Quatre funerals (i quasi un casament).4

Miro a fora, dins l'encegadora llum que crea una cortina d'infinits miralls facetats que cau estàtica sobre la blanca línia de la platja de Temple's Ride i el blau transparent del mar mandrós que sembla vençut igualment per la indolència del matí, a penes agitat per una brisa per a mi intangible, aquí, darrera el finestral que s'aboca al sorral desert a aquesta hora del matí. De cop, però, sento els lladrucs juganers i eixelebrats del gos de la Inge, l'holandesa que viu sola -bé, amb el seu gos, el Rasta- a l'apartament de sota. I veig la Inge que camina tranquil·lament, com apartant la cortina de llum amb el seu pas meditatiu, escampant gotes d'aigua salada del seu cos de nimfa, record del seu habitual bany matinal. Porta un lleuger pareo i els pits nus, com gairebé sempre. És a dir, crec que es vesteix quan baixa a la ciutat, i segurament m'hi he creuat algun cop amb ella, en els seus horaris impossibles. Però aquí, ja camini per la platja, es banyi al mar, passegi amb la seva bicicleta i amb el Rasta corrent al seu voltant, o s'estiri al sol durant hores a la terrassa, no l'he vista mai amb alguna cosa damunt el pit. De fet, a la terrassa no duu cap mena de roba mai. S'estira i pren el sol, les seves rastes i unes ulleres fosques com a única protecció, i no li importa estar exposada a la mirada dels qui transiten per la platja.
Miro a dins, cap a la penombra de l'habitació, cap a la frescor nocturna que encara no ha estat esbandida per la llum que comença a filtrar-se a través de les cortinetes que no he volgut descórrer i entre les quals m'aboco a l'exterior. L'Alain té encara al seu cos retinguda la humitat i la calma de la nit. Miro el seu cos abandonat al son, nu també, despullat de llençols que sempre refusa, com un infant que no ha après encara a mantenir l'abrigall del llit quan dorm. Ell i la Inge, penso quasi amb un sobresalt, són criatures germanes, deleroses de l'aire i el sol i el mar sobre la seva pell tan blanca que a força d'insistència és tan bellament colrada. Són criatures de la platja. Me'l miro i encara em meravello de tenir-lo allí, i d'estar jo mateix aquí, amb ell, tan a prop de mar. Surto a la terrassa. La Inge i el Rasta ja són a unes poques passes. Ella m'ha sentit i em saluda amb un enèrgic moviment del braç que agita per un moment l'harmònic balanceig dels seus pits.
Ahir a la tarda la sentia parlar amb l'Alain. Ell estava abocat a la barana i parlaven , nus i afins, serens. Ell li havia dit que veníem del tanatori, i ella deia aquelles coses que podries esperar d'ella, sense saber ni poder mai endevinar quines serien exactament, sempre allunyades dels llocs comuns i de les obvietats. "De fet, tot està en un camí cap a la dissolució", deia, "i en un moviment cada cop més accelerat. Com que les galàxies es mouen cada cop més ràpid, nosaltres també ho fem, i així la vida és cada vegada més frenètica i més curta, igual que la percepció del temps per a nosaltres, a mesura que tot al nostre entorn gira més ràpid i la nostra ment, pel contrari, és cada cop més lenta".
Per un moment vaig sentir una sensació que podria aproximar-se a la gelosia, notant el llaç de camaraderia que els uneix, la germanor que es desprenia dels seus cossos joves i esplendorosos com a astres refulgents en l'imminent crepuscle, l'ombra del qual em pertanyia igual que la llum vibrant era encara d'ells. Mai no he experimentat la gelosia, de la qual em creia immune. I ara, a la meva tardor, ara que els anys de la joventut ja se m'escapen com s'escapava la llum a l'oest mentre jo els escoltava parlar, ara penso que tal vegada era només que mai havia experimentat l'amor. Si més no, com ara l'experimento, com el sento des que ell va presentar-se, un matí que també era de sol i estiu, al meu despatx de Grand Place, ara fa més d' un any, l'any que per a sorpresa meva he viscut com la plenitud física de la consecució de l'amor que tot just a penes podia entreveure llavors, observant-lo entrar a l'oficina, tan exultantment jove i bell, sota la mirada extasiada de les noies que, en canvi, ell va semblar ignorar amb una galanteria distant, mentre se'm dirigia a mi, precisament a mi, i em somreia amb aquest somriure seu que sempre, avui igual que aquell dia, em fa estremir de plaer. És clar, vaig pensar a penes ell va haver sortit del meu despatx, mentre se l'enduia del bracet la cap del Servei, només m'ha saludat tan efusiu perquè sóc el seu nou cap de Secció, el seu cap directe a la fi. No podia preveure el trasbals, la sospita, la il·lusió, els dubtes, el turments, els penediments, i finalment la joia ambigua i terrible de la certitud, de la primera cita, de la franquesa de la seva mirada irresistible, de la naturalitat i comoditat amb què em va parlar, em va incitar, se'm va declarar. I en realitat va ser tot tan ràpid, tan senzill i tan tendre. Jo, el veterà, el madur, vaig ser el seduït, l'iniciat, l'ensinistrat. I ahir a la tarda, després de venir del tanatori de presenciar en el mirall de la mort de l'ancià Ton, el seu cadàver polit i recomposat, la meva pròpia marxa de dissolució cap al buit còsmic que com deia la Inge genera l'univers en la seva desenfrenada cursa vers el no-res, després de la ràfega angoixosa del dubte en sentir-los parlar, criatures abismades a la vida, vaig reaccionar de nou, sabent que tota aquesta felicitat que m'ha estat regalada amb l'Alain haurà de cessar algun dia, que no tinc drets sobre ell, sobre el nosaltres que ara formem, com ningú té drets ni pactes vitalicis ni possibilitat d'ajornar el que és inajornable, la fi, el fred, la consumpció.
Torno a dins. Preparo l'esmorzar, dos sucs de taronges espremudes, cafè, llet de soja per a mi, llet ben cremosa de vaca per a ell, brioixos que escalfo al forn, torrades, melmelades. Un d'aquests esmorzars pletòrics que han esdevingut tan feliçment rutinaris des que vaig venir aquí, des que fa dotze mesos em vaig decidir a acceptar aquella invitació seva que em semblava tan boja. I que és tan boja, en fi.
Quan torno a l'habitació, ell ja ha sortit del llit. Sento córrer l'aigua de la dutxa i obro just la porta del lavabo per dir-li que l'esmorzar ja és a punt. Surt de la dutxa, i encara sento viu i fort com el primer dia la punxada del desig. Tasto la seva boca, li esborro el clor de l'aigua de la dutxa, li beso els ulls, li esborro les reminiscències de la nit, dels somnis aquells que haurà tingut, segurament aliens a mi, el somnis que no puc compartir. M'abraça, i l'estrenyo tan fort que es queixa exageradament fent broma.
-Mon p'tit -fa, i m'esclafa la cara entre els seves mans, grans, esveltes, fines, delicioses-. Crec que t'ha afectat molt, la mort d'aquest amic teu, oi?
És clar, ell no va conèixer el Ton. Fa molt que el vell Ton va tancar la seva taverna i es va retirar a la seva casa dels turons, d'on ja no va sortir fins ahir, amb els peus pel davant, com se sol dir. No hauria de venir, avui, però igualment ha demanat un dia de permís, com jo, i saber-lo tan a prop, tan meu, m'ha de permetre oblidar-me dels núvols d'ahir, de la cursa cap al buit, de la dissolució de la matèria, la del Ton, la meva, la de tots nosaltres.
Esmorzem amb bona gana, ell explica la conversa d'ahir amb l'Inge, ignorant que la vaig sentir tota, i riem i ens riem afectuosament de l'excèntrica holandesa. Després, mentre ell despara la taula i endreça els plats bruts, prenc el meu vestit de l'armari, la corbata que a penes sé posar-me. Davant el mirall de l'armari, intento de bades reproduir els moviments que l'Alain m'ha repetit mil cops, i finalment desisteixo, deixo la corbata com un absurd ofidi caient des del meu coll, i espero tranquil·lament que ell vingui, em faci el nus i em digui amb un petó ràpid que sóc una sapastre sense remei.
Després baixem al cotxe, i ell es posa al volant, amb l'eficiència i economia de gestos que sempre desplega i que vagament li envejo. Anem fins a Long Alley i després ens endinsem en el trànsit ja dens de la ciutat que tot just inicia una jornada laboral més, pugem fins a l'autovia de Morrisfields i després ens decantem cap al nord, fins a trobar la desviació cap a Taco Bay.


Quan arribem a l'església, a on fem cap directament gràcies a la meravellosa eficiència del navegador del cotxe, veiem amb sorpresa una petita multitud congregada al voltant de l'entrada principal. És una edificació rectangular i llisa, lletja, una nau industrial enmig d'un solar pedregós però acuradament net d'herbots. Aparquem fàcilment al descampat que trobem al costat, i avançant a peu veiem el cotxe de Marçal que tot just arriba.
-Ep, parella! -fa, treient el seu cap amb un impuls sobtat per la finestreta-. Pels meus collons i els del Ton, que en pau reposin, quin bé de déu de gent!
Sembla feliç. Duu el cotxe carregat. L'Olívia al seu costat, la Montserrat, el Perutxo i el Víctor al darrera.
Ens unim a ells i caminem cap a l'entrada. No coneixem ningú. Tota una munió s'arreplega contra la façana rectilínia on només una creu metàl·lica gegantina enganxada sobre la portalada oberta de bat a bat anuncia que es tracta d'un edifici de culte.
-I això? Amics de la Sara Raquel? -fa el Perutxo, grunyint. No està de tan bon humor com el Marçal.
La Sara Raquel ha cuidat el Ton tots aquests anys. Va marxar de la taverna i ell es va tornar boig, es va tancar a la seva casa dels turons i tots pensàvem que no viuria gaire. Però després ella va tornar i han viscut en aquella casa, sols, fins ara, que ell ha mort de vell. Tenia ja complerts els vuitanta, diu el Marçal. Ara ens adonem amb un tebi estupor que no sabíem gaire cosa més d'ell en aquests darrers temps, quan havíem compartit tantes hores de la seva hospitalitat -comercial, però hospitalària- a la taverna.
Veiem arribar el cotxe fúnebre i al darrere un taxi, d'on baixa la Sara Raquel amb dues dones més, que no coneixem tampoc. Van les tres endolades de cap a peus, idènticament embotides en robes que semblen apel·lar a una talla que desitgen i que potser han pogut vestir algun dia, però
que ara són decididament molt inferiors a les que demanarien els seus cossos plens. La Sara Raquel avança enèrgicament i sacseja la cabellera també negra, encara ben negra, amb els rulls vigorosos que no han envellit.
El Marçal li fa un gest, la crida, però ella passa de llarg sense veure'ns i després anem al seu darrera, amb la torrentada de gent que de cop i volta mira d'entaforar-se a l'església. L'interior és tan aspre i desolat com les façanes exteriors. Només hi ha algunes pintures molt esquemàtiques penjades a la part frontal, darrera l'altar. Imatges simples de vaga reminiscència d'icones orientals. El corder, el Crist crucificat, la verge que grimpa sobre un cel d'un blau pla i sense ombres. Avancem penosament però ràpidament, i trobem seient de forma miraculosa, encara que molt lluny de la primera fila, el Marçal, l'Olívia i el Perutxo junts, i Alain, Víctor i jo just al seu darrere.
Tot seguit comença la cerimònia. Oficien dos capellans.Un gran, blanquinós, calb, gras, que només llegeix les escriptures. L'altre, un jovenet moreno, petit, esquifit, que xerra tota l'estona sense parar de moure's. També es canta contínuament, canten tots o gairebé tots, acompanyats per uns músics molt joves, vestits amb unes camises blanques i uns pantalons grisos de línies molt rígides, emmidonades. Un orgue que mastega queixívolament les melodies que la massa coral remuga més que entona, i uns guitarristes que semblen col·locar els acords a la babalà. Ens mirem incrèduls. Tot és en castellà i el to, exaltat i exultant. Ens diem sense paraules que què pensaria el vell Ton si assistís al seu funeral ara mateix, però me n'adono que no sabem què podia haver pensat en aquests últims anys.
Les veus van entonant himnes incessantment, entre lectura i lectura. "Te he manifestado mi pecado / no he tenido escondidos mis errores. / He dicho: confesaré al Señor mi culpa / Y tú has perdonado la malicia de mi pecado"
El capellà jove agafa el micròfon i comença a improvisar un discurs, gesticulant, movent-se com si ballés una dansa nerviosa, inarticulada.
-Yo he sido un gran pecador. He vivido entre el lujo de la ciudad, de los deseos, las mentiras, en el brillo que es una luz que te ciega, que te engaña. Pero el Señor vino a mí, me habló, el Señor me mostró la verdadera senda de luz para que no me extraviase... He sido y lo sigo siendo, un pecador, pero ahora conozco el camino porque él me lo enseñó. Igual que en su infinita bondad lo enseñó al hermano Antonio...
Noto el bot que fan el Marçal i el Perutxo. Ho noto perquè jo també he notat un sotrac al meu interior. El Ton hagués esclafat els becs a qualsevol que hagués gosat anomenar-lo així. Almenys, abans, allí, al seu altar laic, darrera la seva barra, amb la senyera estelada i l'escut del Barça. Em miro l'Alain, el seu bel perfil serè. No sembla adonar-se de res, o potser és que simplement res d'allò va amb ell.
-Él también pecó -continua el capellanet, girant sobre si mateix com un patinador-, pecó durante años comerciando con los vicios ajenos, con el alcohol, con el tabaco, con Dios sabe qué, hasta que...
- No aguanto més! -se sent de cop la veuassa del Marçal.
Encara que l'ha apagat, ha sonat prou perquè s'hagi sentit almenys a unes quantes files del voltant. El capellà, en canvi, continua com si no hagués escoltat res.
- El hermano Antonio tuvo la suerte de escuchar la voz de Cristo aunque fuera en el invierno de su vida, aunque ya su cuerpo se fuera consumiendo, la llamada del divino amor que se compadeció de él...
-A prendre pel cul! -torna a fer el Marçal, ara potser més fort que abans i s'aixeca bruscament. Ens anem aixecant tots, ara moltes cares s'han girat cap a nosaltres, alguns fan gestos, s'aixeca un murmuri. Fins i tot el frenètic orador sembla haver-se adonat i potser descansa un instant. El llambrego i em sembla advertir que ens està seguint amb una mirada impassible i il·luminada de fanàtic, i abans d'encarar la sortida puc albirar els negres rínxols de la Sara Raquel que mira obstinadament endavant, ignorant el Marçal, ignorant l'escena, ignorant-nos.
A l'exterior, veig l'Olívia que xerra amb el Marçal, potser pregant-li calma. Després encenen uns cigarrets, i el Perutxo se'ls uneix de seguida. Durants uns minuts restem gairebé en silenci, escoltant l'eco en sordina de la veu del capellà, els alts i els baixos del seu discurs al·lucinat. Després sona un nou himne. Sentim les notes discordants, les frases mal mesurades. "Aleluya, aleluya, aleluya, resucitó / La muerte, ¿dónde está la muerte? / ¿Dónde está mi muerte, dónde su victoria?/ Resucitó".
-Anem -fa el Marçal, llançant a la grava la punta del cigarret.
Baixem cap a Tavanne. El Víctor puja al nostre cotxe per equilibrar les càrregues i en el trajecte parla animadament, com si no hagués passat res. Li parla a l'Alain que condueix i escolta i respon relaxat, també com si no hagués passat res. Parlen d'algun pintor amic o conegut dels dos. Quan arribem al cementiri, Marçal i la resta ja han arribat. Estan fumant altre cop, sota el breu ràfec de la portalada d'entrada, sota mateix de la gran estàtua del terrible déu Cronos i la seva dalla fatal. Marçal i Perutxo s'estan desfogant, renegant contra la Sara Raquel i tota la seva patuleia.
-I mira que el meu nas m'ho feia ensumar -diu el Marçal-. Ja ahir vaig notar alguna cosa rara. Per suposat, sabia que ella anava fotuda en alguna merda d'aquestes, però no arribava ni a sospitar com n'era, de grossa.
-No et culpes -diu l'Olívia, que l'acarona maternalment-, no podies fer-hi res.
-Almenys ens podíem haver estalviat el tràngol -fa el Perutxo.
-Millor que almenys el Ton haja tingut una mica de companyia dels vells amics -hi torna l'Olívia, conciliadora.
-Una merda de companyia, per al que se n'ha adonat -respon el Marçal, brutal. Treu foc pels queixals.
-Això és l'únic que em consola -diu el Perutxo-. No se n'ha adonat de tot aquest circ. Però em regira l'estómac que s'hagi passat anys sota les sotanes d'aquests sonats...
-Per sort em penso que tampoc no se n'ha adonat gaire. Feia anys que no hi tocava -apunta el Víctor.
-I tu què saps, si hi tocava, o no? -s'hi regira el Marçal. El fita furiós i el Víctor li sosté la mirada, perceptiblement ferit.
-Perdona, xato -diu de seguida el Marçal, llançant la nova burilla al terra-. Estic emprenyat, i no sé el que em dic.
Continuen, però, remugant una estona. El Perutxo fa comentaris sobre "aquella púrria llatina de Taco Bay", i la Montserrat i el Víctor se'l miren reprovadorament. També ell calla, però no s'excusa.
Encara esperem prop d'una hora fins que arriba la comitiva de l'enterrament. Ara ja no fem esforços per parlar amb la Sara Raquel. Seguim la corrua, ara força reduïda, pels camiets ombrejats i frescos dels fossars. Ella va al davant, amb el capellanet. Els jovincells garratibats que duen les guitarres tanquen el grup.
-Magnífic, tindrem més "entertaining" -fa el Perutxo, de manera que fins i tot els jovincells el deuen haver sentit. Potser no l'entenen, però sí poden haver captat el mot en anglès que haurà dit deliberadament.
D'una prudent distància assistim a la sepultura. En efecte, sona un himne, o una mena de cançó que tots a una entonen amb fervor. "Porque la muerte es lo mejor", repeteixen a cor què vols.
-Certament, per a alguns -torna a fer, sardònic, el Perutxo.
Després tornen enrera, cap a nosaltres. Ara sí, la Sara Raquel se'ns adreça, s'atura i besa primer la Montserrat, després l'Olívia, després a mi i el Víctor. El Perutxo s'ha apartat i no veig el Marçal.
-Gràcies per venir -ens diu, i se'n torna, digna, grassa, endolada, amb la seva comitiva, amb el capellanet que ens mira amb el seu esguard inquisitiu, el seu posat d'abnegada i inflexible autoritat.
Ens apropem a la tomba. Mirem la terra remoguda i la làpida encara en blanc. El Perutxo encén un cigarret.
-On és el Marçal? -faig després, mirant la resta de palplantats com jo.
Tothom busca amb la mirada.
-Vine, Miquel -em fa l'Olívia, agafant-me del braç amb energia quasi dolorosa-. Crec que sé on s'ha ficat.
Em guia pels corriols, entre làpides i galeries de nínxols, i després veig el Marçal, quiet davant d'una filera de panteons, una mena de petites casetes adossades que respecten les mateixes mesures però que tenen cadascuna una forma absolutament diferent. Les unes, de decoració funcional, sense relleus, les altres, coronades per figures molt treballades d'àngels, sants, retrats dels mateixos estadants del seu habitacle sense sortida. El Marçal és davant d'un panteó més aviat sobri, amb una reixa de ferro ben forjat, molt net i cuidat. Una placa, a un costat, diu: "La ciutat i el govern de Tavanne a un dels seus il·lustres regidors i consellers, Joan Granell, 22/04/1985". Unes plaques més petites, a l'altre costat, enuncien els noms del mateix Joan Granell i de la seva vídua.
Quan ens sent venir, es gira cap a nosaltres. Crec que distingeixo la brillantor furtiva de l'inici d'una llàgrima en els seus ullets, aquests ulls que encara són vius i sorneguers per molt que les bosses els hagin enfonsat una mica a la seva ampla cara.
-Som-hi -fa, i ens pren del braç a cada u, i fem el camí de tornada enrera.
Quan arribem de nou a la tomba del Ton, s'hi adreça, se la mira com si volgués aprovar la tasca dels enterradors i capcina estoicament. Després, diu en veu prou alta perquè tots el sentim:
-Ah, vell Ton, tu saps que vaig jurar a la tomba del meu pare que mai més posaria els peus al Casal Català, per tota aquella catèrvola d'Artiguetes i altres malparits que li van amargar els seus darrers anys. Vell Ton, ara tots dos crieu malves i he vingut a demanar-vos que em relleveu del jurament. Ja sé que te'n fot un carall, que vas vendre la taverna i et vas quedar solet a mans d'aquests santurrons de via estreta. Però et juro, vell cap de trons, que sempre tindràs en aquest tros de terra on t'han colgat una estelada i una bandera blaugrana, per mil cops que la treguin o se les endugui el vent.
Ens m
ira a tots. L'Alain em demana què ha dit, i jo el faig callar prometent que ja li ho explicaré.
-Apa, cap al Casal! -fa el Marçal.
Al cap de menys de mitja hora, ja som dins el noble, llòbrec i desballestat casalot. Hem passat sense voler veure la cantonada de l'antiga taverna, on ara hi ha una horrorosa sucursal bancària, i després ens hem donat una passejada per la planta inferior del Casal. El Marçal ho repassa tot amb una dolça expressió de bonhomia a l'esguard. Fins i tot contempla amb aire respectuós el bust del fundador Dr. Artigas que presideix l'escala que puja al pis superior. Ens aboquem per la porta interior al cafè, solitari, quasi desert en aquesta hora feixuga del migdia, i ens rep un sol que es difumina tamisat i vellutat per les superfícies orgullosament desgastades de fusta, marbre i vidre. La taula rodona del centre de la sala apareix radiant, encerada per la llum indirecta, acollidora i lliure.
-Guaiteu, nois, talment com si ens estigués esperant! -crida el Marçal, sense cap deix d'ironia.
I pren possessió d'una cadira, com un rei acabat d'entronitzar.


Ja és de nit quan tornem a casa. L'Alain em diu que es fa "una dutxa ràpida" i s'equitlla cap al lavabo. Sempre que entres a una casa has de dutxar-te, li he dit algun cop, amb carinyosa burla. Surto a la terrassa, només hi poso els peus sense avançar-me, m'arriba de baix estant la remor d'apaivagades converses, són l'Inge i els seus amics negres, coberts de rastes com ella, i després m'arriba l'olor de la marihuana que estan fumant. Sento l'aigua martellejant el plat de la dutxa, el cos de l'Alain, el seu cos que sé abandonat amb delectació al plaer dels fins dolls ben calents sobre la pell. Puc veure'l, així, podria reproduir cada part del seu cos, viu, vibrant, ferm. L'imagino mentre sotjo alguna cosa encara sense forma , com si es dibuixés en el fum aromàtic que arriba de la terrassa de sota, com bressat pel discontinu murmuri de les veus que semblen voler confegir una invocació d'una religió sense déus, obscura i arcana, enfilada a la remor sí constant encara que variable del mar. El mar que és a penes un reflex vacil·lant i tèrbol que endevino més que no pas veig, el mateix mar que ahir a la nit sentia com una presència opressiva i ominosa, una imatge sense cara de la infinitud de la mort, la fita absurda i insubstancial de la nostra existència, del temps que vaig compartir en el passat, amb el Ton, amb els que ja han partit i el que encara respiren, humans, mortals, contingents ridículs nuclis de matèria davant la magnitud aterridora de l'oceà que bramava, permanent, ferotge i monstruós. Avui el mateix mar m'omple d'una serenor voluptuosa, llangorosa, no sé explicar-me per què. M'hi abandono, com Alain a la seva dutxa, a la seva carícia vasta i impenetrable, que m'afluixa la voluntat i l'expectació. I em sento atrapat en la llampant i aclaparadora sensació de saber-me abocat a una felicitat inextingible, indestructible, una felicitat que cobra forma, però una forma voluble com les volves de fum flairòs que escampen l'Inge i els seus nois, com les gotes repetitives que amanseixen el cos de l'Alain, una felicitat que no disposa de temps, i per això no durarà, però tampoc perirà.
Demà... demà haurà passat, però ara, ara, no podrà ser-me arrabassada. Mai més.