Quan moren els cadells

Divendres passat, a les quatre hores d'una gèlida tarda de primavera tardana, la meitat del poble, els de tota la vida, ens hem trobat sense dir-nos-ho a les portes de l'església. Erem molts. Anàvem a fer costat uns amics; potser sí que n'hi hauria algun a qui el movia la morbositat, però ben pocs, n'estic segura. La gran majoria hi anàvem a solidaritzar-nos amb el seu dolor amb un silenci respectuós i sostingut sota un cel de plom, amenaçador, perquè l'emoció havia deixat massivament les goles paralitzades.

Quatre cadells havien mort. Aquells amics, un matrimoni madur, acabava de perdre d'un sol cop de falç net i cruel un fill, la seva dona i dos néts molt petits en un accident de trànsit. Jo guaitava la cara dels meus amics: les faccions inexpressives del patricarca, que no obstant delataven un sofriment incrèdul i inabasable, les galtes despenjades i els ulls envermellits d'ella… tot i així, la sobrietat i l'enteresa. Aquells dos rostres que s'havien fet vells de sobte, eren únics, incomparables amb els de la resta.

I és que, deien uns: Ningú no hauria de sobreviure als seus fills. El dolor és massa fort i és quelcom fora de la lògica. Certament. Però, si bé no és lògic, sí que és, en canvi, natural. De fet, és la cosa més natural del món, però no ens agrada i, per tant, no volem ni pensar-ho. No volem donar la més mínima oportunitat a la idea. Jo mateixa, em resisteixo a imaginar-m'ho.

Si observem la natura, però, tots els animals, més sovint que escassament, perden cadells en el transcurs de la seva vida. Tots els animals, els més grans, els més forts, els més valents, els més roïns, els més abnegats, els més insignificants, tots, absolutament tots perden, a voltes, fins i tot, cadellades senceres: o per manca de menjar, o a causa dels predadors, o en lluites per la jerarquia, o per debilitat congènita… el més natural és perdre cadells.

I entre els humans? Doncs el mateix: a les tribus d'Àfrica -del capdemunt al capdevall-, a l'Àsia, a les grans ciutats de l'Índia o a Sudamèrica, a tots els continents i estats -llevat dels del primer món- moren a diari mil.lers de nens, parteres i joves. No obstant, tots ells, animals i humans tiren endavant a pesar de gran pena per la pèrdua.

Ara bé, nosaltres, els occidentals, som diferents. Nosaltres n'hem perdut el costum i per això se'ns fa tan extranya la possibilitat que sobrevisquem als fills, així que, quan suceeïx, no ho superem mai més. Els nostres infants neixen amb mesures higièniques extraordinàries, tenim medicaments i aparells per al cas que tingui dificultats i calgui reanimar-lo, curar-lo, vacunar-lo… Quantes dones moren de part, quants nens moren al néixer a Occident? És del tot inusual aquí. Els tractem com a tresors (que ho són), els donem la millor educació, l'estat ha establert mecanismes per a tenir cura d'ells si els progenitors no els atenen com cal, i disfruten d'una sanitat que els fa gairebé invulnerables. O això volem pensar. No, al meu no li passarà, ens diem amb ingenuitat.

El que passa, és que al capdevall la ‘Natura' (Déu, per alguns), el destí o, per a mí, simplement l'atzar és qui mana: els planetes s'han posat de renglera quan just en aquell moment hom passava per allà... i zas!! I aquí, els mortals civilitzats que som no tenim cap mena de control possible. Ni la cobdícia, ni la riquesa, ni l'agressivitat, ni la passivitat, ni la fugida, ni tan sols bonomia o la saviesa ens pot deslliurar quan arriba el moment. Si n'és d'absurd.

I és que a nosaltres, els occidentals, si se'ns moren els fills quan, a més a més, en tenim pocs i tard, què ens queda? Què en farem del nostre bagatge intel.lectual i material? Com ens perpetuarem els qui no creiem en una vida eterna? No tinc la resposta. Només sé que ningú no està per sobre del bé ni del mal, i que, per tant, hem d'estar preparats per si els nostres cadells se'ns moren abans de temps.