Poc silenci

Rere els vidres translúcids, emmirallats pel sol, s'amagava el pretext de la seva mirada. I ella pensativa se la mirava, com si fos únic aquell instant i mai més la pogués tornar a veure. Sempre havia estat la nineta dels seus ulls malgrat els seus atacs de silenci inoportú. Sovint la criatura callava en sec, s'entristia i no deia res més durant hores. Acompanyada de sospirs i negacions amb el seu caparró aguantava indiferent les preguntes insistents sobre si li passava alguna cosa i què era allò que la tenia preocupada. Tancava els ulls i submisa al silenci apretava els llavis com impedint que hi sortissin les paraules, castigant el seu tarannà xerraire i desimbolt.
La mestra va dirli que la criatura presentava clars senyals d'introversió. Ella sovint pensava que la causa dels silencis repentins era la busca d'atenció i el reclam de tendresa, ja que entre els altres nens,a la petita a vegades li mancava l'atenció que requeria aquella edat. Tot i així, la nena no passava deseperçebuda mai gràcies a la seva gracia natural i els seus ulls curiosos. Ella l'adorava, i no suportava la idea de que algun dia se l'emportessin de les seves mans. El món sense els seus ulls tafaners no era res. Per ella la vida tenia sentit si vivia per cuidar-la, per mantenirla amb salut i alegria. No li importaven aquells silencis, potser tal vegada li inquietava el perquè i la capacitat del seu cap per donar voltes a les coses més petites.
Observar un vidre encegador mai ha estat el joc predilecte d'un infant. La nena tenia entre les mans una pedra de dimensions considerables. L'apretava amb el puny i s'estremia pel vent de tarda... amb els ulls tancats feia ganyotes i movia les espatlles. Quan va estar sola va obrir la mà dreta i va retrobar la pedra, una gota de suor amarava el rostre silenciós de la criatura. Sense pensars-ho gaire la pedra es va precipitar en contra el vidre formant un gran terrabastall. Els rajos encegadors es van fer a trossets, el mirall es trencava pronosticant set anys de mala sort i de crits eixordadors i silencis involuntaris.
Ella va córrer fins al vidre i la nena i no va dir res. Se la mirava com si mai l'hagués vist per primera vegada. I la criatura esbatanava els ulls com si mai hagués trencat un plat... les seves manetes estaven obertes de bat a bat, com si el seu caparró ocupat hagués oblidat donar l'ordre de tancar-les. Qualsevol hagués cridat i esbroncat i hauria perdut la paciencia. Ella va ajupir-se i va agafarli les mans entre les seves. Els ulls adults van fixar-se en els petits. Ella va compartir el seu silenci oferint-li un instant de complicitat... La criatura no hauria tingut paraules si hagués decidit expressar-se. Però cap paraula importava ni era massa important. El silenci parla. Això tant ella com la nena ho havien descobert al llarg del temps.
El vidre havia trencat el silenci de sobte com l'ocell que arrenca al vol sobtadament. Havia estat l'esclat d'uns silencis continuats, el crit ofegat d'un nàufrag, el desesperat d'algú perdut en el seu món, i el del nen que plora perquè ha perdut la mare i amb ella, la seguretat.
La metgessa va endur-se la criatura després d'acariciar-li el braç. Els vidres van quedar allà al terra il.luminats pel sol de la tarda. No entenia com el cos sense força de la criatura podia haver propulsat aquella pedra contra el vidre resistent. Rere el misteri de la vida, sovint s'hi amaga la predisposició de quedar-s'hi encuriosit... i es que el problema no era d'on sortia la força dels bracets dèbils, sinó què volia dir amb allò aquell cap distret.
Mai ningú l'havia meravellat d'aquella manera. La criatura va obrir els llavis girant-se cap enrrera i va preguntar-li si aquella nit havia de pendre's la medicació. Ella aquella nit era conscient de que el silenci no és res si no es trenca amb un soroll o s'apaga amb un so... el silenci no existeix, el silenci no és res... perquè sempre se sent el batec del cor o una respiració... El silenci és la unió de tots els sons que es confonen eixordant les oïdes... Masses sons hi havia en els silencis de la criatura, i massa silenci en les seves paraules compassades pel batec del seu cor dèbil.