Què t'anava a dir...

Ara t'anava a dir alguna cosa, i se m'ha oblidat. T'ho pots creure? No t'ha passat mai? Diuen que si en el moment que vols dir quelcom i et marxa del cap, és perquè era mentida. Però tinc una sensació estranya... com si el que no recordo que volia dir-te fos important, per a tu i per a mi, com si de ficció no en tingués res, però per més que m'hi esforço no apareix. Deixa'm fer un parèntesis (m'aixeco, camino una mica per la meva habitació, amb una mà a la cintura i l'altra a la barbeta, rumiant. Surto i baixo a la cuina, obro la nevera i miro si alguna cosa em ve de gust, potser una mica d'aigua, que fa molta calor. Bec, i la tanco. Entro al menjador, i hi trobo a la meva germana asseguda al sofà, llegint un d'aquells llibres seus de detectius, amb pàgines dibuixades on has de trobar les pistes. L'ajudo en un parell, tot i que ja se'n surt prou bé sola. Surto a fora, i miro la gespa tota feta malbé, ja sigui pel sol o per la falta de pluja, o potser és per totes dues coses, ara que hi penso. M'acosto a una planta que va comprar ma mare l'altre dia, aquella grossa amb unes flors grogues que quasi fan mal a la vista, saps quina vull dir? Doncs l'examino amb determinació, i saps que hi descobreixo? Insectes! Es mengen les fulles verdes i fan els seus nius en aquests pètals tan cridaners. Torno a entrar i agafo un insecticida. M'acosto silenciosament, temorosa que els bitxets em sentin i volin on no els pugui agafar. Ruixo la planta sense pietat, assegurant-me abans que els efectes no són nocius per al seu creixement. Sé que això matarà als ocupes, però curiosament no sento cap mena de remordiment. Potser m'hauria de saber greu, no ho sé. Ara em pica el nas, i me'l rasco frenèticament, mira que si un bitxo d'aquests se m'ha ficat a dins per venjar-se... Sona el telèfon i mon pare crida que és per a mi. En aquesta casa, si ens volem comunicar, o bé esperem a les hores dels àpats o ens veiem obligats a aixecar la veu. Entro i despenjo l'aparell, responent educadament com em van ensenyar. És la iaia! Em pregunta si aquesta tarda tinc alguna cosa a fer, i si podria acompanyar-la al metge. I tant que puc! I si havia quedat amb algú, que ara no recordo, és igual, ja quedaré un altre dia, que la iaia és la iaia. Per cert, quines preguntes de fer la dona també, sempre que va al metge l'acompanyo, o si ha d'anar a comprar, o si ha de netejar les finestres, si necessita res... Aquí estic jo! I no és que sigui cap obligació, m'agrada ajudar, i a la meva iaia no li puc negar res. Després de xerrar una estona, com estàs? I el genoll? Com tens l'esquena avui? I el nen fill meu? Vigileu molt amb el cotxe, sobretot no correu, m'acomiado i penjo el telèfon. Mentre pujo per l'escala, de retorn a la meva habitació, trobo un mosquit amagat rere les ombres de la paret. Cabró! Està esperant a que es faci de nit per atacar-me! És veritat, ja saps que els encanta fer diana a la meva pell. Me'l miro amb un aire superior li dic que aquesta nit es quedarà sense menjar, i l'aixafo sense compassió. Un cop dalt de l'escala, cada dia em costa més pujar, no sé si per la calor o què, miro la meva habitació des de fora, potser hauria de fer el lavabo, però ara no tinc ganes, entro i obro una finestra, a veure si passa una mica d'aire que renovi l'ambient i el refresqui una mica. Em torno asseure davant de l'ordinador. Potser que posi una mica de música. Um... m'encanta aquesta cançó, em fixo en la pantalla i veig que hi tinc un relat començat. Ja no me'n recordava.) final del parèntesis per rebuscar entre l'oblit. El rellegeixo (tu pots fer el mateix si puges el curso fins al principi, impressionant, oi?) i em torno a preguntar, què t'anava a dir?. Llavors, de sobte, com per art de màgia, em ve a la memòria:
A sí! Que t'estimo.