Pluja d'estels

N'hi havia a pler. Mai n'havia clissat tantes i tan polides. Els trossos de roca cremaven fins a l'ànima a canvi d'una alenada. A cada llàgrima mos demanàvem l'un a l'altre si l'havíem vist. Qualque avió sense rumb ni retxes mos despistava els ulls, però només un instant insignificant.

Tanmateix, cap punt al cel no brillava tant com tu. T'observava tot el temps, te desitjava cada vegada més a prop meu, allà on les meves mans podien abastar. L'oratge te pentinava el somriure i me deixava sense aire, els meus ulls s'assecaven de no aclucar-los. T'emocionaves en veure un estel fugaç. Les ones, tan humides, tan a prop i a la vegada inassolibles, feien els cors a la música que sortia dels teus llavis, roselles que voldria besar cada dia a l'alba, en sentir el teu bon dia despentinat. Les nostres mans, tímides, desitjaven entorcillar-se les unes amb les altres, talment una parra al parral, però no se decidien a confessar. Els xiuxiuejos, herba verda nedant al vent de primavera. La mar, cadenciosa, se vestia de nit per a l'ocasió. Un estel naixent i morint.

La nit mos va endolcir les paraules. Desitjava tenir-te entre els meus braços, esclafar-te tendrament contra el meu cos i palpar les negres puntes dels teus pensaments. Te vaig robar una mà, fent-la meva, i la meva va esdevenir teva. Després els dits, els braços, el teu rostre esmolat, la clavícula que no t'he tornat. Mentrestant, el teu somriure nerviós, del qual he estat enamorat tants d'anys sense sebre-ho, no deixava d'observar-me tremolar.

Els meus dits xalaven a cada plec de la teva pell. La notava indefinidament suau, com si mai ningú abans hagués pogut acaronar-la i jo gosàs fer-ho ara per primera vegada. Era neta, dolça de la sal on mos havíem submergit estones abans, colrada per la Lluna que ja havia desaparegut. Mentre els nostres cossos s'estimaven enmig de la nit i els estels s'encalçaven, una nebulosa de puré de patata travessava el cel, i no se sentia res que no fossin els gemecs de la nostra fusió, adesiara explosions de desig. Les hores passaven lentes, al ritme del nostre metrònom. El terra anava quedant enrere, lluny, oblidat dins la meva esquena. Les ones desapareixien, una darrere l'altra com han fet sempre. L'aire es feia més fred, nosaltres cremàvem. Una tempesta de violins ens sorprenia a cada abraçada, les estrelles unien els seus deixants per formar noves constel·lacions, tu feies olor de fruita estiuenca en respirar. Darrere les muntanyes, a l'est, se començava a intuir un dijous. El Sol, anecdòtic com un ou estrellat a un plat de frit, plorava ombres en ser eclipsat per un gran esclat, fruit del xoc de les nostres mirades.

M'agrada. M'agrada veure'm ara aquí, enmig d'un racó qualsevol, en aquest moment indefinit, pensant en tu, imaginant-te novament al meu voltant, xerrant-me amb els ulls com saps fer, talment com si mos estimàssim. Una vegada més, mentre passa un estel.