Pluja fina

Una tarda, el mes d’octubre, d’aquelles tristes i un xic fosques, i mullades per la pluja, assegut a la cadira de la meva habitació, m’ha entrat com una mena de son que m’ha dut de seguida a un altre lloc, desconegut, del qual només en tinc alguns records.

Caminava amb passa fluixa, badant pel carrer, sense saber d’on venia ni on anava. Mirava el terra, mullat, evitant les basses d’aigua que les primeres pluges de tardor havien escampat pertot arreu.

Davant meu, unes muntanyes, emboirades, com desenfocades, s’alçaven airoses cap al cel gris, buit d’orenetes. A esquerra i dreta uns masos, dispersos, amb llums alegres a l’interior i llares de foc enceses, fumejant per les fredes xemeneies. Algunes rialles a l’interior, i uns nens topant de nas als vidres de les finestres, contemplant la pluja fina, com embadalits, somniant també com només saben fer els nens.

I jo, al carrer, m’apropo a una masia, no sé perquè, i escolto la veu d’un home que em convida a entrar a casa seva, que és també casa meva, per celebrar amb la seva família el meu aniversari.