PREGUNTAR ÉS FALTAR AL RESPECTE?

Un relat de: Armando Vericat


La vaig veure de lluny, recolzada a la farola; minifaldilla, bon escot, ni lletja ni bonica, la bossa de mà penjada, potser massa pintada per al meu gust.., però bé, prou bona. Era divendres i, a més, dia de pago. La butxaca plena i ganes de gresca.
M'hi vaig apropar a poc a poc, com els felins dels reportatges de la televisió; xiulant, amb la mirada perduda al cel. Vaig fer la darrera pipada al cigarret i el vaig llençar amb mestria pinxesca. Em vaig aixecar el coll de la jupa abans de fregar-me els canins. Eren ben esmolats, a punt de degollar la meua víctima. Com qui no vol la cosa, i parlant-li de costat, talment com si fóra una pel•lícula d'espies, li vaig dir:
-Escolte, senyora, preguntar és faltar al respecte?
- No, no..., i ara!
- Doncs li voldria fer una pregunta...
- Demane, demane...
- Que vostè és puta?
Plaaaaf! Soroll de mà dreta femenina en topar violentament contra galta esquerra masculina. O dit d'una altra manera: una galtada amb totes les de la llei.
- Dona, jo només...
Plaaaaff! El mateix soroll d'abans, però de revés a la galta dreta masculina.
Vaig abaixar el cap i vaig marxar amb la cua entremig les cames (mai millor dit) i les galtes ben calentes.
Aquella situació em deprimí profundament. Jo mai havia tingut èxit amb les dones, la veritat sigue dita, però allò era molt pitjor... Ja no em volien ni pagant! Horrible. Tan repulsiu sóc?!, pensava sovint. Aquest trauma m'acompanyà una bona tempsada. Depressiu total. Fins que un dia sorgí el dubte: potser no era puta, la senyora!, vaig exclamar d'una revolada, com qui se li encén la bombeta del cervell, aquella dels dibuixos animats.
Des d'aquell dia la vaig cercar incansablement; a la mateixa cantonada, al mateix barri, fins i tot a d'altres indrets de la ciutat, als clubs de xiques amoroses, pels llocs més insospitats... L'havia de trobar com fóra. No podia viure més amb aquell dubte.
Finalment, però, ja desmoralitzat, vaig abandonar l'empresa. I, casualitats de la vida, ahir la vaig topetar sense cercar-la. Sempre passa igual!
La vaig veure de lluny, recolzada a la farola; minifaldilla, bon escot, ni lletja ni bonica, la bossa de mà penjada, potser massa pintada per al meu gust.., però bé, prou bona. Aquesta vegada la vaig abordar directament, ansiós com estava de fer-li la pregunta que em podia alliberar de la meua absurda angoixa.
- Però.., vostè és puta o no és puta? - vaig demanar-li.
Plaaaaf, plaaaaf, plaaaaf, plaaaf..! I no sé quants "plafs" més. Total: una estovada com Déu mana, noi!
I el pitjor de tot és que em vaig quedar igual, amb el mateix dubte. Ara, vos juro per la meua salut, que no li ho torno a preguntar!

Comentaris

  • Visca l'humor![Ofensiu]
    Grocdefoc | 03-05-2013 | Valoració: 9


    He vist, tot llegint, un ésser entranyable, alhora innocent i alhora caçador que no entén gaire de com va això de la caça... Admiro l'humor i la tendresa en els relats (perquè a mi em manca bastant l'humor). No havia llegit res teu i m'ha encantat, de debò. M. Pilar Martínez

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Armando Vericat

Armando Vericat

16 Relats

27 Comentaris

10894 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Hola! Sóc Armando Vericat (Traiguera 1970) i m'agrada, entre d'altres coses, escriure. Tinc dos novel·les publicades: "La Vall del Miracle" (2010. Ed. Cossetània), amb la qual vaig guanyar el XXVII Premi de narrativa "Ribera d'Ebre" i "La maledicció del Groc" (2013. Ed. Cossetània). Espero que gaudiu dels meus relats i us agrairia que els comentesseu, tant si és per a bé com per a mal.
Salut i lletres!