Les pàgines viscudes

Un relat de: Vicenç Bacardit i Garcia

LES PÀGINES VISCUDES

Com el més antic dels rituals, la Lídia i en Sergi es van intercanviar el llibre per la rosa i van augmentar el valor d'aquella permuta amb un petó tímid però desitjat. Era al primer Sant Jordi que celebraven, i ella sabia del cert que si volia que no fos el darrer, hauria de deixar aquella simbòlica flor abans d'arribar a casa. Estava casada feia ja cinc anys, tenia un fill de dos anys que ho era pràcticament tot per a ella i, el pitjor de tot, un marit gelós fins al moll de l'os que si arribava a assabentar-se de la infidelitat de la seva muller mouria mar i muntanyes per tallar el coll a aquell que havia estat capaç d'apropar-se al seu tresor més valuós.
En Sergi, en canvi, era solter. Tenia sis anys menys que ella i vivia aquella aventura amb tanta passió que ja no podia imaginar-se amb cap altra dona que no fos la Lídia. Per això s'havien d'amagar tant com poguessin, per no alçar sospites entre els coneguts i familiars que els delatessin i poguessin llançar per terra aquella relació. No obstant, en aquesta primera diada que celebraven conjuntament, no es van estar de regalar-se l'un a l'altre els típics presents que s'acostumen a fer les parelles d'enamorats. El troc havia tingut lloc en l'apartament del noi, un espai reduït i ridícul que servia només per anar a dormir. Era el seu principal refugi, el lloc on es demostraven l'un a l'altre les necessitats que havien descobert en conèixer-se.
No hi havia temps per a res més. La Lídia havia de marxar si no volia arribar a casa i rebre un insuportable interrogatori d'on havia estat i amb qui. Va posar la rosa en un gerro i va demanar-li al seu amant que la custodiés amb tanta cura com si fos ella mateixa. El comiat va ser trist, però amb la certesa que es tornarien a veure, qui sap si aquella mateixa setmana.
Quan en Sergi es va quedar sol entre les quatre parets del seu minúscul pis es va sentir desolat. Tenia l'esperança que algun dia, tard o d'hora, la Lídia deixaria el seu marit i s'instal·laria amb ell en aquell apartament. Però els dies passaven i semblava que la noia no acabava de donar el pas definitiu. Es mantenia presonera del seu propi marit, castigant-se a ella i, de passada, al sofert Sergi, que no parava d'esperonar-la a demanar el divorci. Ella no ho veia tan clar. Què passaria amb el nen? I amb la resta de la família? Tenia por.
Es va fer el sopar amb quatre coses que va trobar a la nevera i es va asseure a taula amb el llibre obert per la primera pàgina. Era una novel·leta sentimental, sense massa renom i d'autor pràcticament desconegut, però feia l'efecte de plasmar amb exactitud les sensacions i els problemes d'un triangle amorós com el que ell, la Lídia i el seu marit formaven.
«Sempre que la Samantha em deixava per córrer de nou als braços del seu marit -llegia en veu baixa en Sergi, encara a taula i amb el plat ple-, sentia una impotència tan gran que és estrany que no acabés llançant-me per la finestra de casa meva.»
De seguida, el lector es va sentir identificat amb el personatge, i es va crear entre ells un vincle que unia els dos móns, el real i el literari, d'un manera ben especial. En Sergi es va enganxar a la lectura, oblidant-se de la gana i del pa amb tomàquet de la taula, i va començar a devorar pàgina rere pàgina el primer capítol del llibre.
«No podia seguir més amb aquella situació -confessava el protagonista de la novel·la-, així que vaig decidir que faria escollir la Samantha entre el seu marit o jo. Si m'estimava realment tant com ho demostrava quan fèiem l'amor amagats al porxo, deixaria el malparit d'en Kevin i vindria amb mi allà on fos. Si d'altra banda, en el pitjor dels casos, acabava triant-lo a ell, que s'oblidés per sempre més de tot el que havíem passat junts fins llavors.»
En Sergi va tancar el llibre i es va posar a menjar pensant en l'actitud del protagonista. Ell seria incapaç de posar la Lídia entre l'espasa i la paret i fer-la triar. Ja n'havien parlat, i el dilema no tenia una solució tan fàcil com per posar cap ultimàtum.
Abans d'anar-se'n a dormir, en Sergi va aprofitar que estava desvetllat per llegir una mica més el llibre que li havia regalat la Lídia.
«El dia de Sant Valentí vaig regalar-li a la Samantha un anell que m'havia costat els estalvis d'un any sencer. No era gaire cosa, comparant-ho amb els presents que li feia en Kevin, però per a mi era molt important que ella l'acceptés. Se'l va emprovar i li quedava perfecte. Era com si li haguessin fet a mida. Em va dir que li agradava molt, però que li guardés jo per no exposar-lo a la vista d'en Kevin. Em va doldre moltíssim, aquella reacció, però no vaig tenir més remei que tornar-me'l a quedar jo i veure'l una altra vegada dins la caixa mentre ella tornava cap a casa, amb en Kevin.»
A en Sergi li sonava, tota aquella història. La rosa que feia només unes hores que havia regalat a la Lídia es mantenia, de moment, tan bella com abans dins del gerro amb aigua on la pròpia noia l'havia deixada. Era una casualitat interessant, aquella.
Va tancar de nou el llibre i el va deixar sobre la tauleta de nit. Començava a tenir son i en Sergi es va posar a dormir, sabent que l'endemà s'havia d'aixecar d'hora, com cada dia, per anar a treballar.
El matí següent, de camí cap a la feina, i aprofitant la durada del trajecte que feia amb autobús, el noi es mantenia ocupat amb la novel·la, interessat per descobrir si el protagonista tindria més semblances amb ell.
«Haver nascut en una classe social més baixa que la Samantha no em posava les coses gens fàcils. Hauria de lluitar amb el poder de la família d'en Kevin. Ella sempre s'havia vist protegida per la riquesa i l'estabilitat dels McDonald, i suposo que aquest va ser un dels motius que la van dur a casar-se amb en Kevin.»
Sí. Més o menys, passant per alt dades contextuals com ara noms de llocs o persones, la trama de la novel·la era semblant a la que seguia la seva. Semblava com si l'autor hagués volgut descriure la història d'en Sergi, i de moment li anava força bé. Aquell fet va encuriosir el noi, que va seguir llegint fins que l'autobús el va deixar en el seu destí diari.
Tenia ordres estrictes de no trucar per telèfon a casa de la Lídia, ni tan sols al mòbil personal de la noia. Sempre havia d'esperar que ella tingués un moment lliure i pogués posar-se en contacte amb ell. No li agradava gens, això, ja que podia passar-se ben bé una setmana sense saber tenir notícies d'ella, fet que el neguitejava molt i acabava per fer-lo dubtar sobre aquella dura relació.
Aquell matí va tenir sort. El mòbil li va sonar durant els seus vint minuts lliures per a esmorzar i el va despenjar amb pressa, il·lusionat per poder sentir, ni que fos per telèfon, la veu de la seva estimada. Poca cosa. La Lídia li va recordar que l'estimava, que el trobava a faltar quan no estaven junt i, finalment, que algun dia podrien viure junts sense amagar aquella relació. Malauradament, no van concretar cap data per tornar-se a veure, així que en Sergi s'hauria d'esperar fins a una nova trucada de la noia.
El xicot va plegar a les tres i es va dirigir de nou cap a la parada de l'autobús amb el llibre sota el braç. Estava enganxat a les desventures d'aquell pobre amant poc correspost sobretot perquè s'hi sentia identificat. Durant el trajecte, un nou episodi i més informació sobre el triangle amorós dels protagonistes, aquest cop en forma de capítol retrospectiu.
«La Samantha i jo ens vam conèixer gairebé per casualitat. Recordo el fervor de la meva sang en veure-la per primer cop en uns grans magatzems.»
En Sergi i la Lídia s'havien conegut comprant al Carrefour.
«De seguida vaig veure que era més gran que jo, però no em va importar i vaig dirigir-me cap a ella amb la intenció d'establir conversa. Com que la seva bellesa m'havia deixat mig atònit, només vaig poder balbucejar "Saps on és, el whisky?".»
El que aquell dia en Sergi no trobava era la cervesa.
«Ella va riure i aquell gest em va fer adonar que jo l'interessava, així que vaig aprofitar i la vaig convidar a una Coca-Cola. Vam parlar durant una bona estona, i malgrat que ella va confessar estar casada, vam acabar al llit aquella mateixa tarda, corroborant que estàvem fets l'un per l'altre.»
El cafè que van prendre junts en Sergi i li Lídia va servir per donar a conèixer l'estat civil de la noia, però la química era més poderosa que la consciència i ambdós van visitar plegats el pis d'en Sergi per primera vegada.
L'autobús es va aturar a la parada de davant de casa del noi, però aquest, astorat per la multitud de coincidències amb la seva vida que presentava el llibre, va romandre quiet dins del vehicle sense poder apartar la mirada d'aquelles pàgines. El xofer va posar rumb a la propera parada i en Sergi ni tan sols se n'havia adonat. Va prosseguir amb la lectura, oblidant-se de la resta del món.
«Portàvem veient-nos gairebé deu mesos quan tot va canviar.»
En Sergi va fer memòria i es va sorprendre en adonar-se que aquell dia es complia exactament aquell mateix període de temps. El pols se li va accelerar, nerviós per poder llegir la continuació.
«Un migdia, mentre caminava cap a casa després d'haver estat treballant tot el matí amb els cavalls, vaig rebre una inesperada trucada al cel·lular. Vaig desitjar sentir la veu de la meva estimada Samantha a l'altra banda, però la decepció em va envair completament quan vaig sentir una veu masculina no massa agradable que va començar a amenaçar-me si no m'allunyava de la dona d'en McDonald.»
En Sergi va haver d'aturar la lectura perquè alguna cosa vibrava dins la seva butxaca. Era el mòbil, i oblidant-se per complert del que acabava de llegir, obrint un nou món d'esperances, va desitjar amb vehemència poder sentir la dolça veu de la Lídia. Va despenjar, i a l'igual que el protagonista de la novel·la, no va trigar gaire en decebre's.
Després de dos minuts d'escoltar les paraules de l'altra persona, en Sergi va penjar l'aparell. Acabaven d'exigir-li que deixés de veure's amb la Lídia, o el bus
carien per deixar-li ben clar què li passava a aquell qui juga amb la dona d'algú tan poderós com el marit de la noia.
Va recordar l'últim fragment de la novel·la i va opinar que no podia ser cert, tanta casualitat. Alguna cosa estranya estava passant que unia els universos paral·lels del protagonista amb el seu. La cosa començava a pintar malament, si és que aquella absurda teoria que no es podia agafar per enlloc era certa.
El noi va tenir una idea que va considerar brillant. Va recuperar de la seva butxaca el telèfon mòbil i es va disposar a telefonar la Lídia, trencant aquella norma que ella mateixa havia imposat de forma tan estricta. Havia de saber què havia passat, qui havia donat a conèixer la relació que ambdós mantenien en secret.
Algú va despenjar, però no va dir res, esperant segurament saber qui havia trucat. En Sergi va saludar, suposant que parlava amb la seva estimada, però poc després la gruixuda veu del seu marit el va començar a insultar i, fins i tot a amenaçar-lo de mort si algun dia tornava a saber d'ell. Quin fracàs! La seva idea només havia servit per a empitjorar les coses.
Per fi es va adonar que s'estava allunyant cada cop més de casa i el noi va baixar de l'autobús a la següent parada. Ara hauria de creuar un parell d'illes d'edificis per a arribar al seu pis.
Quan va creuar la porta de l'apartament, suant com si hagués corregut en ple agost amb jaqueta i bufanda, es va asseure al sofà una estona per recuperar l'alè. Necessitava meditar sobre el tema, reflexionar quin seria el proper pas a seguir per aclarir tot aquell rebombori sentimental que s'havia muntat. Va pensar un moment en el llibre. Potser era la solució. El va prendre del rebedor, on l'havia deixat en arribar, i el va obrir pel mateix lloc on l'havia deixat a causa de la trucada.
«Trucar la Samantha va ser un error fatal, però estava nerviós i necessitava saber alguna cosa d'ella. Després de les amenaces amb les que en Kevin m'havia obsequiat, em vaig refugiar a casa meva, desitjant que tot allò fos només un malson que l'endemà desapareixeria i em vaig emborratxar amb l'ampolla de whisky que guardava per quan ella venia a visitar-me.»
Una parell més de coincidències. Tant ell com el protagonista havien trucat a la seva amant després de rebre les amenaces, però enlloc de parlar directament amb ella, ambdós homes s'havien trobat amb la desagradable sorpresa de parlar amb els marits, enutjats per la situació. Després, potser una mica covards, s'havien amagat a casa seva. En Sergi, no obstant, va decidir no prendre mà de l'alcohol i va posar-se a mirar la televisió després d'haver passat per la dutxa.
Els cops violents a la porta el van espantar. S'havia endormiscat al sofà per culpa de l'escassa qualitat de la programació d'aquella tarda. Es va alçar i, abans d'obrir la porta, va mirar per l'espiell encara mig adormit. Era la Lídia. Va obrir la porta, la noia va entrar i en Sergi va tornar a tancar-la darrere seu ara que tenia dins d'aquelles insípides parets el que més s'estimava en aquest món.
Es van abraçar, atemorits, i es van besar amb ganes, com si fes anys que no podien demostrar-se l'amor que l'un per l'altre sentien. La Lídia li va demanar que marxés de la ciutat, que tenia por que si el seu marit el trobés pogués matar-lo i, finalment, que fessin l'amor abans de separar-se per sempre més. En Sergi s'hi va negar. No marxaria de la ciutat per moltes amenaces que rebés. La Lídia es va posar a plorar en veure que el seu amant no entenia amb qui se les estava jugant, però va preferir fer-se passar l'amargor del moment amb una repetició del petó que s'havien fet feia uns moments.
La Lídia es va mirar el rellotge i es va acomiadar del noi, fent reaparèixer les llàgrimes en els seus ulls. Era un comiat dur, segons ella. Per ell, amagant la por a perdre-la, només era un a reveure. La noia va desaparèixer per la porta del pis i el Sergi es va tornar a quedar sol en aquell apartament que sense la Lídia semblava completament buit. No era com les altres vegades; aquell dia se separaven sense saber si algun dia tornarien a veure's.
En Sergi va començar a plorar ara que ella ja no el sentia. Es va desfer com un ninot de neu al sol sobre el sofà i va continuar lamentant-se de la seva mala sort. Tot havia començat amb el llibre, el maleït llibre que ni tan sols hauria d'haver acceptat si la Lídia no s'emportava la rosa. Es va alçar irat cap a la taula i va donar una empenta al gerro que la mantindria per uns dies esplèndida gràcies a l'aigua. El recipient va caure a terra, i la flor, i tot va quedar esmicolat a terra sobre un petit toll d'aigua. Ni tan sols es va molestar a recollir tot aquell desgavell.
L'endemà al matí, ja una mica més serè, en Sergi va esmorzar amb calma. Era dissabte i per un dia es podia oblidar de les seves obligacions laborals. Després de menjar-se les torrades, va agafar el llibre i es va disposar a continuar amb la seva lectura. Potser les coses entre el protagonista i la Samantha s'arreglaven i, conseqüentment, les seves, com per art de màgia.
«Després de la darrera visita de la Samantha a casa meva, vaig caure en una depressió molt forta. Passaven els dies i no la veia, però el seu record perdurava en la meva memòria i de tant en tant sentia la necessitat d'agafar el telèfon i trucar-li. Fins i tot vaig decidir sortir a passejar pel centre comercial durant les hores que sabia que la hi podria trobar, però no vam coincidir altra vegada.»
En Sergi es va començar a sentir tan deprimit com el protagonista de la novel·la. Segons el que narrava, passarien molt dies abans que pogués tornar a veure davant seu el somriure de la Lídia, els seus ulls blaus observant-lo amb afectuositat. Però va seguir llegint, esperant que el noi del llibre es retrobés amb la Samantha.
«Però aviat faig estar fart d'aquella trista situació i vaig decidir fer alguna cosa per recuperar-la. Quan passaven justament dues setmanes del nostre darrer encontre, vaig agafar el revòlver que vaig heretar del meu avi i em vaig encaminar cap a casa de la Samantha. No l'havia fet servir mai, de moment, però no creia que fos massa complicat de manejar. La meva intenció no era matar en Kevin, només defensar-me si intentava interposar-se entre jo i la Samantha. Volia recuperar-la a qualsevol preu i poder complir les promeses que tantes vegades ens fèiem les nits en què, després de fer l'amor al porxo, observant el llençol estelat que ens cobria, desitjàvem passar la resta de les nostres vides junts.»
El protagonista havia estat valent i ara s'encaminava a buscar allò que realment li era important. En Sergi va pensar que ell també ho havia de fer, i va pensar que, al cap i a la fi, tenia a les mans una novel·la d'amor de les que acostumen a acabar bé. Si el protagonista recuperava, com era d'esperar, la noia al final del llibre, ell també ho faria.
Es va alçar del sofà fent memòria de les armes de les que disposava, però ell no vivia en un ranxo a Nord-Amèrica, com el protagonista, així que es va haver de conformar amb el més gros i afilat del ganivets que va trobar al calaix dels coberts. Es va calçar i va sortir del pis comprovant que el ganivet que duia a la butxaca no es notés massa i que el llibre quedés ben subjectat dins la camisa. Perdre aquell guió suposaria un trasbals ara que s'havia acostumat a saber el que més o menys li passaria.
Va baixar al carrer i va fer memòria de l'adreça de la Lídia. Va calcular la distància i llavors va rumiar el número d'autobús que ella sempre agafava. Va tenir sort, i el vehicle es va aturar al seu davant, obrint amablement les portes, molt abans del que s'esperava. Potser massa i tot: en Sergi estava nerviós i li hagués anat bé tenir uns minuts per concentrar-se i pensar en el que es disposava a fer. No era un joc.
Per tranquil·litzar-se i fer més lleuger el trajecte, com aquell que se'n va a passar el dia a la platja, en Sergi va treure la novel·la i va llegir un fragment més per veure què es trobaria en arribar a casa de la Lídia.
«Tot i que estava molt nerviós, vaig prémer el timbre de la porta amb seguretat. Em vaig amagar el revòlver a l'esquena per no aixecar sospites. La Samantha va aparèixer sota el marc de la porta amb un expressió estranya, barreja d'alegria i por. Darrere seu, com si s'ensumés el perill que jo suposava per a la seva integritat familiar, en Kevin va aparèixer amb un posat ben diferent. Sabia què havia vingut a buscar, i volia oposar-s'hi amb la seva pròpia vida.»
En Sergi va fer una pausa. Ara sabia que hauria de lluitar amb el marit de la Lídia si se la volia endur amb ell, i no li feia cap gràcia. Què passaria si aquell home, del qual la seva esposa sempre en deia barbaritats, li plantava cara?
Tot aquell afer estava acabant amb els nervis del pobre xicot. No podia més, i va girar les trenta pàgines que li quedaven de la novel·la, impacient, amb ganes de conèixer el desenllaç. en interpretar les primeres lletres va empal·lidir de cop.
«L'enterrament va ser tan senzill com mereixia el mort. Les persones que assistien a l'acte ni tan sols ploraven, però per fi tot s'havia acabat.»
La història acabava amb la seva pròpia mort! No tenia res a fer, però ara ja era massa tard per fer-se enrere, o potser no. Els nervis no van fer més que augmentar en els dos minuts de trajecte que mancaven, així que en Sergi va començar a respirar profundament, provant de calmar-se. Els passatgers se'l miraven. El conductor estava molest per tenir-lo dins del seu vehicle. En Sergi es va alçar, va sol·licitar parada i, quan l'autobús es va haver aturat, va baixar-ne encara més intranquil que uns minuts abans.
La casa que la Lídia compartia amb el seu marit feia molta patxoca. Era al barri ric i estava envoltada per jardins i arbres excel·lentment cuidats. La noia ja li havia descrit alguna vegada, però en Sergi no se l'havia imaginada tan espectacular com ho era en realitat.
Va obrir la porta metàl·lica amb facilitat. Estava oberta. Era com si l'esperessin. Va caminar cinquant
a metres i per fi es va plantar davant de l'entrada de la casa. Va fer un darrer esbufec, esperant que amb allò es calmaria una mica abans de prémer el timbre i que li aparegués el rostre contradictori de la Lídia i després el seu marit.
Tal com s'havia narrat a la novel·la, els fets va transcórrer d'aquella mateixa manera, i primer ella i posteriorment el seu espòs, es van presentar davant la visita. L'aspecte auster d'aquell home va empetitir la presència d'en Sergi, que es va començar a sentir marejat i molt espantat. Però si havia de morir per amor, ho faria, i ben orgullós.
El marit de la Lídia va baixar les escales que separaven l'habitatge amb la resta del jardí i es va plantar davant d'un Sergi atemorit que començava a pensar que s'havia equivocat presentant-se d'aquella manera a casa de la seva estimada. Ella, també espantada pel que pogués passar entre aquells dos homes, va córrer a posar-se enmig, i va demanar-li al més jove que se'n tornés cap a casa i a l'altre que no fes mal a aquell visitant inesperat, desitjant que l'amor que ambdós sentien per ella els obligués a actuar com ella els havia demanat. Passés el que passés, no s'havia d'arribar a la sang.
Però l'orgull del seu marit estava ferit, i més després de la gosadia per part d l'amant de presentar-se a casa seva. Ja havia provat de robar-li la dona, i allò s'ho va prendre com si ara li volgués envair també el territori. Va apartar del mig la Lídia, amb una empenta brusca i desmesurada que la va tirar per terra. En Sergi va veure dolgut el que havia de patir la noia per culpa seva, però no es va quedar quiet i va tornar l'empenta al seu adversari. El marit de la Lídia era un home gros i corpulent, i aquella acció d'en Sergi no li va fer ni pessigolles. Tan sols va esclafir a riure, i segons després s'hi va tornar amb un cop de puny a l'estómac que va deixar l'intrús plegat a terra de genolls.
L'agressor va remugar alguna cosa, potser va ordenar a la seva dona que es deixés de bajanades i entrés cap dins. Adolorida pel cop, la Lídia el va obeir com ho havia fet des del primer dia d'aquella relació. Va seguir les passes del seu marit i va pujar els quatre graons que separaven els dos homes de la seva vida. Des de sota mateix del marc de la porta, va mirar amb ulls plorosos la silueta encongida d'en Sergi, però si no volia embolicar encara més la troca hauria d'oblidar-se'n per sempre més.
En Sergi va veure com es tancava la porta però no es va resignar a veure per darrer cop la Lídia d'aquella manera. Seguiria lluitant per ella, fins a la mort, si calia, com el protagonista de la novel·la. En pensar en la dissort del noi del llibre va recordar-se del ganivet. L'utilitzaria si es tornava a trobar amb aquella bèstia. I tant! Allò no podia acabar d'aquella manera.
Amb totes les forces que va trobar, es va aixecar del terra i va buscar el ganivet que duia amagat a la butxaca de la jaqueta. El va agafar ben fort pel mànec, sentint ja dins seu l'odi i la valentia necessaris que el durien a clavar aquella arma al cos fastigós del marit de la seva estimada i va tornar a aproximar-se cap a la porta.
Va trucar de forma insistent per acabar amb tot aquell malson el més aviat possible. L'home gros va aparèixer enfurismat i va provar de repetir, només en obrir la porta, el cop de puny que ja havia clavat feia uns minuts. Aquest cop en Sergi va ser més ràpid. Tenia el ganivet preparat i en veure que era ell qui havia obert la porta, va llançar un atac dirigit cap al seu adversari que no va ser efectiu per poc. Només va aconseguir esquinçar la camisa de seda de l'home, però aquest es va enfadar tant o més que quan s'havia assabentat de l'aventura que compartien aquell jove i la seva esposa.
El marit de la Lídia es va llançar sobre en Sergi, i tots dos van caure, sense massa conseqüències, els quatre graons de l'entrada. Un cop a terra, els dos homes es van començar a barallar com dos gossos de carrer, sense massa ordre ni elegància, però l'important no era allò sinó proferir a l'altre com més blaus millor.
La Lídia va arribar llavors a la porta i se'ls va mirar impotent. Si es posava enmig d'ells dos no duraria ni un instant. Però ella tenia poder sobre aquells dos homes, i va provar d'aturar la baralla demanant-los una mica de calma. En aquella situació ni les seves súpliques ni res podien tranquil·litzar aquelles dues bèsties ferides.
Un cop de puny va estabornir en Sergi. Aquella lluita el sobrepassava. No era una persona violenta, i per molt dolgut que estigués, mai podria vèncer un homenot d'aquelles mides. Es va notar presoner sota les cames robustes del marit de la Lídia, sense poder ni tan sols provar d'escapolir-se'n. Una ordre estricta va demanar a la noia, que seguia espantada observant el trist espectacle, que anés a buscar una pistola que el seu marit guardava a casa. Ho va haver de repetir un parell de cops, però finalment la noia, acostumada a obeir-lo, va acabar sotmetent-se a la voluntat del seu espòs.
El combatent que estava a sobre, amb un avantatge força important, va riure grollerament sabent que la justa arribava a la fi. De seguida que tingués l'arma de foc a les mans acabaria amb aquell noi que tant li havia ferit l'orgull anant-se'n al llit amb la seva dona. Aprofitant aquest moment de distracció, en Sergi va allargar el braç i va poder recuperar el ganivet que romania des de feia una estona al terra, com si no es volgués involucrar en la baralla: ell només havia estat creat per tallar pernil i no caps humans. L'estocada d'en Sergi va ser més efectiva que l'anterior. El ganivet s'havia clavat a la cama del seu adversari, i de la ferida començava a rajar sang de forma abundant, però s'havia enfonsat tant a la carn que el noi no va poder recuperar l'arma. El ferit es va queixar pel dolor i la seva presa es va poder escapolir d'entre les seves cames. En Sergi es va poder alçar de nou i es va allunyar del cos estirat del marit de la Lídia, que es queixava amb crits, envoltat cada cop per un bassal de sang més gran. Segurament no aguantaria gaire estona més, amb aquella hemorràgia, i moriria dessagnat en el seu propi jardí. En Sergi va entendre llavors el final de la novel·la. L'enterrament no era el seu, sinó el d'aquell malparit que els havia fet la vida impossible. S'ho mereixia.
Per fi va poder respirar tranquil. El seu adversari estava fora de combat i podria anar a buscar victoriós la seva estimada. Va entrar corrent a la casa i va cridar el seu nom des de l'ampli rebedor. Però de sobte es va sentir un so sec i fort que mai més oblidaria. Un tret va ressonar entre les parets de la casa, creant després un silenci espectral que va aconseguir empal·lidir en Sergi com mai abans ho havia estat. No podia ser. El noi va córrer, tement-se el pitjor. Va arribar a una habitació de matrimoni, la que compartien la Lídia i el seu espòs, i la va veure estirada al llit, amb el ventre ple de sang i un revòlver a les mans. S'hi va apropar, notant ja un degoteig de llàgrimes perquè el que veia era evident, i la va abraçar per darrer cop, impregnant-se de sang tot ell. Per què ho havia fet? Així doncs, l'enterrament no era el seu, ni el del marit de la seva estimada, sinó el d'ella? En Sergi va llançar un crit d'impotència en comprovar el trist final que l'acompanyava. No n'estava gens content. Era el pitjor final que es podia esperar. Hagués preferit morir ell abans que ho fes la Lídia.
Va treure l'arma de les mans inerts de la noia i va decidir llevar-se ell també la vida, ja que sense ella no volia seguir en aquell món injust. El pes de la pistola el va sorprendre, i l'escalfor que emetia després d'haver efectuat un tret també. Es va apropar el canó al front, convençut que feia bé en suïcidar-se. No volia viure si no podia fer-ho al costat de la Lídia. Va tancar els ulls amb fermesa, un xic acovardit però alhora orgullós pel què feia. Va decidir contar fins a tres i llavors disparar. Un, dos, tres.
«Clic!»
Alguna cosa havia fallat. En Sergi va obrir el revòlver i va comprovar que el tambor estava buit. La Lídia havia posat només una bala a l'arma, i ja l'havia utilitzada. El noi es va calmar una mica, en part per comprovar que seguia amb vida.
Va marxar de l'habitació, no sense abans haver fet un darrer petó als llavis de la noia. No era aquell el tipus de comiat que volia. Ell no pretenia que la Lídia arribés a aquell extrem. Però havia estat culpa seva. Mai s'hauria d'haver presentat en aquella casa. Mai!
Va sortir al jardí i va veure que el marit de la Lídia seguia queixant-se al terra. El va mirar i va rebre a canvi una mirada d'odi que el va deixar glaçat. Estava més acovardit que mai.
En Sergi va arribar a casa seva i va tancar la porta. Va treure's el llibre d'entre la roba i va lamentar no haver-lo llegit abans. Però estava massa desolat per fer-ho en aquells moments, i es va enfonsar en el sofà, plorant com una criatura pel que havia aconseguit.
A mitja tarda, una puntada de peu va esbotzar la porta del seu pis i el petit apartament de seguida va semblar més ridícul quan sis mossos d'esquadra el van ocupar. En Sergi no va posar cap resistència i va ser dut a comissaria. El judici va ser ràpid i clar. Les seves empremtes estaven clares a l'arma del crim, i el testimoni del marit, que va superar la ferida sense massa problemes, no va tenir compassió alguna. Li van caure trenta anys de presó per un crim que havia fet de manera indirecta, però que, al capdavall, potser era culpa seva.
A la biblioteca de la presó va trobar un llibre que potser no s'hagués imaginat trobar en un lloc com aquell. El va agafar i el va mirar fixament amb recança. Estava clar, era el mateix que la Lídia li havia regalat aquell primer Sant Jordi. Un exemplar com aquell no l'oblidaria. El va obrir, fent memòria del punt on l'havia deixat.
En Sergi va deixar caure el llibre a terra desolat. Per molt que ho hagués provat, la seva vida no era una novel·la rosa, i havia acabat de la pitjor manera possible. En canvi, aquella història d'amor perfec
te que havia llegit acabava amb la mort d'en Kevin, mentre el protagonista i la Samantha marxaven de viatge per compartir el seu amor. En Sergi passaria una temporada entre reixes, lamentant cada dia que passés la seva actuació.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Vicenç Bacardit i Garcia

Vicenç Bacardit i Garcia

55 Relats

20 Comentaris

58305 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Vaig nèixer el 1980 a Sabadell, tot i que visc a Igualada des dels tres dies d'edat.
Només he guanyat un parell de cops els jocs florals de l'institut, però espero tenir una mica més d'èxit en el futur amb les meves novel·les, els meus relats i les meves... paranoies. Bé, com a mínim, a veure si m'hi poso una mica més que fins ara.