Poeta de nit

"fugissera,
de puntetes
travesso la nit
dins la teva veu
de poeta."

Sempre hi ha un camí. La nit és el do del sol. Perfecte.

d' admiració ,de compartir ,del existir conjunt en l' espai temps .
Endavant!

un murmurri lleu que té l'habilitat de commoure... són fràgils, petites i belles parts de tu que s'estenen a les estrofes del poema. És com si anéssis omplint la terra de flors, perquè són immensament belles, i bategues sempre, amb aquesta intensitat ilimitada.

molts petons,
Mar

..unir-me a les altres veus que et comenten el poema, reafirmant-me en gairebé totes les opinions expressades.
Mira per on, avui no estic crític! (És broma, que comprendràs).
Salut i rebolica!
PS. M'agrada més la Mariona real que no la fictícia.

Estimada gypsy:

El teu poema es bell, profund... em recorda les hores nocturnes en les que fugint de la son busco companyia en les paraules. La nit és sense cap dubte el meu millor moment doncs és quan realment em sento jo mateixa sense haver de donar explicacións ni ser jutjada.
Son molts dels meus poemes nascuts en aquest espai de temps que separa un dia de l'altre ja que la foscor els dona llibertat.
M'encanten els teus versos doncs al llegir-los m'he sentit igual que ens instants que t'he descrit.

Una abraçada per sempre.
Thaïs

"com si fos la mort que viu en mi i em dalla les mirades d'ombra."

Què és el que ens vols dir aquí?
Dos versos inquietants, expressionistes, existencialistes.

Crec endevinar un lleuger canvi de forma en aquesta poesia, com un pas endavant provocat per simples circumstàncies que, malgrat tot, mai acabaríem de concretar.

Felicitats pel poema, tanmateix. Sembla tenir les paraules justes i m'ha fascinat.

si haguessis escrit aquest poema
moltes vegades

que ell et doni llum i força

per escriure'n i viure'n
de nous

T'ofereixo el fang dels meus versos,
La nit dels segles, la por i la lluita
Per a tenir aquestes mans que lliures
A l'amistat, a la vida i a la germanor.

Abans de morir, deixa'm cosir-te els somnis
Als fils de l'argentada llum de la lluna
Amb batecs del teu cor esdevinguts porta que es bada.

T'ofereixo els meus mots, gens perversos,
La dolçor de l'albada, el mossec a la fruita
Prohibida que només ha pogut escriure's
En pàgines sagrades a canvi de la tristor.

Aquesta tristor que amara els teus insomnis
Amb la sal de la llàgrima inoportuna
Que no em permet endinsar-me en la teva mirada.

Gràcies per oferir-nos a tots els relataires i lectors (a part del poeta de nit) les teves paraules, belles sempre, belles totes.

Un treball amb molta sensibilitat, molt bo!

quina meravella de poesia gypsy!
La idea de ser llàgrima lliscant..., quines imatges!

"construir
l'etern record
de l'existir conjunt"
Preciós, emocionant. M'agrada moltíssim!!