PRIMUM EDERE, DEINDE...

Cada matí es lleva el primer abans que la bola de foc aparegui a l'horitzó. S'estira tot ell i amb un runruneig a l'estómac espera que la seva gent es desperti. Quan la balma s'omple d'animació i de cridòria, ordena la partida de caça mentre els altres baixen a la vall a recolectar menjar.

Quan la bola roent és al zenit, ja són a l’espluga amb carn fresca. Mai torna amb les mans buides. Per això ningú li discuteix el lideratge.

Havent menjat tothom jau, mentre ell, com cada dia, es retira ben acompanyat a una clariana per perpetuar l'espècie. Finalment, fa una petita becaina que mai no s’allarga més enllà de mitja tarda, quan es desperta i mira el cel blau i net es queda una bona estona quiet, pensatiu. És llavors quan un gran badall se li escapa i, sense poder evitar-ho, tot un reguitzell l’acompanyen. I aquell sentiment familiar i estrany de l’horabaixa s’apodera d’ell.

No és gana, ni son, ni cansament. És una sensació desconeguda. Al vespre, quan la foscor regni, menjaran i riuran al voltant del foc. Ara, però, el sol encara lluu i tothom descansa. Inquiet, rumia què pot fer per esvair el neguit.

Ara li agradaria que els somnis fossin reals, que en lloc de tenir pedres i fustes a l’abast hi tingués plàstic i metall. Despert recorda les meravelles que somia i que es van succeint mentre el sol fa idèntic viatge d'orient a occident. Ell va tot vestit, de cap a peus, amb bones pells ben tallades. Menja el que vol i quan vol, i les dones tampoc no es resisteixen massa als seus encants. És tan ben plantat i tan carismàtic com ara. Tanmateix també badallava. Fins que un dia veié que agafava un palet i omplia de gargots una fulla blanca mentre la satisfacció l'il·lumina el rostre.

Commogut per aquest fals record, i talment com si d’una revelació divina es tractés, li vénen al cap els tions que embruten les mans, les parets llisenques de la balma i també els animals de cacera. I amb els ulls lluents, s’aixeca i torna a la cova per esdevenir un artista. El primer.