MICRORELATS.

Udols.

Invariablement, en aplegar la tardor, sento desigs de sang. Llum argentada, nit..., mudo en bèstia famèlica, meua natura despullada, jo...


El terratinent.

Tots li perdonaven les impertinències i li reien les gràcies; fins que es va arruïnar del tot. Vell i solitari.



Competència paternal.

L'única medalla que ha guanyat el teu xiquet és la del xoriç! Impertinent, em digué. Fart estava ja d'escoltar grandeses!


Visita guiada al monestir.

- Mare!
- Pssss.
- Maaare!!
- Calla.
- Maaareee!!!
- Vols callar!
- Maaaareeeee!!!!!
- Què vols?!!!
- Què és això que li penja al frare?


Tota una vida.

Trenta anys... Sembla mentida! Aplegares sense fer soroll, una tardor d'abruptes contrastos termomètrics. Res ens pot separar ja..., meu etern refredat!


A la tardor.

- Puja..., baixa..., puja..., baixa..., puja..., baixa...
- Sí, a la tardor hi ha molts de contrastos termomètrics.
- Nooo, parlava de la borsa!


Company de colla.

Dràcula?, amic nostre de tota la vida. Bon xicot! Només que, als sopars, no ens acostumem a veure'l bevent sang.


Excés de demanda.

Escassejava, la sang, i no pogueren fer les tradicionals botifarres casolanes. Als voltants estaven rodant una pel·lícula de terror.



A la comissaria.

L'assassí és el majordom, posava. Així d'eixut i concís.
- Poca imaginació, el de l'anònim! - exclamà l'inspector tot rient.



Candidat bromista.

-...Doctorat en treure's cucs del nas... Està de conya?!
- Sí.
- Descartat!
- També tinc carnet de bicicleta.
- Fora!
- I bon humor.


Primer petó d'amor.

Sovint recorda aquell dia. Dolça mel! En acudir-li al pensament, tot i les arrugues, l'espill sembla retornar-li un reflex adolescent.


Àvia sacrificada.

Era ella qui, tot estirant l'esquifida pensió, pagava els estudis dels néts. No volia, però, que ell en fóra sabedor.


Últimes voluntats.


Enterreu-me amb el cap fora del nínxol, us estalviareu làpides i fotografies.
Per Tots Sants, donava uns ensurts de mort.


Marquès progre.

- "Sí, senyoret...", sempre "sí senyoret"! Sou treballadors, no criats. Digueu-me NO si cal...! D'acord?
- Síííí, senyoret.
- Redéu, quina creu!!!


Diuen que al riu Sénia hi ha una frontera...

En passar-hi, escodrinyo entre els matolls de l'eixuta rambla, cercant una esmunyedissa línia blanca que mai es deixa veure.


Confessió.

- Confesse d'una santa vegada, ofegà el seu marit posant-li un mitjó a la boca!
- Fou involuntari... Roncava tant... I es dutxava tan poc!


Demodé.

El director del banc se'n rigué pel descosit. Passada de moda estava la mitja al cap per atracar.


Misèria.

Aquell Nadal no hi hagué regals. Érem tan pobres que els mitjons que vam penjar a la xemeneia estaven foradats.


Estratègia electoral extrema.

Quan el discurs independentista ja no donava rèdits electorals, profetitzà la fi del món (si no el votaven, clar!).


Representació diària.

La corbata l'ofegava. La jaqueta pesava com si fóra tota feta de plom. Dilluns. Somrigué a un client fastigós.
- Quina alegria, Romerales!


Comprar barat..., pot sortir car.

- Menja taronja et vaig dir, Antoni, menja taronja!... No penja una monja!
Una errada fatal, comprar l'audífon d'oferta.


Lleonera.

Decidí netejar l'habitació quan brotaren uns bolets rogencs a una raconada. Sota el llit no gosà ni mirar-hi.




Nou anys darrera la barra d'un bar.

El divan era un tamboret. Jo, psicòleg de casos perduts centenars de nits. No vaig acabar boig de miracle.