Plou (I)

Plou. La Tamina i en Joel són l'un al davant de l'altre. L'aigua regalima pels seus cabells, les seves galtes i els seus llavis. No diuen res. El so de la pluja caient sobre l'enrajolat terra esquitxa les sabates de tots dos. Sols. En silenci. El món s'atura al seu voltant, el carrer està desert, els fanals intenten il·luminar el que la cortina de pluja tapa cada cop més. Estan xops. Un silenci compartit. Potser l'últim? Segurament no. Però ho sembla. Dol com a tal. La nit és mes fosca i més freda que mai. Sort que ha vingut la pluja.

És setembre, i feia dies que no queia ni una gota. Dies clars, alguns ennuvolats, però secs, tranquils, buits.
Avui: un dimecres més. Des de fa uns mesos, el dia més despert de la setmana. El més ric. L'aire que ajuda a superar amb èxit els altre sis dies, encara més secs, encara més tranquils i encara més buits.
Però avui no ha estat un dimecres qualsevol. Ha estat estrany. Des d'un principi els núvols volien dir quelcom. Quan ha entrat Tamina, s'ha dirigit fins la taula dels dimecres, s'ha tret la jaqueta i ha segut al vell tamboret mig esllorigat. Era térvol l'aire silenciós que inspirava per suplir-lo per un altre de més viciat, ple de paraules.
-com estàs?-
-bé. Com sempre.- silenci. - i tu? -
-psss.. també... -
silenci. En Joel agafa el seu tub de cervesa i en pren un glop, curt però suficient per deixar el got, avui, mig buit.
Els primers moments sempre han estat estranys, com si es tornessin a conèixer per primer cop. Com si no s'haguessin vist mai i els fes vergonya l'efusivitat immediata.
Feia més de mig any que tots, absolutament tots els dimecres, eren així. A quarts de nou les nou, primer un i després l'altre acudien a la cita mai concretada en ferm però sempre sabuda i indispensable.
Cada cita era un nou inici. Un tempteig, molts silencis que podrien semblar incòmodes a ulls d'un tercer, i que sense l'unitat que formaven tots dos era un silenci tens.
Es miraven, s'imaginaven, i poc a poc s'obrien l'un a l'altre deixant fluir simplement allò que els sortia de dins. En certs moments era màgic. Eren això: moments.
No és això el que ens fa persones? El que omple el bagul atemporal de records i moments màgics, que a mida que passa el temps queden units i desordenats com joguines dins la capsa d'un nen, esperant que en algun moment se'ls triï a ells i se'ls torni a posar al cap d'amunt de la pila.
El temps els passava pel voltant sense que se n'adonessin, sense que el sentissin passar. Les hores volaven i quan obrien els ulls eren sols, al bar, amb els tamborets al damunt de les taules com si el terra s'hagués de fondre. Entenien que només en quedaven dos. Llavors marxaven i sense ganes però sense poder-ho evitar. Caminaven pels adormits carrers fins que el moment fugia sense avisar. Es miraven i s'acomiadaven fins el proper cop, fos quan fos. Sense la certesa d'un nou dimecres.

Però avui no.
Poca estona després de la presentació, tot just quan es formava aquesta aura protectora que els unia sense tocar-se, Tamina deixà anar les paraules màgiques:
-hem tornat. -
-... ah sí? ... -
-sí. Potser anem a viure junts. -
Allò que les orelles d'en Joel sentien i escoltaven, no va ser entès ni assimilat amb la rapidesa que ho va fer el cel. Un rere l'altre els llamps semblaven voler immortalitzar la situació, fotografiar aquell moment en que seguit del rebombori de trons, va estar plovent una setmana seguida. Sense parar. De nit i de dia.
Aquella setmana fou llarga, grisa, però la pluja en cap moment deixà sol en Joel. Va ser l'única que no el va oblidar.
Van ser uns dies en els que els professors van tornar-se muts. Gesticulaven amunt i avall sobre tarimes de fusta cansades de ser trepitjades, movien els llavis com si volguessin dir alguna cosa però no els sortís cap so, feien gargots sense sentit escampant el guix per enormes pissarres verdes que un cop brutes, eren netejades sense èxit creant capes i capes en un fons cada cop menys verd, cada cop més gris. Els llibres, apunts, dossiers, tot esdevingué estrany per en Joel.
Qui havia estat capaç d'escriure aquelles coses? Qui era capaç de desxifrar-les?