Psiquiatres

Recordo perfectament el teu rostre, sempre alerta, el teu rostre escrutador burxant delicadament dins el meu cap.
Recordo la teva expressió intel.ligent i contreta,
també recordo l´esforç que havia de fer per intentar enganyar-te i resultar convincent.
Sempre he pensat que els metges no compleixen el secret professional i que les privacitats veritables no existeixen.
Sempre tenia la sensació de que el teu
"res m´escandalitza", era fals. No trobava els teus pilars, però per força hi havien de ser, simplement per mantindre l´equilibri.
No penso que ningú pugui viure sense establir uns límits, on tot s´hi val, per avançat que siguis. No lliga.

Cada dia em costava més enganyar-te per fer-te creure que no estava tan malament. Volia parlar de música, de filosofia, del món, de tot, menys del meu interior repugnant.
Sé perfectament, que no hi havia solució, tan sols conviure amb això o escapar. La posibilitat de fugir definitivament és un consol de que res és per sempre.

Intento oblidar, però no puc. Tot imaginació, quina crueltat, els botxins a casa, amb mi, com la meva ombra, com un cargol arrossegant la casa, jo arrossego traicions.





helena