Cercador
Pobra Maria!!
Un relat de: Materile- Compartir:
POBRE MARIA!
La Maria és morta! M’acaben d’avisar que demà serà el seu enterrament, que no hi falti.
Pobra Maria!, només feia tres mesos que s’havia mort el seu marit, el Josep…
Recordo el dia del seu enterrament: quan va haver acabat tot, ella es va voler quedar al cementiri per acomiadar-se del seu marit i, amb el fred que feia, em va dir:
Si vols te’n pots anar. Vull parlar de quatre coses amb el Josep, la seva mort ha estat massa ràpida… Gràcies per la teva companyia, estic bé. Només vull parlar amb ell; si no ho fes, no quedaria tranquil•la. Han estat 45 anys al seu costat, com una ombra…
Vaig comprendre el seu trasbals i em vaig enretirar prudentment, però sense deixar-la sola.
Josep: ja saps que aquests 45 anys que hem viscut junts, ho hem compartit tot, tot… menys el que no et vaig dir i t’ho dic ara.
Des de l’inici del casament em vas dir que no podries ser-me fidel perquè eren massa anys que tenies certes amistats i que no les podies deixar d’un dia per l’altre, però, això sí: que m’estimaves. Et vaig creure, i un dia et vaig dir que volia conèixer les teves amistats, que allò que era teu i allò que estimaves, jo també ho volia; la teva resposta va ser que havia de tenir paciència, que el temps s’encarregava de fer-ho. I va passar el temps, però aquell dia no arribava i jo estava desesperada.
Van venir les bessones i em vas omplir d’amor i regals. Elles creixien i tu arribaves sempre tard i em deies que tenies feina. I jo esperava que passés el temps... Al cap de tres anys va venir l’Andreuet. Les coses semblava que canviaven. En el meu interior havia nascut l’esperança que el temps ja hagués arribat, però no!
Vas haver de tancar la fàbrica i acomiadar els treballadors: t’havies dilapidat tots els comptes, ens havies deixat ben “nets”. I jo continuava esperant que arribés el temps promés...
Recordes, estimat Josep, quan em vas dir que no em preocupés per a res que nosaltres érem el més important de la teva vida... i jo amb un fil de veu et vaig preguntar: “més que les teves amistats?”, i tu vas fer veure que no m’havies sentit; i jo vaig fer veure que no tenia importància, que els nostres fills necessitaven un pare.
Bé! Ara ja res té importància, però jo t’ho vull dir: El temps ha arribat i jo t’he de dir que mai vaig poder ser feliç i per guarir les ferides que em feies, per no pensar en les teves infidelitats, vaig acceptar l’amistat del teu pare que em va saber comprendre com ningú i ens va donar aquests preciosos fills que tenim. Si haguessis estat tu el pare, segurament no haurien estat preciosos perquè s’haurien semblat a tu!
Ara, Josep, descansa en pau: el temps ja ha arribat!
Vaig veure com la Maria s’acomiadava del seu marit i m’hi vaig acostar. Sabia que per fi descansaria perquè ella només volia tornar-li el “canvi”. Pobra Maria!
Materile
Comentaris
-
Confessió post mortem[Ofensiu]allan lee | 08-06-2012
en un relat que sap mantenir l'interès fins al final, certament sorpresiu: la pobra Maria ha pogut, doncs, fer de la seva vida trista quelcom més comfortable. I ens n'alegrem de tot cor. Perquè la vida són aquestes coses que passen mentre anem fent plans, com va dir Lennon amb molta gràcia.
M'ha agradat molt. Molt agraïda pel teu comentari, m'ha fet molta il.lusió. Una abraçada
a -
Pobra Maria...[Ofensiu]brins | 11-12-2011 | Valoració: 10
Com devia patir amb el seu secret, i que feliç devia quedar després d'haver-se confessat...
M'ha encantat aquesta història, Materile, és original, planera, interessant...una delícia per al lector. Et felicito molt sincerament per la gràcia i la saviesa amb què l'has explicada.
Una abraçada molt cordial,
Pilar -
Un relat[Ofensiu]Josoc | 05-12-2011
interessant, ben tramat i amb un final sorprenent. M'ha agradat molt. Ara, la companya de la Maria una mica indiscreta, no? es va enretirar just el suficient per sentir-ho tot! És clar que si no ho hagués fet així no ens n'hauríem assbentat, oi? Gràcies per llegir-me, les teves opinions mìnteressen.
-
Dona, esposa, mare, vídua[Ofensiu]Unaquimera | 27-11-2011 | Valoració: 10
En a penes tres minuts de relat, hem conegut tota una vida... o millor dit, gairebé dues vides: a grans trets la de la Maria, ( dona, esposa, mare, vídua ) i al mateix temps una part de la del Josep.
Però, tal i com resulta evident per a qui el llegeixi atentament fins al final, cosa que jo he fet per fet enganxada a la confessió d’un personatge femení que va adquirit importància segons avança el monòleg, tots dos van tenir altres vides, alternatives a les “oficials”, i altres relacions, que tot i permetre’ls una vida comú, van separar-los a nivell afectiu.
Em sembla una imatge molt resumida del que poden ser moltíssimes convivències: per sones compartint espais i horaris, però amb interessos divergents i ritmes diversos, tan propers físicament i tan llunyans els uns dels altres, amb tans abismes pel mig...
T’envio una abraçada de les que apropen, malgrat la distància,
Unaquimera
-
Pobresa[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 08-11-2011 | Valoració: 10
Fantàstic relat d'una situació de pobresa, d'esperit, d'amor però de vida al cap i a la fí. Hi ha tantes situacions com les que descrius en aquest relat! M'ha sorprès el final i m'ha agradat. La Maria li diu al seu marit: "toma ya!". Una buttifarra de pagès! Ai en Josep i la Maria, la que van liar! Una abraçada.
Aleix
-
buf una història ben forta materile...[Ofensiu]joandemataro | 08-11-2011 | Valoració: 10
de situacions quotidianes a les quals tu saps donar la volta i treure suc
et felicito pel relat
una abraçada i fins aviat
joan
Valoració mitja: 10