Poeta de l'obscè

Havia passat una mala nit. Vaig despertar-me al migdia amb la sensació que si m'estava un minut més donant voltes sobre els llençols rebregats no m'aixecaria mai més.
Quedava una cervesa a la nevera. Vaig decartar la cervesa i em vaig servir cafè del dia abans. Fred, amarg, doble. Els veïns discutien al pis de dalt. De sobte la dona va tenir un atac i va començar a cridar de debò i a destrossar coses. La trencadissa de porcellana, vidres i mobiliari divers ressonava amb duresa sobre el meu cap i s'escampava amb ecos rotunds per tot el replà de l'escala. Un nen plorava i un gos bordava; la natura era sàvia al capdavall.
Sigues honest i deixa que es matin. Feia dos dies que no sortia de casa i no ho faria ara. Un home tenia dret a embogir en la intimitat, per això pagava el lloguer. Un lloguer de luxe a canvi d'una habitació miserable. No era un tracte just però tenia petits avantatges. El vell Hank tenia raó: 'Doneu-li quatre parets a un home corrent i mourà el món'.
Mentrestant algú havia avisat la policia. Vaig veure com s'emportaven el veí, la seva dona i la criatura, un nen de tres anys amb un cap enorme i pelat com el seu pare. El nen va dir alguna cosa inintel·ligible sobre els mossos d'esquadra i se'm va glaçar la sang. Primer havia après a dir PAPA, MAMA i just després MOSSOS D'ESQUADRA. Els mots van destacar, cristal·lins, enmig d'aquell balbuceig d'infant.
El món s'esquarterava i jo m'estava allà descalç, palplantat davant la finestra amb una tassa a la mà i pretenia ser escriptor. Per un poeta de l'obscè la vida quotidiana seria una font d'inspiració inesgotable. Ni tan sols calien finals feliços, seguir viu i no perdre la xaveta ja era massa, no trobeu?