Preludi al post-mortem

La vida és un carnaval fet de màscares fetes de sang,
les màscares ploren llàgrimes de tristesa i sinceritat.
Les llàgrimes estan brutes de vanitats de baix rang,
i la sang és vida coagulada i mort viscuda i plasmàtica realitat.

El destí promet el mite i la vida ens en fa foc,
l'Oest es precipita i del Sud se'n fa Nord.
Curiós és veure l'ànima d'aquell qui es torna roc,
curiós és veure la hipocresia de la sort.

I l'amor és fals i l'odi és real,
i la vida crema en un Hades d'il·lusió.
I la llum és fosca i la pietat carnal.
Resta la melodia... S'oblida la cançó...

I les notes que conformen l'harmonia del demà
s'obliden i es confonen i es parteixen pel mig.
I els acords es trenquen i la vida torna a començar,
i és llavors que els cants es tornen un desig.

I les rodes del camió que duu al primer món
trepitgen els països d'arran de carretera.
I s'oblida el sentit de la pietat i del perdó,
i els errors retornen rocs rebuts dels revolts de l'espera.

Els oceans suren sense sentit sobre les sals,
el foc furiós foragita les flames,
els arbres tornen rel, estranya calç,
que és negroide, de ningú, car no nasqué entre cames.

Un deliri cruel, infernal s'endú el foc,
l'aire viciat és melangia, luxúria a tant l'hora,
la tempesta arrenca endins del més gran roc,
i són i es tornen i semblen notes i matèria boja.