Diners fàcils

Un relat de: Vicenç Bacardit i Garcia

DINERS FÀCILS

Aquell matí, a l'oficina central del departament de finances d'una prestigiosa multinacional instal·lada a Barcelona, el caos regnava amb el seu tarannà habitual. Sota el seu mantell de germanor i complicitat característic, les paraules que es dedicaven els uns als altres eren de tot, menys maco. Es palpava en l'ambient que era divendres; es notava que tota aquella gent duia quatre dies seguits en contacte, cos a cos, compartint taules, ordinadors, horaris i, sobretot, màquina del cafè. I aquell cinquè dia laboral consecutiu es vaticinava llarg i intens com cap altre.
L'Ernest però, era l'Ernest. Tenia fama de ser un home tranquil, impassible i indiferent a les mostres de dolor dels companys que es queixaven pels augments de feina. A ell, aquestes foteses de l'estrès, el burning i les baixes per depressió post-vacacional li semblaven ben bé banalitats de ploramiques. Només calia veure la seva taula. Tots els estris que feia servir amb assiduïtat estaven sistemàticament endreçats en el lloc que els corresponia. Si la feina se li acumulava, sobretot, molta calma, no fos cas que amb les presses s'equivoqués, o no quedés convençut dels resultats, i tot s'hagués de repetir. Per tant, el cap de secció el visitava ben sovint per repassar quines tasques s'havien quedat al tinter i, normalment, després de fer recollir a la secretària un nombre indeterminat d'expedients per revisar de sobre la taula de l'Ernest, l'esbroncava sense massa dedicació. Vint-i-cinc anys d'antiguitat eren molts per despatxar-lo.
Els companys l'envejaven. Admiraven la sang freda amb la que aguantava els sermons del superior, i quan algun d'ells coincidia amb el nostre home a la màquina del cafè, el lloava i li demanava el secret d'aquell tarannà seu. L'Ernest, sense saber massa bé què contestar, encongia les espatlles i somreia amb complicitat, mentre es bevia amb la seva tranquil·litat -però abans que es refredés-, el seu cafetó de les onze en punt del matí. Ell tampoc acabava d'entendre les presses de tota aquella gent.
L'Ernest era solter. Tenia cinquanta-un anys i vivia només acompanyat per un parell de peixos de colors. El seu pis era tan petit que fins i tot la peixera, rodona i de la mida d'una pilota de futbol, semblava que fes nosa enmig del menjador. Malgrat això, tot estava mil·limètricament col·locat. Era en una tercera planta i els veïns, de moment, no en tenien cap queixa.
Pel que fa a la seva solteria, l'Ernest mai havia trobat cap dona amb qui els dies de convivència se li fessin, com a mínim, agradables. Exceptuant l'Elvira, que va morir a la carretera quan ambdós tenien vint-i-pocs anys, cap altra dona que hagués conegut confeccionava amb ell una parella ideal. La majoria no eren tan endreçades com ell. D'altres no compartien aquell tret característic de la serenor. Alguna, fins i tot, havia provat de treure'l de polleguera, deixant potes enlaire aquell pis immaculat. Però ell, que a més de fanàtic de l'ordre o era també de la calma, es lamentava de la companyia que havia escollit i recollia tot el que no estava al seu lloc. A més a més, i per si tot això fos poc, era força tímid.
Era divendres, i a sobre, final de mes, i a l'oficina el cap de l'Ernest, el senyor Marín, volia posar-se al dia sobre el projecte sobre el qual treballava el seu equip. Va suposar que algun del membres no tindria la feina acabada. Es va dirigir cap a la taula de l'Ernest, tan ordenada i pulcre, i va observar com l'home teclejava, després de tant temps treballant amb ordinador, amb els dos dits índexs. Es va començar a posar nerviós.
-Viladrich! -va cridar-lo pel cognom, provocant un lleu ensurt al treballador-. Encara estem així? Amb dos ditets com els nens petits?
-Sí -va respondre tímidament aquell home, apartant per uns instant la mirada dels gràfics de la pantalla.
-Quants cursos d'ofimàtica li ha pagat l'empresa?
-Tres? -va creure recordar l'Ernest, aclucant els ulls per fer memòria-. Quatre?
-I de mecanografia?
-Un parell, potser? -va opinar no massa convençut.
-I creu que és normal, després de tot aquest currículum, seguir amb aquesta tècnica primitiva dels dos ditets? -va exclamar el cap amb indicis de perdre els estreps-. La meva filla, de cinc anys, tecleja més ràpid que vostè. Ho sabia?
-No, no. No en tenia ni idea? -va fer innocent i sense captar la indirecta.
-Viladrich, si no fos perquè vostè porta en aquesta empresa d'ineptes més anys que jo, li juro…
-Ho sento, senyor Marín, però ja sap que jo vaig al meu ritme -va interrompre'l sense por-. Com era allò… La feina ben feta no té fronteres.
El cap es va resignar i de poc que no va fer saltar espurnes d'entre les seves dents de tan fort que les premia. Estava fins al capdamunt d'aquell empleat. Ell no tenia la impressió que tenien els altres que l'Ernest era un home tranquil, sinó que creia que era un gandul i un torracollons de categoria. Però en Viladrich no ho feia de mala fe. Era així.
Quan el senyor Marín va abandonar la secció on treballava l'Ernest, es van sentir aplaudiments i una allau de lloances cap al nostre home, que de seguida es va posar vermell veient la popularitat de la que gaudia entre els seus companys.
Els divendres es plegava a les tres i ja no s'havia de tornar a la tarda. Era una mena de favor que l'empresa feia als treballadors, sempre i quan aquests darrers comencessin a treballar, en lloc de les nou com cada matí, a dos quarts de vuit. A l'Ernest li agradava aquell pacte, i des de feia temps aprofitava les tardes del darrer dia laboral per anar a carregar provisions per si nevava. Si, encara que estigués en ple agost, l'Ernest tenia aquesta mania. L'havia heretat dels pares, que el van tenir quan ja eren grans i vivien en una casa prop del Montseny. Aquesta previsió arribava a ser tan malaltissa que des de feia vint-i-tres anys anava al colmado cada divendres a les cinc de la tarda -el dinou d'abril del mil nou-cents noranta-sis va haver de cancel·lar la compra per la mort de la Pepita, la sogra del senyor Tomàs, l'amo del colmado.
Quan va ser al carrer, es va mirar el rellotge. Com sempre, tenia el temps suficient per fer el mateix de sempre. Fins i tot, si no mirava el rellotge en plegar de la feina, sabia que disposava d'aquell temps, però corroborar-ho formava part del seu ampli catàleg de manies i el feia sentir més tranquil.
Va obrir la porta de l'edifici i va creuar el passadís molest perquè algú havia fumat feia poc i havia deixat aromatitzat d'havà aquella zona comunitària en la que estava prohibit fumar. Deixaria una queixa per escrit al president de l'escala. Va donar un cop d'ull a la seva bústia i hi va veure un parell de sobres franquejats. Factures. Content per rebre papers que en ser al pis podria ordenar, va obrir aquell calaixet i va retirar els dos sobres. Un devia de ser propaganda de la seva asseguradora. Feia anys que tenia l'assegurança més bàsica per al pis, i feia anys també que provaven de col·locar-li la més cara. L'altre era del banc. Devia ser un extracte dels moviments. Havia demanat que per cada moviment a la seva llibreta li enviessin un, i els de l'entitat tan contents, cobrant-li comissió pràcticament un parell de cops per setmana.
Mentre feia baixar l'ascensor va obrir el sobre amb delicadesa per no esguerrar el paper de l'interior. Va entrar a l'elevador amb dificultats, car mantenir-ne la pesada porta oberta tot obrint un sobre no era una tasca fàcil. El paper es resistia a sortir del seu embolcall fet a mida, així que l'Ernest va prémer, com era habitual, el botó del tercer pis per anar fent via.
Per fi va poder treure l'extracte del sobre. Havia estat com el part d'una primerenca: llarg i costós, i molt dolorós -el paper és traïdor i talla més que la fulla d'un ganivet si no es va amb compte-, però finalment el tenia a les seves mans.
Alguna cosa no anava bé. Els ulls de l'Ernest s'anaven desorbitant a mesura que anava llegint els moviments de la seva llibreta d'estalvis. Però sí, allà ho deia ben clar. Al racó inferior dret del paperet s'hi indicava el saldo total del compte corrent del nostre home, i aquell número estava massa engreixat per a ser el seu. Va moure els ulls cap als moviments i va veure que feia un parell de dies algú, sempre des de l'anonimat de les donacions, havia efectuat una transacció al seu favor de cent mil euros.
Però el pànic no el va acabar d'envair per complet i l'Ernest va baixar de l'ascensor en el replà del seu pis com si no passés res, potser evitant, si es trobava amb algun dels veïns tafaners amb qui compartia bloc, explicacions respecte aquell extracte que tenia a les mans. Pensava que si algú el veia amb el paper i la cara de ximple que havia posat en comprovar l'augment de zeros en el seu compte sospitaria alguna cosa, potser il·legal, i això faria que es descobrís aquella irregularitat.
Va entrar ràpidament al pis, va deixar les cartes obertes al moble del rebedor i, com cada dia, abans de fer res més, el dinar, per exemple, va anar a donar menjar als animals de la peixera. Se'ls va mirar amb atenció, però la cara de babau dels peixos, que era la cara de babau que sempre tenien, el va tranquil·litzar. Els seus companys de pis no sabien res d'aquell afer econòmic.
Es va preparar el dinar i, mentre menjava a la taula de la cuina per no embrutar el menjador, es va posar a rumiar sobre el que faria amb aquells diners. Des que els havia vist seus, al seu compte corrent, l'Ernest es trobava més neguitós que de costum. Vaja, s'havia neguitejat una mica, però per a la seva serenitat habitual, aquell era un estat atípic i ben molest.
Abans de menjar-se el iogurt de les postres ja tenia ben decidit que aniria dilluns al matí a la seva oficina a denunciar aquell escandalós cas de generositat exagerada que algú havia tingut amb ell. Sí, que li traguessin aquella quantitat de la seva vista tan aviat com fos possible, o la plàcida vida sense complicacions de l'Ernest es veuria seriosament afectada.
El cap de setmana va passar lentament. El nos
tre home no va sortir de casa, i es va passar una bona estona assegut al sofà amb la llibreta a les mans. Tot i que no estava actualitzada -fet que odiava perquè el neguitejava d'allò més desconèixer el seu capital vertader-, sabia que mantenint-la custodiada ningú podria tocar ni un d'aquells cèntims. Ni tan sols va baixar la tarda de divendres al colmado per no posar en perill la integritat d'aquella xifra gairebé inimaginable.
La nit de diumenge a dilluns, el pobre Ernest ja no podia més. No estava acostumat a passar tants nervis; ni a suar a no ser que fes esport, i això ja feia anys que havia quedat enrere, en les primeres etapes de la seva vida; ni tan sols a amagar les coses. Exacte. Aquella nit dormia amb la llibreta sota el coixí, obsessionat en mantenir-la ell mateix, encara que estigués dormint.
Va sonar el despertador amb una exactitud perfecta. L'Ernest, abans d'obrir els ulls, va comprovar que la llibreta romania allà on es pensava i només llavors va aturar els molestos sons del despertador i va saltar del llit. Es va vestir, va esmorzar, i aviat va estar llest per sortir al carrer i dirigir-se a la seva oficina bancària per tornar els cent mil euros. Ho faria abans d'anar a treballar, o el neguit no li permetria d'acomplir les seves tasques laborals.
Quina sort! No hi havia ningú, a l'oficina, així que es va apropar a la finestreta. Ja ho tenia planejat. Demanaria, com qui no vol la cosa, que li actualitzessin la llibreta. Després, dissimuladament, hi faria un cop d'ull. Se sorprendria, en acabat, en descobrir que algú havia ingressat uns diners erròniament en el seu compte corrent. Posaria cara d'indignació i reclamaria que es resolgués d'immediat aquella equivocació, probablement comesa per la ineptitud d'algun treballador novell. Tot això, des de la seva tranquil·litat habitual i utilitzant una manera de parlar calmada, educada. Segur que al nostre home li farien el cas que es mereix i no li posarien cap pega.
-Digui'm! -va oferir-se el jove banquer que s'avorria per la manca de clients matiners.
L'Ernest s'hi va apropar tímidament, provant de no alçar sospites.
-Vull actualitzar la cartilla -va explicar, allargant el braç cap al mostrador perquè el noi prengués la llibreta.
El banquer va enviar una mirada de decepció al client. Semblava com si es negués a fer cas d'aquella petició, i l'Ernest es va témer que ja l'havien descobert. Però va mantenir la calma; l'afer dels diners no havia estat culpa seva.
-Ho sento, però de moment no podrà ser. No ens funcionen les línies telefòniques i no podem realitzar cap operació d'aquest tipus.
L'Ernest va respirar alleujat en veure que el noi de darrere el mostrador no sabia res del capital misteriós, però de seguida va entendre que allò li suposaria un mal de cap més: anar a treballar amb el neguit -i la llibreta plena- a la feina.
-Torni d'aquí unes hores, a veure si ja hem solucionat els problemes -va proposar el banquer al client-. Disculpi les molèsties.
El nostre home va marxar indignat de l'oficina bancària i es va dirigir cap a la feina. Com podia ser que una entitat d'aquelles dimensions tingués problemes amb les línies telefòniques? No els tenia ni ell, que vivia en un edifici atrotinat de finals del segle dinou, totalment per reformar, i amb els fils del telèfon amb més anys que Matusalem. Lògicament, això últim és un dir.
A la feina, en Viladrich semblava una altra persona. Els companys el desconeixien. Aquell dilluns no emetia la serenor de sempre que tant admiraven. Ni tan sols va anar a fer el cafè de les onze en punt per por de trobar-se amb algú a la màquina i acabar confessant tot allò dels diners.
A les dues del migdia, els nervis de l'Ernest es van tornar a calmar. Ara podria tornar a la seva oficina bancària i executar el pla tal i com l'havia pensat mil·limètricament durant tot el cap de setmana. Durant el matí, però, a la feina, havia inclòs una minúcia a tenir en compte. Havia d'exigir que aquells diners desapareguessin completament de la llibreta, com si mai haguessin estat en la seva possessió, o hisenda dubtaria de la seva legalitat i n'hi demanaria una quantitat.
L'oficina estava plena a petar, com cada dia a les dues i cinc. Ara hauria de perdre una estonada, i tot per culpa de les línies que no funcionaven quan ell s'hi havia presentat, previsor, a dos quarts de nou del matí.
Es va mirar escèptic el caixer automàtic, solitari, prop de la porta d'entrada a l'entitat, i va pensar d'anar actualitzant la llibreta per avançar feina. No es fiava massa d'aquelles màquines expenedores de bitllets, però per un dia s'arriscaria a utilitzar els seus serveis. Va obrir el bloc per la darrera pàgina que contenia informació i el va introduir per la ranura especialment dissenyada per a posar al dia els documents bancaris. L'aparell va fer un soroll encarcarat i va començar a imprimir la pàgina corresponent, amb tanta mala sort que s'acabà la tinta i un missatge aparegué a la pantalla tàctil. Mentre l'Ernest llegia aquell text borrós pel mal estat del monitor, la llibreta tragué el cap per la ranura on havia entrat i esperà a ser recollida, però l'home no s'acabava de creure la seva mala sort i no estigué al cas de recollir la seva llibreta, que passat cinquanta segons, i per raons de seguretat, es tornà a entaforar en les entranyes d'aquella màquina. Just amb aquell petit moviment, l'Ernest entengué que havia acabat de perdre l'oportunitat de recuperar-la.
-Quina mala sort! -es lamentà un xic exaltat.
Sense apartar la mirada del racó on quedava el caixer automàtic, va tornar a fer cua per ser atès per un humà. El tracte amb les persones, malgrat la seva timidesa, se li donava millor que amb les màquines i els seus botons incomprensibles. Però la renglera de clients en espera no havia fet més que augmentar, així que el bo de l'Ernest va haver d'empescar-se una altra solució per desfer-se com més aviat possible d'aquells molestos cent mil euros que li havien caigut del cel.
El despatx del director era buit. Bé, només hi era el responsable de l'oficina, però no estava ocupat atenent a cap d'aquells clients preferents que se saltaven l'ordre estipulat per la fila índia pel simple fet de tenir més zeros al compte corrent. Va donar un cop d'ull i va decidir entrar-hi, interrompent allò que el banquer estigués fent.
-Bon dia! -va fer en Viladrich, com a mostra de demanar permís abans d'acabar d'entrar al despatx.
-Bon dia! Segui, segui -va oferir amablement el director, mostrant amb el palmell de la mà la comoditat d'una cadira tapissada de cuir-. De seguida l'atenc.
L'home va agafar el telèfon i va estar ben bé deu minuts xerrant relaxadament amb un tal Carles sobre un partit d'esquaix que tindria lloc l'endemà al gimnàs habitual. Tot davant la pacient mirada de l'Ernest, que anava alternant la vigilància del caixer automàtic amb la cua de clients que, poc o molt, avançava mentre ell s'estava allà assegut. Per fi, el responsable de la sucursal va penjar.
-Vostè dirà! -va plantejar finalment aquell home encorbatat i repentinat.
-Miri, el caixer automàtic s'ha empassat la meva cartilla i… -va explicar l'Ernest, veient-se interromput de seguida.
-I la vol recuperar, oi?
-Home, doncs sí.
El banquer es va alçar, mostrant al client una panxa ben alimentada que molt probablement li faria perdre el partit d'esquaix -a no ser que s'enfrontés al cap de zona o algú superior- i va demanar al nostre home que l'acompanyés. Van sortir del despatx i van anar cap a la màquina que s'havia empassat sense compassió el document de l'Ernest. El director va treure una clau de la seva butxaca i va obrir el caixer davant l'encuriosida mirada del client, que no es volia perdre detall. La llibreta era allà, esperant ser rescatada d'aquella presó metàl·lica. El cap d'oficina la va prendre.
-Ja la tenim.
Com si fos la seva pròpia llibreta d'estalvis, la va obrir per la darrera pàgina escrita i va comprovar que la tinta del caixer estava a les últimes. Els números i les lletres eren pràcticament il·legibles.
-Acompanyi'm, si us plau! -va demanar-li seriosament a l'Ernest.
Els dos homes van desfer el recorregut i van tornar al despatx on feia uns moments que havien iniciat aquella relació. El nostre home, patidor de mena, va prendre's aquella suggestió com una amenaça. Semblava que el cap d'oficina havia vist quelcom sospitós a la llibreta i volia aclarir les coses amb el client.
Un cop al despatx, el banquer no trigà a introduir la llibreta a l'aparell actualitzador i les dades s'anaren imprimint per fi a les pàgines del document. No trigà gens a acabar de posar-ho al dia, i aviat, aquell home pogué comprovar, bocabadat, el suculent capital d'en Viladrich. Se'l va mirar amb ulls desmesurats, tant a les pàgines impreses com a l'home que tenia davant, que per res del món donava la impressió de ser tan ric. L'Ernest empal·lidí de cop en sentir-se observat d'aquella manera tan descarada.
-No es mogui d'aquí -va demanar-li el banquer-. Ara torno.
El cap d'oficina va sortir del despatx i va tancar la porta rere seu. El nostre home es va començar a trobar malament, i ja temia que el banquer tornaria amb els mossos d'esquadra o alguna cosa per l'estil. Quina va ser la seva sorpresa en veure que el banquer tornava carregat com un ruc amb una gran capsa de cartró. Amb molt de compte, la va deixar sobre la taula.
-Tot això és per a vostè -va anunciar orgullós-. Els clients com vostè s'ho mereixen, senyor… -i va llegir dissimuladament el cognom a la llibreta-… Viladrich!
L'Ernest va observar amb més detall aquella caixa i es va adonar que eren tot d'olles i cassoles. L'entitat acabava de regalar-li una complerta bateria de cuina per tenir tan ple el compte corrent.
-Què és, això? -va voler saber, qüestionant més que res el motiu de l'obsequi.
-He vist que va efectuar un ingrés de més de mil euros, així que li pertoca una bateria de cuina. Aquí la té!
-Però és que jo no… -va provar de dir el pobre Ernest, que no sabia on posaria tot
es aquelles andròmines en un pis tan petit com el seu.
-Ja ho sé, que vostè ja és client habitual, i que la bateria és per aquells que obren un compte nou amb aquests mil euros, però, escolti, vostè se la mereix -va explicar endossant-li les caixes entre els braços-. I no en parlem més!
El cap d'oficina va obrir la porta del despatx per a què l'Ernest pogués sortir sense complicacions, i abans de marxar encara li va xiuxiuejar una última cosa a cau d'orella, mentre li col·locava la llibreta entre els llavis perquè ja no tenia més opcions on guardar-la.
-Miri de dissimular, que ens en queden poques, de bateries.
Amb les mans plenes i la boca inutilitzada per la llibreta d'estalvis, l'Ernest no es va poder queixar i va haver de tornar cap a casa més carregat que quan havia marxat pel matí. Estava indignat per el tracte rebut i es va convèncer a sí mateix de canviar de banc quan li anés bé.
Cap al vespre, després de passar una tarda altra vegada desconegut a la feina, va tenir una idea que semblava perfecta. Si el banc no li volia arreglar aquell assumpte, ho trauria tot i es desfaria dels diners de la manera més fàcil que se li va ocórrer. Es va dirigir cap al casino, amb la tarja de crèdit als dits, i va demanar cent mil euros en fitxes. La ruleta era el que se li donava pitjor de tots aquells jocs que no acabava d'entendre. Hi havia un home en ratxa que ho estava guanyant tot, així que era la millor oportunitat de fer el contrari, i perdre aquell dineral. Ho va jugar tot al tretze negre i, curiosament, per una vegada a la vida el va encertar.
L'home que estava en ratxa fins aquell moment plorava. Els empleats del casino van avisar els seus superiors. Una dona madura però atractiva el va començar a grapejar mentre li donaven tot aquell dineral en fitxes de colors. Ara tenia dos cents mil euros, i li seguien fent nosa.
Com que no era massa ètic deixar-los allà, a la vista de tothom, va haver de canviar les fitxes i va obtenir els diners en metàl·lic. No va jugar més per si encara guanyava algun caleró més, però tampoc hagués estat possible perquè darrere seu el casino tancava fent fallida. Massa diners lliurats de cop.
Ara si que l'Ernest Viladrich estava nerviós. Eren les deu del vespre i portava a sobre un feix de bitllets tan ample que, quan no arribés a l'estanteria de dalt, el podria fer servir com a escala.
Una altra nit amb dificultats per dormir, tot pensant la solució ideal per tornar aquell dineral. Tornaria al banc i li deixaria les coses ben clares a cap d'oficina, tot i que ara el problema era saber què fer amb els altres cent mil euros, els que havia guanyat a la ruleta. Segur que aquests els havia de declarar a hisenda.
El despertador va sonar, però l'Ernest ja feia una estona que estava despert, assegut al menjador, contant els bitllets, ordenant-los amb feixos de mil i empaquetant-los amb gomes elàstiques. Eren tots de cinquanta euros, així que disposava exactament de quatre mil bitllets, entre nous i arrugats, alguns amb missatges, números de telèfon, etc. Va tenir una bona feinada fent feixos, però a les vuit en punt va haver acabat i va guardar tots els bitllets en un maletí. Abans d'anar a treballar, passaria per l'oficina bancària.
El cap de la sucursal el va veure entrar en els seus dominis amb el maletí, i va ensumar l'olor dels bitllets acumulats entre aquella pell elegant. El va anar a saludar, entusiasmat amb la idea d'atendre ell mateix un client tan bo com en Viladrich. Els dos van entrar al despatx i s'hi van tancar. Parlarien d'assumptes privats.
-Vostè dirà! -va dir com sempre que el director duia una visita al despatx.
-Miri! -i l'Ernest va obrir el maletí, mostrant els bitllets a l'ansiós banquer.
L'home va prendre el maletí de les mans del seu amo i es va posar a contar.
-N'hi ha dos-cents mil -va avançar-se l'Ernest, sense saber què pensava fer el director amb els diners.
-Confio en vostè, eh? -va riure i va tancar el maletí-. Millor que ho ingressem de seguida, oi? No fos cas…
Va amagar el maletí sota la taula i va teclejar a l'ordinador aquella quantitat al compte corrent del nostre home, que altra vegada es veia impotent davant l'eficiència bancària del cap de sucursal.
-Té la llibreta?
Sense dir res, l'Ernest va allargar el braç amb el document i el banquer la va posar al dia. Després dels sorollets mecànics de la impressió, va tornar la llibreta al seu amo. En Viladrich la va obrir per la darrera pàgina i va veure sorprès que el seu saldo era de tres-cents mil euros. Va guiar la mirada uns centímetres amunt però no hi apareixia la despesa del vespre anterior al casino. Algun error incomprensible havia anul·lat aquella operació. Acabava de sumar cent mil euros més al seu compte corrent.
-Escolti, ahir vaig treure cent mil euros d'aquí i no diu res, la cartilla -va explicar amb ganes d'aclarir el tema.
-A veure. No, aquí no hi diu res, d'aquesta despesa -i el banquer es va mirar amb ulls picarescos el client-. Els devia treure d'una altra llibreta!
-No, no. Escolti, una altra cosa…
-Ja ho sé. No es preocupi. Ara vinc.
El banquer va sortir del despatx amb pressa, com si volgués tenir content aquell client tan bo. Al cap de dos minuts va tornar amb una altra de les caixes que contenia una bateria de cuina i la va deixar sobre la taula.
-Vostè, senyor… -i va fer memòria-… Viladrich, em cau bé.
L'Ernest va agafar la seva llibreta d'estalvis i la bateria i va mirar el rellotge. Tenia el temps suficient per arribar a la feina, tot i anar tan carregat.
Els de l'oficina van riure del seu company quan el van veure entrar amb la bateria de cuina. No sabien què feia un home com l'Ernest, tan seriós, passejant amunt i avall amb sis cassoles, tres paelles i un cassó. De fet, no ho sabia ni ell, però es resignava a somriure quan li preguntaven si s'estava mudant de pis. Per més inri, a mig matí, el seu telèfon mòbil va sonar i va haver de deixar una feina a mitges per respondre aquella trucada. Era el seu banquer.
-Viladrich, està de sort! -va dir de seguida-. Tinc una bona notícia per vostè.
-Digui.
-He vist una oportunitat molt bona a la borsa i he comprat un munt d'accions amb els seus diners -narrava emocionat per la jugada a l'altra banda de la comunicació-. Està assegut? Ara té cinc-cents mil euros!
-Què? -va cridar enfadat l'Ernest, convertint-se en el centre d'atenció de l'oficina-. Mig milió d'euros?
-Sí! I ja els té al compte corrent! De seguida he vist que les accions durarien poc a aquell preu i les he venudes totes. Quan vulgui pot passar a recollir una altra bateria de cuina!
El cap de l'oficina va penjar, deixant l'Ernest abatut en la seva cadira ergonòmica. Allò ja passava de la ratlla, així que el nostre home va decidir, ciutadà honrat com cap altre, anar a explicar-ho tot a la policia. Llibreta d'estalvis en mà, confessaria totes les irregularitats viscudes des que els diners li havien arribat, incloses les dues bateries de cuina lliurades de forma no massa clara. Segur que les forces de seguretat del país ho col·locarien tot al seu lloc. I no un cos qualsevol; l'Ernest aniria a la Guàrdia Civil. Ja se sentia més alleujat.
A l'hora de plegar va espavilar-se a recollir el seu escriptori i es va disposar a executar el pla tal i com l'havia imaginat. El quarter de la Guàrdia Civil estava prop del seu lloc de treball, així que no perdria gaire temps en trajectes i podria resoldre, com Déu mana, tot aquell assumpte que ja el superava.
També hi havia cua, però l'Ernest se la va saltar -no volia renovar-se el DNI ni fer-se el passaport- i va entrar en un despatx on hi havia un guàrdia amb aspecte de manar.
-Escolti, tinc un problema molt greu i no sé com resoldre'l -va explicar a l'home del tricorni-. Algú m'ha ingressat uns diners al meu compte corrent i no sé com treure-me'ls de sobre.
-Ja m'agradaria a mi tenir aquest problema! -va fer de broma, o seriosament, el policia.
-Perdoni, però això és greu -va fer molest l'Ernest-, i vull que es tracti com qualsevol altre assumpte.
-Està bé, està bé -va acceptar finalment el guàrdia, pentinant-se el bigoti-. A veure, expliqui'm com ha anat tot.
El nostre home va narrar fil per randa aquella aventura monetària que havia viscut amb ganes de sentenciar el tema i tornar amb la seva vida tranquil·la de sempre. Volia seguir estalviant mes rere mes per quan es jubilés, ja que el seu pla de pensions no era cap cosa de l'altre món, però sense fer trampes.
En acabat, el guàrdia va agafar el telèfon i es va disposar a fer una trucada crucial per a la investigació. Parlaria amb la central a veure si algú havia denunciat la desaparició de cent mil euros i ja està, solucionarien el cas.
-Ajà! Ajà! -anava fent mentre anotava paraules en un rectangle minúscul de paper, com si el pressupost de l'estat destinat a la seguretat no donés per a més-. Ajà! Correcte!
Va penjar i va mirar l'home que tenia davant amb ulls d'haver solucionat el problema. L'Ernest, impacient, no va trigar a demanar la informació. Si no era secreta, li donarien d'immediat.
-Es veu que dijous una ONG va fer un traspàs de capital per poder enviar diners a l'Àfrica, però hi va haver un error i els diners van desaparèixer com per art de màgia.
-Creu que poden ser els meus? -va qüestionar alleujat l'Ernest, veient el final d'aquell problema molt a prop.
-Sens dubte! Pel que veig, el seu compte corrent i el de l'ONG només varien per una xifra. Quin banquer més badoc! Ho sento molt, però els haurà de tornar íntegrament!
-I tant!
-Això inclou els diners que ha aconseguit mitjançant aquests altres que no eren seus.
-És clar, és clar. Tots!
Així de bé acaba aquesta història, on el nostre home, l'Ernest Viladrich, sense voler-ho, va aconseguir enviar, ell solet, quatre-cents mil euros cap a l'Àfrica, destinats a l'ajuda per als més necessitats: medicaments, menjar, escolarització…
L'endemà a la feina ningú es creia aquella anècdota de l'Ernest a les onze en punt davant la màquina del cafè, tot i que despr
és, tornant a la feina, els companys d'en Viladrich van pensar que si algú tan sincer i honrat com ell ho deia, per alguna cosa devia ser.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Vicenç Bacardit i Garcia

Vicenç Bacardit i Garcia

55 Relats

20 Comentaris

58293 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Vaig nèixer el 1980 a Sabadell, tot i que visc a Igualada des dels tres dies d'edat.
Només he guanyat un parell de cops els jocs florals de l'institut, però espero tenir una mica més d'èxit en el futur amb les meves novel·les, els meus relats i les meves... paranoies. Bé, com a mínim, a veure si m'hi poso una mica més que fins ara.