la casa fins que marxà amb la pesta, recorda tots i cadascun dels seus instants. Seus, i de ningú més.
Somriu sota l'aigua fins que sent el gall que clama el dia. Ràpidament, s'embolicarà el mateix tros de roba a lacintura i es disposarà a despertar l'amo i baixar a ajudar Gunnel. Sap que l'amo el retindrà, un quart d'hora com a molt, i que quan baixi a la cuina ja no tindrà els cabells molls i es sentirà com sempre. Però, refugiant-se en aquesta pau que indunda el seu cos preadolescent, ho oblida tot i somriu. Somriu sota l'aigua.