Ser feliç

Va aixecar-se de l'enorme butaca antiestress i va dirigir-se cap a l'estudi a intentar fer algo de profit.
No ho va aconseguir.
Així que va tornar a aixecar-se de la cadira, va vacilar una mica i va dirigir-se a l'habitació. Va encendre l'ordenador. Volia escriure, però les seves capacitats creatives restaven submergides en una espècie d'inoperància total.
No sabia ben bé què succeia, però des de feia uns quants dies, no tenia esma de res en particular. Semblava com si la seva vida hagués perdut el sentit almenys de manera provisional.
Acompanyat del temps indecís dels inicis de la primavera, tot ell era una indecisió constant. Quin canal de televisió posar, quina emissora de ràdio sintonitzar, quina pel·lícula mirar, què fer...
Res l'omplia, tot l'aburria.
I en aquell estat d'apetència general en que es trobava, va començar a reflexionar sobre què fer amb la seva vida. Era ben clar que no podia continuar així, de manera que va agafar les ulleres de sol, el reproductor mp3 i les claus, i va sortir del pis on vivia dirigint-se al carrer. Baixava els graons de manera àgil i constant, mentres la mà esquerre li lliscava suaument pel passamans adornat amb figures d'una época molt diferent a l'actual.
Al obrir la pesada porta de ferro forjat de la porteria, un sol agressiu va esclatar-li a la cara.
Ganyota.
Ulleres de sol.
Va començar a caminar sense direcció pels carrers, esquivant la gent i el trànsit latent de primeres hores de la tarda.
La gent començava a fer la sobretaula als bars i a l'ambient s'hi respirava olor a café. Li en venia de gust un. S'havia deixat la cartera a casa.
Merda.
Va girar cua de nou cap a casa. Va tornar a obrir la porta pesada i amb agilitat començà a pujar de nou els graons de l'escala. Ara no s'ajudava de la barana. Obrí la porta del pis i no la tancà per agafar la cartera. En trenta segons que durava l'acció, no hi havia perill de que ningú gosés entrar a casa.
Vivia sol.
Amb la cartera a la butxaca interior esquerra de l'americana que també havia agafat, va tornar a sortir al carrer. Malgrat que feia sol, un aire constant convidava a abrigar-se. Ara sí que va agafar una direcció concreta.
Va passar de nou per davant del bar però ja no li venia de gust el tallat. Volia fumar. S'havia deixat el tabac a casa, així que va comprar-ne al mateix bar on volia prendre el café instants abans. Des de la nova llei anti tabac ja no en venien a tots els bars.
En aquell sí.
No tenia foc, però el va demanar a la cambrera d'origen sudamericà. Tenia uns ulls preciosos.
Quan va sortir de l'establiment -sempre amb les ulleres de sol protectores-, va desenrotllar el cable dels auriculars de l'mp3, va introduir-los per dintre la samarreta i va engegar l'aparell.
Continuava caminant sense rumb fix mentre la música feia la vida més interessant.
Rapsus Klei.
Just davant seu una nena d'uns 7 anys corria al voltant d'una noia jove que li portava la motxila del cole. Deuria ser la seva cangur.
Al menys ella tenia alguna activitat que fer.
Ell no.
Fins al setembre que tornés a començar les classes -havia deixat els estudis universitaris, de moment-, no tenia res especial a fer. Només viure.
Però aquest estil de vida no l'omplia.
Continuà caminant i reflexionant sobre tot i sobre res. Va entrar al metro. Va pagar el bitllet i escollí l'andana esquerra.
La que venia de o anava a.
Anava a.
Va encendre's una cigarreta conscient que no es podia fumar. Esperava una mica d'emoció a la tarda. Algú que li cridés l'atenció, que li posés una multa que no pagaria o senzillament unes mirades de desaprovament.
Va rebre l'última opció per part d'una embarassada que seia al primer banc de l'andana. Va mig somriure, va apagar la cigarreta de bona gana i va seure al costat seu.
Ella semblava orgullosa de la seva acció.
A ell li era absolutament igual.
El tren va passar al cap de dos minuts i disset segons, tal com marcava al panell electrònic que penjava sobre els seus caps. Va entrar i va deixar seure a la noia en l'únic seient lliure que hi quedava.
Ell va restar dret. Es va treure l'americana i se la va penjar del braç esquerre mentres ficava la mateixa mà a la butxaca per fer de pont. Amb la dreta aguantava les embranzides del metro agafat a la barana vertical situada al costat dels seients.
Els metros havien canviat molt últimament. Ja no s'hi trobava la mateixa gent, o almenys a ell li ho semblava.
Dues noies d'uns 15 anys li miraven els tatuatges dels braços sense cap tipus de discreció.
A ell li era igual.
La música continuava sonant inalterable al pas del temps. Feia unes dues setmanes que tenia la mateixa, però ell ni es plantejava canviar-la.
Va baixar al cap d'unes estacions. No sabia on era però tant li feia.
Molta gent podria pensar que es trobava en una situació privilegiada, però ell no ho veia de la mateixa manera.
Molta gent seria feliç amb aquella vida.
Ell no.