Plovia

Un relat de: Vicenç Bacardit i Garcia

Plovia. I l'incessant degoteig m'estava començant a posar nerviós. Era el soroll que provocaven les gotes en picar a terra el que em molestava, i cada cop que sentia un d'aquests minúsculs sons, s'agreujava el meu maldecap, i el terrible soroll semblava perforar-me a cada instant més profundament el meu cervell. Tota la tarda havia estat igual.
Eren ja les vuit del vespre. El dissabte s'estava acabant poc a poc, sense pressa. I jo, assegut enfront del meu escriptori, estudiant la història d'un país que no considerava meu, veia esvair-se el temps en la minutera del rellotge que feia poc m'havia fet penjar a la paret. Em notava cansat, la vista se m'emboirava a causa de les ja diverses hores que duia allà, capficat en aquells afers intranscendents per a la meva mentalitat.
L'únic consol era pensar que cada dia quedava menys per acabar aquell sofriment. Quan m'hagués tret del davant el batxillerat començaria per mi una etapa, a part de difícil de pronosticar, nova i interessant, si més no, més que el què havia estat fent fins llavors.
Les nou. Les parpelles se m'abaixaven soles, sense que jo les pogués controlar. Dins l'habitació feia força calor. Em vaig acostar amb la cadira fins al radiador i vaig disminuir la intensitat amb que l'aparell difonia una calor cada cop més molesta. Vaig restar uns breus moments en silenci. Sentia de fons el televisor, emetent algun programa informatiu. A banda d'això, només silenci. Vaig observar després el meu voltant. Em coneixia, lògicament, aquella habitació, de parets blanques, però estava avorrit i necessitava distreure'm d'alguna manera. Encara en aquell silenci, vaig notar com el volum del televisor llunyà disminuïa, fins al punt en que vaig deixar de sentir-lo. Vaig sospirar i seguidament vaig retornar la vista cap al llibre d'història. Eren les pàgines cent quaranta-quatre i cent quaranta-cinc les que em mostraven el seu aspecte atapeït, a més de la fotografia en blanc i negre d'un polític encorbatat. No podia més i vaig tancar el llibre.
Vaig alçar-me de la cadira amb la intenció de sortir d'aquella habitació. Abans de marxar-ne, vaig comprovar per la finestra que a l'exterior encara plovia, tot i que ho feia d'una forma més calmada. Vaig caminar cap al menjador, estirant les cames tant com podia. L'esquena també em feia mal, i vaig balancejar les espatlles cap a una i altra banda per intentar alleugerar el dolor que hi sentia. A la sala hi havia la Judit, la meva germana, ajaguda de qualsevol manera sobre el sofà. El televisor seguia funcionant, tot i que no rebia l'atenció de la noia, que es deleitava la vista observant un catàleg de moda farcit de fotografies de joves models en banyador. La llum era potser massa dèbil perquè ella pogués apreciar a la perfecció les imatges, però ma germana tampoc mostrava un interès especial per elles. En sentir-me, i sense apartar la mirada de les fotos, va preguntar-me en un to burleta, típic d'ella, sí ja havia estudiat prou. Vaig contestar-li amb un simple sí.
Vaig travessar el menjador fins arribar a la cuina. Era fosca i buida. Vaig entrar-hi un cop premut l'interruptor i vaig descobrir que, realment, aquella cuina feia fàstic. Els plats, amuntegats a la pica; els draps, escampats arreu de la sala; les bosses d'escombraries, esperant al costat de la porta. El desordre va pronunciar més, si es podia, el meu cansament. Sempre passava el mateix. Cada cap de setmana les mateixes discussions amb la Judit, repartint-nos les feines a desgana, insultant-nos i, gairebé, barallant-nos. Això ocorria perquè la mare marxava a la masia de l'àvia, per ajudar-la i fer-li companyia, mentre les dues, xerrant, munyien les vaques i collien les fruites dels arbres. La mare feia molt temps que li deia a l'àvia que es vengués la masia, o que contractés a algú per fer les dures feines que suposava el manteniment d'aquella finca, però l'anciana no ho acceptava, i plorant deia que tot ho feia en memòria del seu marit, que ell, des del cel, estava orgullós observant-la i, com no, protegint-la de qualsevol mal.
Pel que fa al nostre pare, la Judit i jo sabem ben poca cosa d'ell. Quan ens va deixar, jo tenia gairebé dos anys i la meva germana acabava de néixer. Però la mare no ens explica gran cosa d'ell, i sempre que es mencionat durant algun àpat, ella canvia bruscament de tema. Tan sols sé que va marxar del país perquè aquí havia trobat massa enemistats que li feien la vida impossible i, entre elles, la del meu propi avi, que des de sempre s'havia oposat a la unió entre la seva jove i delicada filla i aquell noi rebel de qui pràcticament només havia sentit a parlar malament.
Però ja havien passat disset anys des de que va desaparèixer. Ara vivíem els tres, ma mare, ma germana i jo, en un agradable pis a Barcelona. Jo ja m'havia acostumat a aquella meravellosa ciutat marítima, on feia cinc anys havíem arribat amb ganes de reconvertir la nostra vida. A la capital havia conegut nous amics i amigues, havia visitat llocs diferents on passar-m'ho bé amb ells i, certament el més interessant, havia experimentat noves sensacions, com ara besar als llavis una noia o agafar un pet un d'aquells esbojarrats diumenges a la matinada. He de reconèixer que han sigut els millors anys de la meva encara curta vida.
Actualment, la meva existència s'havia tranquil·litzat notablement. Les sortides nocturnes amb la Raquel havien finit de cop quan va aparèixer el Ramon, aquella estranya nit que, a causa de l'alcohol, no recordo amb total claredat. L'únic que em ve a la memòria en pensar-hi és la tèrbola imatge dels dos, abraçant-se i morrejant-se, suposo que pensant que jo encara devia ser amb la Judit i el seu xicot prenent-me uns "xupitos", que ara lamento haver begut. Però la vida segueix, i després de dir adéu a la Raquel i intentar oblidar-la, la mare m'havia convençut perquè aquell curs, repetint segon de batxillerat, deixés de banda una temporada les noies i em tragués d'un cop aquell títol, per després començar alguna carrera que em preparés de cara al futur. I així ho estic fent. De moment.
Vaig tornar a sortir cap al menjador. Observava la meva germana, que ara tenia disset anys. Només duia calces i una llarga samarreta que pràcticament li arribava als genolls. La llum tènue feia que tan sols pogués observar la seva silueta, que fàcilment es confonia amb la tela del sofà a causa de la penombra. La Judit, ho he de reconèixer, era força maca. Tenia els ulls verds, com la mare, però a diferència d'ella, els seus cabells eren castanys, probablement rossos quan la llum del Sol els il·luminava. El nas era punxegut i els llavis carnosos i sensuals. I estirada d'aquella manera i amb tan poca roba, he de reconèixer, tot i ser ella la meva germana, que la imaginació volava de mala manera. Però el que ara em preocupava era esmentar-li la molta feina que hi havia a la cuina. I és que el seu caràcter no era tan dolç com el seu virginal aspecte. En poques ocasions l'havia pogut convèncer perquè fes alguna de les tasques que a mi em corresponien però que, a causa del temps o dels estudis, no podia dur a terme. L'única opció que llavors em quedava era subornar-la econòmicament.
La Judit va girar el cap, descobrint després que jo l'estava observant fixament, sense dir-li res.
-Què coi et passa, a tu? - va preguntar-me, malhumorada - Que et posa "catxondo" mirar-me en calces?
En un primer instant no vaig saber com respondre-li aquella estúpida pregunta. Després d'estossegar, vaig iniciar un intent de discurs moral per guanyar-me el respecte de la meva germana petita però, com de costum, va ser totalment inútil. Altre cop m'havia vençut. No podia amb ella!
Així doncs, la joveneta va seguir estirada al sofà mentre jo intentava posar ordre al caos que hi havia muntat a la cuina. No m'agradava rentar els plats, ni haver de baixar a treure les escombraries, però tampoc volia seguir éssent víctima d'aquell desordre.
A les deu tot tornava a brillar. Estava més cansat, sí cap, però em sentia més tranquil que abans.
Vaig esbufegar un parell de cops abans de sortir de la cuina. No tenia plans, ni temps per a aproximar-me al videoclub. El menjador seguia silenciós i fosc.
-Judit? - vaig dir suaument, sense rebre resposta - Judit? - vaig repetir.
La meva germana s'havia adormit. La vaig observar amb una expressió a la cara que sí ella hagués vist... M'estimo la Judit. Sempre serà, per molt que creixi, la meva germana petita.
Vaig dirigir-me poc a poc cap a la seva habitació. Del seu gros armari, farcit de vestits provocatius que es posava per anar de marxa, vaig agafar una manta blava. En tornar al menjador, la vaig estendre per sobre del seu bonic cos, tapant-la totalment, deixant només el cap fora. Vaig desconnectar el televisor, que seguia emetent sense volum. També vaig deixar fosc el menjador, apagant la làmpada que il·luminava.
M'havia palplantat allà, sense saber què fer. Només podia sentir la meva pròpia respiració, pausada i lenta. Podia anar-me'n a dormir, tornar a estudiar, preparar-me alguna cosa per menjar. O podia seguir allà, notant com el temps passava lentament, sense poder-m'hi oposar. Vaig seure a la butaca on la mare cosia a les tardes i, sense voler-ho, vaig començar a notar com les parpelles em queien. Cinc minuts després vaig adormir-me, i vaig començar a somiar que la meva vida era una altra, molt més intensa que aquella, plena d'aventures i gent interessant i viatges a fer i llocs per conquerir. Vaig somiar que em convertia en el meu pare, un pare que no recordava, però que jo havia creat a la meva manera, interposant unes necessitats gegantines de trobar un ídol, un algú a qui assemblar-me.

Comentaris

  • Curiós retrat familiar[Ofensiu]
    iong txon | 07-05-2005

    amb la misteriosa figura del pare absent com a rerafons. No sé si era la seva intenció fer una anàlisi de les febleses de la nostra societat occidental -catalana -però potser ha sortit això, entre altres coses... Enhorabona!
    Quim

  • Doncs si, és veritat...[Ofensiu]
    Marc Freixas | 07-05-2005 | Valoració: 10

    que la brideshead té tota la raó del món.

    Escolta Vicenç, tu també ets d'Igualada com jo, ho he vist a la teva biografia.Potser algún dia podriem quedar i xerrar una estona... què et sembla company?

    Aquest PLOVIA és excel·lent,
    i és mereixedor de tots els comentaris del món... que de ben segur tots serien ben positius.

    A partir d'ara et llegiré més sovint.

    Et mereixes aquest deu, no només perquè m'ho demana el cor, sinó per tot l'esforç escrit que portes publicat a RC.

    VINGA COMPANY...

    UNA FORTA ABRAÇADA!!!

  • Thalassa | 06-05-2005

    com que la brideshead s'ha enfadat tant i darrerament no faig res de bo, he decidit solucionar-ho. T'he imprès i quan el llegeixi, el comentaré com monstru senyor mana.

    Apa, fins aviat!

    Thalassa

  • Avui he fet un repàs[Ofensiu]
    brideshead | 06-05-2005 | Valoració: 10

    per Relats (bé, dintre del possible, perquè cada cop és una feina més impossible i utòpica), i m'he aturat en relataires que, com tu, fa força temps que sou en aquest web i que en cavi tens molts pocs comentaris. T'haig de confessar que no havia llegit res teu fins avui, i quan m'he trobat amb aquest títol tan suggerent, i que m'ha resultat molt agradable i molt ben escrit, m'ha sobtat moltíssim veure que ningú altre te l'havia comentat, igual que la sèrie de l'Arnau i el Francesc, de 23 capítols, i que no ha merescut cap comentari de tants com arribem a ser aquí !! Mira, això em sap greu. Crec realment, ara sí, que és una veritable llàstima que relataires com tu, i segurament com d'altres passin gairebé desapercebuts. Bé, diria més coses, perquè estic enfadada mentre escric això, i per tant no seguiré.

    Potser l'inconvenient principal és el fet que els relats siguin tan llargs i amb continuitat d'episodis, això fa difícil fer un bon seguiment, tant per llegir com per comentar, i que consti que ho dic per mi mateixa. Malauradament, no tinc tot el temps que voldria per llegir i comentar tot el que m'agrada a Relats, tan sols faig el que puc, i sempre és poc.

    Veig que no has escrit des del març.... m'agradaria pensar que llegiràs això i que t'animarà una mica, perquè entenc perfectament que el resultat de la teva experiència t'ha hagut de resultar decebedor... i molt injustament !!

    Perdona el rotllo, Vicenç, però ho havia de dir. Aquest "Plovia" m'ha sorprès agradablement, tens un bon estil i una bona agilitat d'escriptura.

    M'agradaria veure que has penjat algun altre relat, un dia d'aquest.

    Una abraçada i perdó per la part que em toca.... que tampoc no és poca.



l´Autor

Foto de perfil de Vicenç Bacardit i Garcia

Vicenç Bacardit i Garcia

55 Relats

20 Comentaris

58308 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Vaig nèixer el 1980 a Sabadell, tot i que visc a Igualada des dels tres dies d'edat.
Només he guanyat un parell de cops els jocs florals de l'institut, però espero tenir una mica més d'èxit en el futur amb les meves novel·les, els meus relats i les meves... paranoies. Bé, com a mínim, a veure si m'hi poso una mica més que fins ara.