Pluja de coneixement

Poema d'aigua, poema de vida,
poema de vida, poema d'amor.

Felicitats! Un plaer llegir-te.

La pluja ens dona aquesta sensació de vitalitat tant com el coneixement.

aquesta mètafora sobre el coneixement, comparada amb el llarg camí de les gotes de pluja des que deixen el cel i baixen fins al carrer. És cert, el coneixement s'adquireix amb el pas lent del temps, sempre i quan siguis capaç d'observar el teu entorn i extreure'n el màxim de positiu possible.

La primera estrofa és introductoria: ens parla primer del procés físic de caiguda de la pluja, amb un llenguatge poètic que m'ha encisat.

Especialment aquests versos expliquen amb contundència el punt i final de la gota d'aigua quan mor a terra...

"Es precipiten, sucumbeixen,
moren en el seu bes.
Desplomades, deslliurades del seu ser
desapareixen com un gra en el desert".

La segona estrofa és reflexiva; el llarg viatge ajuda a conèixer.

I la tercera és conclusiva: igual que les plantes són pacients per créixer, tot esperant ser regades per la pluja del cel, l'home està destinat a anar creixent també, a anar coneixent, mitjançant el seu viatge per la vida.
I aquest viatge ha de ser lent i observador, com lenta és la caiguda de la pluja.

Poema esplèndid, aquest. Et felicito sincerament. Hi veig un canvi, diria que abismal, entre els teus darrers poemes i els del començament. La teva poesia és molt més lliure, més àgil, més viva. I els resultats són aquests...

Una abraçada, amic poeta.