L'Arnau i el Francesc 32. Una inesperada visita

32. Una inesperada visita

La tarda transcorria amb total normalitat, igual que l'anterior. La relació entre l'Arnau i la Cristina es refredava per moments. Cap dels dos, i molt menys la noia, mostrava interès per l'altre. Ell semblava esperar que finalment ella es decidís, però era en va veient la passivitat de la mossa, que només tenia ulls i somriure per als seus clients.
Eren gairebé les vuit. Quedava molta jornada per endavant i, el que era pitjor, s'apropava l'hora de sopar, el moment amb més afluència de visitants del torn de tarda.
Els dos amics anaven fent. El treball se'ls amenitzava fàcilment amb la visita de noies atractives i escotades, que els dos observaven descaradament, oferint-se a servir-les en el que fos. Però a part d'això, de lligar com el noi de l'FNAC, res de res. És clar que només era el seu segon dia de treball, i els faltava experiència, però començaven a estar desesperats en veure que els fruits del seu esforç es feien esperar tant. Poques eren les clientes agraïdes que els dedicaven un somriure en veure l'amabilitat d'aquell parell de jovenets. Però, al cap i a la fi, a l'Arnau li agradava la Cristina i al Francesc li feia gràcia la tal Verònica. Així que per què volien noies consumistes com les que venien a menjar allà?
De cop i volta, un rebombori s'introduí per la porta principal. Un grup de nois havia entrat al restaurant provocant un gran xivarri, rient i cridant. Era ben bé una colla de brètols. El Francesc estava ocupat netejant taules i l'Arnau encara no veia amb claredat els rostres d'aquells marrecs malcriats. Aviat, però, va enfocar bé la seva vista i els va reconèixer. Al davant hi anava un noi ros, rient de l'aspecte de l'Arnau amb aquella vestimenta ocasional. Els altres, darrere seu, també semblaven enfotre-se'n, del dependent. Eren l'Enric, el Pep, el Sánchez i el Marc. Es van apropar al seu amic, mirant-lo amb un somriure burleta, preparats per a riure-se'n a la cara.
-Hola, nois -va dir tímidament l'Arnau, suposant que l'actuació de la seva colla el deixaria en ridícul davant la Cristina-. Què us poso?
El soroll que tots quatre provocaven, entre rialles i bromes, va fer que la companya del noi, i també el Mateu, estiguessin a l'aguait, per si aquells nois buscaven brega o havien vingut a robar.
-Ei, Arnau, que guapo que estàs! -va afalagar-lo el Raven, observant-lo de dalt a baix.
-Sí, tiu, aquesta gorra et queda molt bé -va seguir el Marc, allargant el braç cap al seu amic i prenent-li aquell singular capell laboral.
-Ei, torna'm la gorra, capullo! -va afanyar-se a defensar les seves pertinences.
El Sr. Rodríguez els observava amb atenció, intentant impedir que hi hagués problemes en la seva franquícia. El Marc no volia tornar aquella peça de roba al pobre Arnau, que estirava els braços des de darrera de la barra provant de recuperar-la. La Cristina, espantada per l'atac d'aquells brètols urbans, va avisar de seguida al Víctor, que rondava per allà, per si de cas hi havia baralles. Amb la seva alçada, el Víctor imposava força respecte.
-Arnau, a qué nos invitas? -va preguntar el Sánchez, mirant-se la carta d'hamburgueses i begudes.
-A què collons us he de convidar? -va fer ofès, un cop va recuperar la gorra de mans del Marc-. Si heu vingut a tocar-me els ous ja podeu fotre el camp.
-Vinga, Arnau, no siguis així -va dir el Raven apropant-se a l'orella del seu amic, disculpant-se pel què havien fet.
Els altres es van posar a riure, divertits per la còmica situació en la que havien vist l'Arnau. La Cristina ja no sabia què pensar d'aquella colla de gamarusos i va suposar per fi que el seu company ja els coneixia.
Mentrestant, el Mateu, tancat sense sentir el que deien, va suposar que aquell noi amenaçava al seu treballador. Alguna cosa terrible li devia estar dient que faria si no els donaven els diners. Va agafar el telèfon, disposant-se a trucar a la policia si aquell suposat criminal no marxava del restaurant aviat.
El Francesc, que fins ara no s'havia assabentat de res, va dipositar el contingut d'unes quantes safates a la paperera. Es va girar i va veure a tota la seva colla allà, a la barra, rient i divertint-se amb l'Arnau. I a ell ni tan sols l'havien saludat! Quina barra! Va anar cap a ells, amb la intenció de venjar-se i espantar-los com es mereixien. El que tenia més a prop era el Pep, que semblava molt bon noi, però que tenia una mala llet… S'hi va apropar, silenciosament, entre la multitud de clients amb safates plenes de menjar que circulaven pel local, i es va llançar a sobre del seu amic, pujant-li a l'esquena d'un bot mentre cridava com un salvatge.
El Pep es va espantar, lògicament. Un sobresalt com aquell no se l'esperava, ni tan sols sabent que el graciós del Francesc voltava per allà. Va agafar com va poder el seu amic, que seguia penjat de la seva espatlla, i el va llançar amb una clau de taekwon-do sobre una taula propera, desfent-se així d'aquell individu estrany que l'havia atacat. Quan el bromista va haver aterrat sobre unes quantes hamburgueses el van reconèixer.
El Mateu no s'ho va pensar més. Aquell atac violent contra un dels seus empleats, contra un noble noi que s'havia llançat a defensar el seu company de feina, el va fer veure que es trobava davant d'un possible robatori. Va trucar per fi a la policia i els va demanar que immediatament es presentessin al restaurant. Una gran nombre de gent estava en perill.
-Tiu, que cabrón! -es queixava el Francesc encara estirat sobre la taula.
-Joder, tiu, m'has espantat! -s'excusava l'altre, ajudant-lo a aixecar-se i disculpant-se.
Els altres nois, excepte l'Arnau, és clar, es petaven de riure en veure com del no res havien provocat una catàstrofe. La clientela, que per sort no era la mateixa del dia abans, va començar a marxar d'aquell lloc perillós, abandonant el menjar i les begudes. Els nois de la cuina havien sortit a veure el que passava i, per fi també el Mateu va gosar sortir del seu despatx, agafant ben fort el pal de l'escombra per si de cas i esperant que arribés aviat la policia.
Efectivament, una patrulla de la guàrdia urbana es va presentar al cop de poca estona a l'establiment. Amb les armes desenfundades i preparades per disparar si algun dels terroristes mostrava resistència, van entrar per la porta cridant: «Alto! Policía!».
Els nois es van espantar i es van asseure ràpidament al voltant de la taula que el Francesc havia esclafat, intentant de dissimular. Els guàrdies van caminar cap a la barra amb precaució, observant detingudament tots els presents en aquell lloc.
-Ens han avisat d'un robatori -va dir un dels polis a l'Arnau, el primer amb uniforme que va trobar.
Amb el Mateu a un costat i la Cristina a l'altre, observant-lo, el noi es va sentir amb tot el pes de l'empresa a les espatlles. Va sospirar profundament i amb un amable i alhora desconcertat somriure, va respondre al guàrdia urbà.
-Doncs… deu tractar-se d'una broma -va fer mirant de reüll al seu cap, que no donava crèdit al què passava-. Nosaltres no hem trucat, oi?
-No, no hem trucat -va fer el Francesc, afanyant-se a respondre abans que no ho pogués fer el Mateu.
La Cristina va posar aquella dolça cara de bona noia i el Víctor, a qui no li queia massa bé cap dels cossos policials, va fer que no amb el cap. El Sr. Rodríguez, veient aquella espècie de complot, va decidir callar. La cosa s'havia calmat al restaurant i no calia tornar a posar llenya al foc. Després, en la intimitat del seu despatx, ja parlaria amb els responsables d'aquell malentès.
La parella de la guàrdia va mirar al seu voltant, provant d'esbrinar si realment havien estat víctimes d'una broma. Van observar de reüll la taula on l'Enric i els altres estaven asseguts, contemplant el merder que tenien muntat aquella colla de marrans. Tots els membres de la taula els van somriure, i admirats van mirar-los les armes i els uniformes, ajudant així la seva tasca de dissimular, però també respirant amb tranquil·litat de la que s'havien salvat gràcies a la bona fe de l'Arnau i el Francesc.
-Està bé -va fer l'altre urbà, desant la pistola a la seva funda-. Sentim haver-vos molestat.
-Si necessiteu alguna cosa, ja ho sabeu -va fer el primer, somrient a la Cristina, que el mirava embadalida.
Van fer mitja volta i van caminar de nou cap a la porta, imposant respecte, emetent confiança, demostrant heroïcitat.
-Què significa això? -va cridar com un histèric el Mateu, un cop la patrulla va ser fora del seu restaurant.
L'Arnau va enrogir, i amb ell el Francesc i la resta de la colla, que van deixar per fi la taula i van apropar-se a la barra a presentar les disculpes que aquella situació requeria.
-Ho sento, Sr. Rodríguez. Tot ha estat un malentès -va deixar anar l'Arnau abans que cap dels altres pogués dir res-. Ara mateix ho recollim tot.
-És que ja està bé! -va dir cridant, víctima d'un atac de nervis-. Sempre estem igual! No hi ha dret! Aquí ningú em respecta.
El Mateu va començar a sanglotar i es va posar a plorar com una criatura. L'Arnau s'hi acostà i amb uns copets a l'espatlla va intentar consolar-lo, mentre que el Francesc demanava als seus amics que marxessin d'allà, que era un mal moment per a fer una visita a les instal·lacions del Burger King.
La Cristina, espantada per tot aquell panorama que l'envoltava, va fer l'únic que podia fer. Amb la seva gran experiència en el món gastronòmic, va agafar el càrrec de cap i va tirar endavant com va poder el negoci durant aquell tarda. El Mateu va marxar a casa. Calia que descansés i s'oblidés d'aquell trist capítol que havia viscut. Havia estat pitjor el fet de sentir-se ignorat i desautoritzat pels seus propis treballadors que l'escàndol en sí que havien muntat els nois de la colla de l'Arnau.