PSICOPATA

PSICÒPATA

Que li parli d’allò del caixer, diu? Ja els ho vaig explicar tot. Als policies, vull dir. Ara que mes volen?
Ah, es clar. Es el psiquiatre. Vol conèixer els fets de primera ma? Però tant li fa com varem entrar, o perquè ho varem fer, oi? No vol dades objectives. Busca els detalls truculents. Nomes sensacions personals. Les mes obscenes. Les mes estimulants.
Vol que li parli de brutalitat? Li interessa saber si em va divertir apallissar aquella bandarra? Potser li posa dura imaginar els xiscles de la vella cremant-se.
Es això! Ja ho entenc.
Segur que ho troba deliciosament immoral. Però no en coneix els detalls! Tot es massa escabrós perquè consti a l’expedient. I això el fot. Es clar!
S’indigna perquè el seu cervell morbós no por recrear l’escena amb prou realisme.
Aquest es el seu interès.
Pretén que li contagiï la meva excitació. Oi? El meu plaer. Aquell punt màgic de lucidesa inherent als psicòpates...
Mai ha cremat viu un escorpí? Es fastigós, però conté l’essència de la tortura. La mort sense sentit, el sofriment gratuït. Ho hauria de provar. Quan es veu envoltat de foc, l’escorpí dubta embogit si fugir endavant o endarrere, mentre prova de clavar-li el fibló a un enemic intangible. L’escalfor li rebenta les articulacions i va perdent sucs corporals fins que nomes en queda una clofolla seca.
No mostra dolor, ni es queixa. Mor com un estúpid, víctima dels seus dubtes.
La porca del caixer si que es queixava. Plorava i xisclava amb l’horror als ulls mentre cremava com una torxa!
Llavors van arribar ells, els putos polis. I la nostra festa se’n va anar a la merda.