Que n'és de gris el capvespre

Perdona la rabieta Salzburg, em sap greu ...
venia per el comentari a "Quin és el valor de la meva vida?" de Weidun. Ja ho sé, no tinc raó, tenia un mal dia. Encara ara em fa vergonya.
Espero que acceptis les meves disculpes.

ens porta el sol

Es la trista realitat, la vida és molt crua. Tot molt sensible i encertes ocasions molt desesperants. Però sempre brilla el sol per un cantó o altre, i aquest sol ha d`estar ben aprofitat.Els nostres ulls han de quedar plens de coses hermoses, que també n' hi han.
Salutacions, et tornaré a llegir perquè m' ha agradat molt com ho fas.

i que consti que jo no jugo mai a intercanviar-ne. Que ja et tenia al meu punt de mira de feia temps...

Primer, t'he de dir una cosa que tu ja saps, però que sempre agrada que ho diguin: escrius bé, domines prou bé la llengua (però mai es pot dir que un la domina prou, hi ha tantes coses per aprendre!). Això fa que diguis, sovint, el que vols dir. Que és el primer que ha d'aprendre a fer un escriptor, no?

El problema és saber què vol dir un, i també com pot transmetre el que un vol dir. Bé, el teu problema, que com ja he dit altres tenen el problema que primer han d'aprendre a escriure...

Anem a aquest poema. El títol ens insinua de que vols parlar: la grisor de saber el dolor que hi ha en el món, i que ens pot fer sentir-nos desanimats davant de tot això. D'acord, no entraré a dir si estic d'acord en el tema, que no és el que toca. La pregunta és: com volem aconsegir transmetre aquesta sensació?

I ara és quan carrego (i que consti ho faig a fi de bé.... vull dir sense cap mala baba): el que ens planteges són una serie de tòpics, de imatges que de tant usades s'han gastat. Que són doloroses: sí. Que no les hauriem d'oblidar: d'acord. Que cal revelar-se contra tot això: podria ser.

Però fent una llista d'aquestes coses no aporta res. A mi no. I a la majoria de lectors tampoc. Crec jo, vaja. S'han sentit punyits per el que dius? no crec. Han variat algun punt de vista? Tampoc...

A més hi ha masses imatges, una darrera l'altre. Millor fer un poema d'un gos abandonat, o d'un infant que es mora de gana, o de el que tu vulguis. O fer un poema sobre el caleidoscopi d'imatges que ens envolten cada dia i que ens insesibilitzen al dolor del nostre voltant. O parlar del dolor personal que a un li provoca el dolor en el món, però centrat en aquest dolor personal.

Bé, no m'extenc més. Ja saps a que em refereixo, els teus poemes sovint transpuen una sensibilitat que em fan estar segur que entendràs el que vull dir.

Espero seguir-te llegint i comentant. Però com que sóc un perepunyetes (un torracollons en diuen els del nord) segurament et comentaré els que siguin criticables, i els que m'agradin no en dirè res de res (ja tens massa gent que et fa la pilota).

Ah, s'accepten crítiques dures. Jo vull realment escriure cada cop millor i millor.

Boig!

una genialitat. Darrerament, observo que els teus poemes abracen la crítica social, la denúncia d'uns fets que passen a diari, i que contemplem, moltes vegades, impertèrrits.

I per això m'agraden encara més, perquè és bo recordar, i fer recordar, el que no hauria mai de passar. Una mirada d'un infant afamat, unes llàgrimes d'una mare orfe del seu fill, unes bales que trenquen pobles i persones.

I encara m'agraden més aquests missatges quan vénen de tu, de la teva poesia entranyable, sincera i senzilla, de la teva sensibilitat en majúscules. Has fet un gran poema, amiga Salz, i el títol n'és una joia afegida.

Un petonasset ben, ben gran.

Un escriptor va recomanar un dia que els escrits haurien de ser clars, concisos i senzills. Salzburg posseix aquestes tres qualitats, que són tan diícils d'aconseguir. Em sumo, per això, a l'homenatge que ha de representar, per ell , ésser l'escriptor més valorat. Enhorabona, i bon any!

Salz!
T'he vist al cap de munt de la llista dels autors més valorats, i la veritat és que no m'estranya... Deixa'm posar-hi el meu granet de sorra valorant-te amb la nota més alta, tot i que no sé si és la més justa... (quinzes no n'hi ha, oi?). En fi, altra vegada m'has encisat...
A mi també m'agradaria creure que aquest 2006 serà diferent, no sé, no sé...
Tot i així, no paris mai d'escriure!!

Mil besades i una infinitud de somriures per a tu!!

estic segur que en aquest any nou 2006... el capvespre no serà tant gris... es maquillarà de tons ataronjats, els petons supliran a les pallisses i la guerra perdrà la U i es tornarà gerra d'amistat entre pobles i gent...
que siguis feliç, que el nou any et mimi i no perdis mai aquest art que viu en els teus versos...
ptons i una abraçada!

Salzita,

Vinc a desitjar-te un feliç 2006, ple de justícia, de comprensió, d'amistat... I sobretot ple de persones aprenent a ser responsables i conseqüents.

El poema és trist, però preciós. Només falta l'altra meitat, la que ha d'ajudar-nos a equilibrar-ho.

Pau, barretades i molts petons,

m

Hola Salz,
Aquest relat si que m'ha commogut i ha refermat encara molt més "De roda03 a Nadal05" sé que tenim molts punts en comú i també sé que molts capvespres sentim les mateixes febleses i la mateixa impotència davant d'un món excessivament sorollós i desgavellat. Des de fa molt de temps, potser després d'aquell "Intermezzo", he sabut que els nostres desitjos caminen molt sovint per camins molt propers. Espero que la vida et doni tot el que t'ha mancat la nit. Et demano, si em permets aquesta llicència que segueixis escrivint i sobretot relatant els teus sentiments com feia en Miquel.
Brindo per tu des de fa molt temps i per la poesia i per en Miquel,
Roda03