Què queda de tu

Només noto la teva olor;
només veig la teva mirada,
els teus ulls,
clavant-se fixament en mi;
només sento el gust
dels teus dolços llavis,
quan em beses
amb els ulls closos
[i fas que m'enlairi;
només palpo el teu cos
[un:
les teves mans,
jugant els nostres dits,
jugant els nostres peus,
saludant-se,
dient-se:
hola!

Només revisc
(una vegada i una altra)
la teva carona:
el conjunt format per
la teva mirada
(anteriorment esmentada)
i un somriure
que em paralitza,
que s'endinsa
a les meves Profunditats
en les més obscures,
a les més recòndites,
a les més inaccessibles,
en les més sorprenentment
deprimides negres brutes
profunditats;
fins allà / allí arriba
aquest somriure teu,
únicament es dedica
dòcil,
a col·locar-hi
un
senzill
raig
de
llum.