Dissabte nit / Barcelona

És dissabte, és de nit, fa fred, és tard.
Parlem, t'imagino, t'explico, l'amor
que sent per Tu i com t'estim.
Però també note que haig de
fer-ho. Ho sento,
(després em diràs que t'abandonava)
però marxo de casa, marxo:
m'endinso als carrers de la ciutat.
De la meva ciutat.
De la meva Barcelona.

Tinc clar el destí,
i condueixo la moto
sense vacil·lacions, mecànicament,
segur de què he fet.
Segur de què vull fer.
Segur d'on vull anar,
i del que és més important:
de que és difícil, perillós i
que no hi ha marxa enrere.
Sé què representa
pujar de nou allí.
(tornar on feia poc
em destrossava la vida).
Em suïcidava lentament;
agònicament.

És un repte?No,
és un rampell, un acte
inconscient, improvisat
però profundament planejat.
Necessito fer-ho, amor.
I Tu em dons la
seguretat de que
tot sortirà bé!

Saps?
El cel és taronja.

No hi ha ningú...
T'haig de confessar que en
un primer moment he
tingut por.
Però la por ha minvat
lentament fins a
desaparèixer per complet
de l'ambient.
Un ambient carregat
de fascinació, de somnis, de màgia, d'emoció.
De pensaments, imaginació, de sentiments i d'orgull.
Orgull de saber on sóc,
qui sóc, perquè he fet el
que he fet i com ho
he fet quan ho he fet.

T'estimo.

Contemplo Barcelona
ara als meus peus
durant cinc minuts, crec.

És negra nit.
El dissabte fa estona que dorm.
La Torre AGBAR fa pampallugues;
la Sagrada Família descansa per a
un diumenge que es preveu
atapeït de turistes;
L'hotel Ars somriu;
La Torre Mafre s'amaga.
No es distingeix el mar
visualment,
se'l distingeix per coneixement.
Si tanco els ulls
l'ensumo.
I si encara els tanco més i
respiro profundament,
l'oloro.
I si em concentro
sento la remor pausada
de les ones dansant.
És un instant únic.
No ho penso, no me'n adono,
però ara mateix hi ha
moltíssimes formigues aquí
a baix que dormen plàcidament.
Tu quan dorms plàcidament
Fas sorollets;
són gairebé imperceptibles,
però jo els sento.
Ho sabies?

T'he dit que
el cel és taronja?
T'encantaria.

El carrer Sicília em guia,
i em crida. És hora
de tornar cap a casa.
De retrobar-te, i d'intentar
explicar-te què he sentit.
Què he viscut.

Han passat 50 minuts en un espai temporal de cinc.
Curiosa sensació.Sóc atemporal?
Existeix l'atemporalitat?
M'acabo d'inventar el concepte?

L'asfalt m'acarona lleument.
Secretament penso en Tu.
Dolçament admiro els carrers
buits i amples que m'ofereixen
la seva protecció.
A la llunyania sento el
rugir d'un motor desplaçant-se
agressivament.
Somric.

Te'n adones?
Sóc lliure.
Per primera vegada
en ma vida,
puc dir-ho així.
Sóc lliure, amor.
I Tu ets amb mi,
i comparteixes aquesta llibertat.

Arribant a casa,
un contenidor crema
salvatgement, violentament,
descontrolada i desconsoladament.
El contrast de la calma del cim,
i del moviment
terrenal és latent.
Puc sentir-ho plenament.
És senzill:
la pau de la muntanya;
la violència del mar.
El silenci de l'univers;
el soroll de la Terra.
La claredat del cel;
l'obnubilació de l'infern.
La serenitat de les alçades;
la serenitat també de l'alçada pròpia
d'una ciutat oberta als encants,
a l'abraçada
donada
pel mar.

Arribo a casa. Com cada nit
parlo amb tu.Has patit.
No haguessis pogut dormir sense
saber que ja he arribat.
Però ja sóc aquí.
M'acoste a Tu de nou
i et sent a tocar
com sempre que sent la teua
veu,
els teus sospirs.

T'estimo.

Amor, t'he dit que
el cel era taronja?

T'he dit que cremava
un contenidor de brossa?
Era una imatge imponent. Sublim.
Era d'una bellesa tal que
era indescriptible.
(et sona?)

Volia fer-li una foto
però l'efectivitat (celebrada)
dels bombers
no
m'ha deixat. No he
estat prou ràpid. No he
tingut prou temps.
(saps que a la Val d'Aran no es
diuen bombers sinó que se'ls hi diu
"Pompiers"? Sempre m'ha fet gràcia)

Vaig a dormir, d'acord?
Estàs cansada,
i jo vull escriure un
poema titulat
"Dissabte nit / Barcelona".
El començaré ara
i l'acabaré demà al llevar-me.
Millor potser al despertar-me
[té pinta de ser llarg.
Fins demà doncs.
T'estimo nina.

16-II-2008

17-II-2008
Veus? Ja no puc.
S'ha romput la màgia del moment.
Caguntot!