MARIANO MANSDETISORA (o rondalla del Rei Tisora).

Un relat de: Armando Vericat
Hi havia una vegada un regne governat per un sobirà anomenat Mariano Mansdetisora (primer). Eren èpoques de grans calamitats, i el rei estava tan preocupat que havia perdut la fam. Sí, se li havia tancat l'estómac a pany i forrellat.
Aquella migdiada la taula era curulla de plates de carns rostides i peixos guisats. El rei, cap cot, les ignorava totalment; i només cavil·lava com sortir-se'n d'aquella penosa situació. Soraieta, la bufona de la cort, s'esforçava en fer tota mena de ganyotes i tombarelles gracioses per arrencar un somriure al trist monarca. Res, però, li feia canviar aquella cara de pomes agres.
A l'altra banda de la quilomètrica taula, la reina, na Maria Dolors del Cospelat, se'l mirava amb posat de fàstic. Amb quin putxinel·li m'he casat!, pensava; que, la majoria de les vegades, si jo no fico una santa mà... Ai, senyor, quina creu!
- Menja, Mariano, que acabaràs agafant alguna malura.
- Menjeeeeu, nostre beeeenvolgut reeeei! - exclamà, còmicament, la nostra Soraieta.
- Tot se'n va en orris i vosaltres només penseu en menjar!
- Per a funcionar bé, el cervell necessita aliment.
- Què vols dir, que no rutllo bé?
- No, però potser necessites ajuda. Quatre ulls veuen més que dos...
- Ningú pot solucionar aquest desgavell..., ningú! D'on no n'hi ha no se'n pot treure, i s'ha acabat! No puc retallar més despeses d'enlloc! No, no, no...
- Jo crec que si, estimat.
- Parla.
- Es tractaria d'acostumar els nostres súbdits a no menjar. Poc a poc, això sí.
- Sííííí, que s'acostumen a nooooo menjar! - cridà Soraieta i ho adornà amb unes giragonses de malucs.
- No està mal pensat - digué el monarca cavil·lejant com aplicar aquella mesura.
- S'aniran acostumant a la manca de menjar, cada vegada menys, cada vegada menys..., fins que ja no menjaran - explicava la reina.
- Clar! Al cap i a la fi, menjar no és res més que una mala costum.
- I es pot convertir en vici...
- Corre, Soraieta, pregona per tot el regne la nova mesura!
- Deeee Seguiiiida, nostre benvolgut rei!
Soraieta sortí de l'estança fent tombarelles circenses. Recorregué tots els racons del regne. El poble havia de conèixer tan encertada mesura. No se'n sabé res més de la pobra bufona. Diuen que fou lapidada en una revolta popular, perquè, contràriament al que el rei Mariano pensava, la mesura no fou ben acceptada pel poble, i va haver-hi greus aldarulls arreu del territori governat per tan il·lustre monarca.
S'envià l'exercit a controlar la situació. A cop d'espasa, van aconseguir aturar les revoltes amb eficàcia. Tot tornà a la normalitat i s'aplicà la llei aprovada. La gent menjava cada vegada menys, cada vegada menys..., i clar, cada bugada un llençol menys.
La mesura, però, fou molt efectiva. Es va estalviar moltíssim en vianda! I els súbdits (sembla mentida) es van acostumar ràpidament a no menjar. Tanmateix, no hi ha res perfecte: hi hagué una errada de càlcul greu. Resulta que, impensablement, quan la gent s'havia acostumat a no menjar, moria irremeiablement.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Armando Vericat

Armando Vericat

16 Relats

27 Comentaris

10888 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Hola! Sóc Armando Vericat (Traiguera 1970) i m'agrada, entre d'altres coses, escriure. Tinc dos novel·les publicades: "La Vall del Miracle" (2010. Ed. Cossetània), amb la qual vaig guanyar el XXVII Premi de narrativa "Ribera d'Ebre" i "La maledicció del Groc" (2013. Ed. Cossetània). Espero que gaudiu dels meus relats i us agrairia que els comentesseu, tant si és per a bé com per a mal.
Salut i lletres!