Potser no eres tu...

Potser no eres tu...
potser anava errada,
sí, ara crec que sí,
massa precipitat,
tot plegat.

Potser era el temps,
que em feia creure coses,
o potser la imatge d'aquella noia,
que mentres plorava,
va aparèixer la seva llum,
la seva persona,
i vaig creure que jo era com ella.

Però tot això no són més que pel·lícules,
de seda i cotó fluix,
com els nostres somnis al principi,
com les nostres paraules,
ingènues i lliures...
què se n'ha fet?

Jo les guardo en una caixeta de llàgrimes,
perquè hi ha nits que formo marees,
i ara veig que potser no eres tu,
que m'he confòs,
i que abans de pensar,
ja havia decidit massa,
sense guaitar a l'altra banda del pont.

Ara desfaré allò ja fet,
ara caminaré pel desert,
seguint les petjades dels Autèntics,
i penso trobar la roca ideal,
per asseure'm i banyar-me,
en el seu llac d'aigua de vida.

Aquesta nit,
no ploraré per tu,
si de cas per mi,
i al dia següent, quan desperti,
farà sol i sonarà una rumba,
com les de l'Heriberto,
i al tren tot seran bones cares
i tothom parlarà ben clar i català.

I res mes amic,
que potser no eres tu,
que m'havia equivocat,
que no cantis més acords a la meva salut,
ni guardis més paraules de mi sobre el paper.

Ja no recordes ni el primer banc de fusta...
doncs et dic adéu...jo,
que t'he somiat i desitjat,
en nits de lluna plena i mar tranquil·la.
Et dic adéu,que no vull acabar ofegada,
en els teus ulls de mel,
perquè potser sí que ets tu...