Passatgers d'aigua dolça

Un relat de: Vicenç Bacardit i Garcia

Els meus braços la van envoltar pel darrere i li vaig fer un tendre petó a la galta. Ella va somriure provant d'amagar la son que a tots dos ens envaïa de manera venjativa. Era l'endemà de la nostra boda; havíem anat a dormir tard i rebentats -per la cerimònia, pel ball i pel que havia vingut després dins d'un llit que estrenàvem- i ens havíem llevat molt d'hora per poder arribar al port de Barcelona a temps per a embarcar. Sort que havíem estat previsors i ja feia gairebé una setmana que la roba descansava en les maletes que vindrien de creuer amb nosaltres.
Envoltats pel nostre propi equipatge, que descansava a terra esperant el seu torn, ens havíem vist engolits des de feia ben bé una hora per una cua humana i de pas lent. Vam suposar, amb encert, que serien els nostres companys de travessia durant la nostra lluna de mel i, per matar l'avorriment, vam buscar semblances entre aquella gent desconeguda i algun famós que ens hi recordés. Hi havia un home que, amb les seves ulleres i bigoti, era clavat a un conegut polític del país. Era el primer cop que, tant ella com jo, estàvem a punt d'iniciar un viatge d'aquelles magnituds i, per dissimular els nervis que això ens suposava, vam buscar alguna distracció com aquesta.
El nostre torn. Per fi! Una noia uniformada i amb l'emblema de la companyia a la solapa de la camisa ens va donar la benvinguda i un dossier informatiu sobre el creuer. Després ens va demanar les dades i els papers de la reserva que ens havien donat a l'agència de viatges per comprovar, suposo, que no fóssim d'aquells que tenen la cara prou dura com per viatjar sense pagar. Estàvem a la llista i les nostres maletes blaves i, sobretot, noves -ens les van regalar els amics durant el comiat de solters-, van ser transportades per una cinta cap a ves a saber on amb unes etiquetes que les identificaven com a nostres. Van desaparèixer per un túnel on l'equipatge de la resta de passatgers anava dient adéu momentàniament als seus amos.
Ja podíem embarcar, i l'emoció va poder envair-nos amb un pessigolleig a l'estómac. Quins nervis! Vam caminar cap allà on ens indicava el personal del vaixell fins arribar a una espècie de sala que, malgrat no semblar-ho, era l'entrada a la gran nau turística. Dic que no ho semblava perquè vam creuar un passadís i de sobte ja ens vam trobar a les entranyes del vaixell, com qui no vol la cosa. En contra del que ambdós pensàvem, el terra de l'embarcació no es movia gens. Ja ens ho havien dit, familiars i algun conegut fatxenda, d'aquells que ja ha viscut totes les situacions que a tu encara no se t'han ofert, que en un vaixell tan gran no notaríem aquell balanceig constant tan típic de la navegació. Però sempre et queda aquell dubte…
El terra que ara trepitjàvem, vestit amb una moqueta vermellosa, ens va informar que acabàvem d'entrar en un lloc elegant i distingit, més o menys com el que s'imaginaven aquells que deien que un creuer era cosa de rics. No vam tenir temps per a quedar-nos amb més detalls que una noia d'aspecte agradable i sud-americà -amb aquella melositat que els caracteritza- ens va rebre i es va oferir per a guiar-nos fins el que seria durant aquella setmana la nostra cambra. Talment com si ens trobéssim en un immens edifici de vàries plantes, vam pujar en l'ascensor i vam creuar passadissos i estances com ara una biblioteca o un petit bar. Finalment la noia va obrir una d'aquelles portes que es repartien a desenes simètricament i ens va oferir l'oportunitat d'entrar-hi. Il·lusionats, vam creuar el llindar d'aquella porta i vam comprovar amb entusiasme com n'era d'acollidor aquell espai de pocs metres quadrats. La tripulant ens va dir que aviat ens deixarien les maletes a la porta i ens va desitjar una agradable estada en el vaixell on ella treballava.
Després d'examinar amb curiositat els racons de la nostra habitació -incloent el lavabo i els canals dels que disposava el televisor-, vam decidir anar a fer un volt pel vaixell per conèixer-ne algun detall més. Érem com dos nens en un parc on encara no havien jugat mai, disposats a recórrer cadascuna de les seves cantonades i a descobrir-ne tots els seus secrets. Tot i això, reconec que, com a mínim jo, estava ben desorientat. No hagués sabut tornar a l'ascensor per on havíem pujat, i molt menys tornar a trobar el passadís d'entrada al creuer. Per sort, els tècnics en orientació turística, si és que això existeix, havien col·locat cartellets per totes les parets d'aquells corredors que a mi em semblaven idèntics. Fent-ne cas, i després de baixar un pis per unes escales com les que apareixen a la pel·lícula Titànic -això em va neguitejar una mica, tot s'ha de dir- vam arribar a coberta. Tornàvem a veure el Sol.
Segons les meves suposicions i remenant els meus coneixements de navegació marítima rovellats, érem a la popa. Allí hi havia una petita piscina, envoltada de taules i cadires, i un restaurant del tipus buffet lliure que hagués fet les delícies de qualsevol golafre exigent. Amunt i avall, homes i dones uniformats treballaven per acabar d'enllestir l'estat del vaixell, al qual no li quedava pas gaire estona d'estar amarrat al port. Llavors vam començar a notar el moviment causat per les onades. Potser va ser perquè, en veure que els edificis de Barcelona pujaven i baixaven uns centímetres, la nostra ment va percebre que allà hi passava alguna cosa. El balanceig de la nau es podia comprovar mirant l'aigua de la piscina, que no parava quieta ni un segon.
Ens vam acostar a la banda esquerra del vaixell -ara, amb l'ajut inqüestionable del diccionari, corroboro la meva teoria: babord-, que era el costat per on estava amarrat, i ens vam abocar a la barana. Els pares d'ella, des del dia abans ja oficialment els meus sogres, ens saludaven des de la terrassa de l'imponent edifici que teníem davant. Els vam correspondre sacsejant les nostres mans com si el viatge hagués de durar molt més del que realment va ser. El personal del port desfeia els nusos que ens mantenien lligats a terra, mentre que des de dins del vaixell recollien el passadís que ens havia servit d'entrada. Era tres pisos més avall.
En qüestió de minuts va sonar una sirena que ens va avisar d'alguna cosa. Era talment com l'havíem imaginat: greu, elegant, d'una durada exacta. El que es va sentir després van ser els motors del vaixell, que començaven a engegar-se amb mandra. Tot i que nosaltres ens moríem de ganes de començar el viatge, potser ells preferien quedar-se al port de Barcelona per una temporada. Les maniobres d'una embarcació tan gran no semblaven pas gaire fàcils, i l'ajuda d'un petit remolcador que quedava ridícul al nostre costat semblava realment inútil. Poc a poc, vam notar per fi una mica de moviment als nostres peus. No només semblava que naveguéssim de debò, que és el que fèiem, sinó que també ens donava la impressió que s'iniciava una aventura que mai oblidaríem.
El creuer es va moure pel port de la ciutat amb majestuositat, o això és el que ens feia a nosaltres il·lusió que pensés la gent que el veia des de terra. També donava algun símptoma de moviments feixucs; suposo que és normal en un vaixell d'aquelles dimensions. Ens vam unir a un grup nombrós de passatgers que s'havien afanyat a prendre possessió d'un lloc privilegiat a la part posterior del vaixell -a la popa, perdó-, i vam poder contemplar, meravellats, com Barcelona s'allunyava de nosaltres tan a poc a poc que semblava que mai deixaria d'esguardar-nos. Els meus sogres s'anaven empetitint com dues formiguetes encara des de la terrassa, i les seves mans es movien a dreta i a esquerra desitjant-nos un bon viatge i, sobretot, un bon retorn. Fins al cap d'una estona no vam voler adonar-nos que érem nosaltres qui abandonàvem la costa catalana. Recordo com si fos ara mateix un fet que, sincerament, em va sorprendre positivament. Les muntanyes de Montserrat s'alçaven per darrere de la ciutat com si, pujant a la Sagrada Família, les tinguessis a tocar. Les seves sinuoses formes em van fer pensar en com seria una entrada a Barcelona per a algú que hi arriba de nou i les veu per primera vegada. Deu ser una bona benvinguda, aquesta.
Vaig girar el rostre cap a la proa i vaig veure l'oposat al que fins ara estava observant. Tot era blau, amb un horitzó tan recte com no havia vist mai fins llavors. El Sol donava a aquell paisatge un color especial, una brillantor inusual que em va gratificar i vaig voler compartir amb ella aquesta fabulosa visió. Ens vam abraçar mentre ens allunyàvem de casa i ens apropàvem a la immensitat màgica de la mar.
Sense adonar-nos-en, quan vam voler fer un parell de passos vam notar per fi que ens costava més caminar. Ens hauríem d'acostumar a mantenir l'equilibri durant la durada del creuer o les passaríem magres. Tampoc és que ens notéssim marejats o amb ganes de vomitar, simplement era una estranya sensació de moviment sota els nostres peus que ens acompanyava allà on anéssim. Vam quedar-nos a la coberta fins que no va quedar a la nostra vista cap rastre de la terra que deixàvem enrere i va ser llavors quan, mirant als quatre costats, vèiem només aigua i aigua i aigua. Vam entrar cap dins perquè a ella li va entrar el dubte de si ja ens haurien deixat les maletes a la porta de la cambra, tal i com havien promès. A mi, mentre desfèiem el camí que ens havia dut a la coberta, em va assaltar un altre dubte que a hores d'ara encara no he resolt: ¿com pot flotar una andròmina d'aquestes dimensions, mentre la més petita de les pedres s'enfonsa sense poder evitar-ho?
La tarda va transcórrer carregada de sorpreses dignes d'una travessia com aquella. Clar que a nosaltres dos, que com aquell que diu, no havíem sortit de casa, qualsevol novetat ens semblava meravellosa i fascinant: la immensitat del llençol d'aigua sobre el que navegàvem; la manera en com el Sol l'il·luminava, encegant-nos no només per les lluentors, sinó també per la seva bellesa; la feina que feia tot aquell exèrcit de mariners, cambrers, tècnics, personal de neteja… Per favor, que
no s'amotinin, vaig pensar recordant antigues pel·lícules de pirates.
Només com a curiositat, el canal sintonitzat en el número u del televisor de la nostra cambra mostrava amb força precisió la situació del buc enmig de la mar. Ens va costar d'interpretar, en un principi, què era aigua i què era terra, però en descobrir que el triangle, que seguia una línia de punts perfectament traçada, era el vaixell vam sortir de dubtes.
Al vespre, després de sopar el que va resultar ser un àpat exquisit -malgrat tot, res comparat amb el banquet del dia anterior-, la tripulació, més concretament les simpàtiques mosses de l'equip d'animació, ens van proposar tornar a sortir a coberta a celebrar una festa com les que tothom ha vist alguna vegada a "Vacaciones en el mar". Molts dels passatgers, nosaltres inclosos, ens hi vam dirigir amb més ganes de descobrir nous aspectes d'aquella luxosa embarcació que no pas de ballar al ritme d'un duet format per un noi als teclats i una noia que posava la veu a clàssics del pop i el rock.
El més sorprenent era, deixant de banda la celebració a popa, observar el voltant i no veure res de res. Només quan alçaves la vista podies albirar la Lluna, en quart minvant, i centenars d'estels correctament ordenats en llurs constel·lacions. Estar en aquell vaixell era, i ara que no se m'enfadin els vells llops de mar, com trobar-se en un oasi enmig del no res d'un desert. Al cap d'una estona, per culpa de la gent que observava l'horitzó, agafats a la barana i aprofitant l'agradable brisa marina, ens va picar la curiositat i vam dirigir també les nostres mirades cap al mateix punt. Hi havia unes llums minúscules i, sobretot, llunyanes, i pels rumors que corrien a coberta eren Menorca o Mallorca. No ho vam acabar d'esbrinar.
Estàvem cansats i teníem son, així que no vam trigar gaire a retirar-nos a la nostra cambra. A aquelles alçades encara no ens havíem acabat d'acostumar al moviment del vaixell a l'hora de caminar d'un lloc a l'altre, i sumant-hi el mal de peus que ambdós teníem després d'un dia tan esgotador i ple de coses noves, el passeig nocturn cap a la nostra habitació va resultar carregat de passos en fals, recolzaments a les parets per no caure i, sobretot, riallades per veure'ns a nosaltres mateixos en tan maldestre verticalitat. Sort que els dissenyadors de creuers coneixen la mena de persones que hi acostumen a viatjar, pixa-pins de mar, podríem dir-ne, i hi havia agafadors per tot el llarg dels passadissos.
Ens vam tancar a la cambra i es va fer un silenci només trencat per les ones que espetegaven a la proa de la nau. Era una remor molt agradable i tranquil·litzadora -sobretot després d'assistir a la festa de coberta- i ens vam treure assossegats les sabates. El llit ens esperava no pas amb tantes ganes com l'esperàvem nosaltres a ell. En el seu interior, un cop ja vam estar estirats, el balanceig de les ones resultava ser una sensació estranya. Potser és que no hi estàvem acostumats, però aquell vaivé constant i arrítmic ens va impedir d'agafar el son fins al cap d'una estona.
El nostre primer dia de navegació estava arribant a la fi. Es presentava una setmana intensa i plena de novetats. Visitaríem països diferents al nostre, coneixeríem persones interessants i úniques, trepitjaríem les mateixes pedres que van col·locar homes fa milers d'anys i encara ara perduren, atracaríem a ports on potser ningú ens esperava però que de totes maneres voldríem visitar. Tot això en només set dies. Ja ho diuen, que per a molts la mar és tota la seva vida. I malgrat tot, encara un dubte que no em deixava dormir: com aconsegueix mantenir-se sobre l'aigua una andròmina d'aquestes dimensions?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Vicenç Bacardit i Garcia

Vicenç Bacardit i Garcia

55 Relats

20 Comentaris

58297 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Vaig nèixer el 1980 a Sabadell, tot i que visc a Igualada des dels tres dies d'edat.
Només he guanyat un parell de cops els jocs florals de l'institut, però espero tenir una mica més d'èxit en el futur amb les meves novel·les, els meus relats i les meves... paranoies. Bé, com a mínim, a veure si m'hi poso una mica més que fins ara.