No hi ha res

El comissari en cap donava un dossier totalment buit on s'haurien d'arxivar les paraules que sortissin d'aquell noi; un dossier on tant sols hi ressaltava una etiqueta acabada d'enganxar amb un nom: Roc Palau i Mestre.

Una taula amb una màquina d'escriure rudimentària i nua acompanyada per un paquet de folis estripat on n'hi faltaven gairebé una quarta part del volum inicial. La porta del despatx era vigilada per un mosso guarnit amb el seu jersei blau i la seva gorra amb la banda vermella. La porra i l'arma de foc semblaven sobrar en aquell equipament de jove rural. No era necessària gaire vigilància: el teòric culpable seia a l'interior esperant passivament l'arribada del mecanògraf que li havia de prendre declaració.
Un altre ciutadà amb l'uniforme més de moda en aquella comissaria entrà a la petita habitació tancant-ne la porta darrere seu i ocupà la cadira que fins ara havia fet companyia a l'acusat.
- Bona tarda, em deixa el seu Document Nacional d'Identitat si us plau. -
Després d'una breu pausa per facilitar la concentració de l'escrivent aquest començà:
- De què es declara culpable? -
- D'assassinat. -
- Vostè diu que ha comès un crim; per quina raó? Quin és el mòbil? -
- Tot; l'agressió passiva que mica en mica m'ha fet això. -
- Jo el veig perfectament jove, em perdonarà, però em sembla que no té de què queixar-se. Encara es troba en la millor edat, no té cap preocupació: el jovent d'avui no ha de lluitar per res, ho té tot fet i ben mastegadet. Un plat a taula a cada àpat, podeu estudiar fins als trenta anys i els pares pagaran la carrera, evidentment us mantindran tant com calgui; i ara no és als divuit o vint que un s'independitza, ara podeu viure del quento fins que vulgueu; tot el dia al sofà. De feina, ni parlar-ne! amb l'excusa de que no n'hi ha ja ho teniu tot arreglat. Tu et queixes pel que tens?
Fa trenta anys sí que podies queixar-te, no podies caminar tranquil pel carrer, no escollies, triaven per tu, t'obligaven a fer el que ells volien, no el que tu tinguessis ganes de fer.
Per menjar lluitàvem! per viure!.

El funcionari que segons semblava representava l'època daurada dels homes, emanava satisfacció després d'aquell petit discurs que demostrava la seva superioritat en front les noves generacions. Silenci.
- I així què hi tens a dir, eh? On tens el teu cotxe a la porta no? m'hi jugo el que vulguis a que te l'has pagat tot tu, fins a l'últim cèntim! ara ja no heu de suar per res, qui pogués triar sense cap pressió com vosaltres, i encara us queixeu de que no sou feliços. De què patiu? quines tonteries! -
- I vostè, què és el que triaria? -
- Que vols dir amb això nano, jo? ... -
- Ja sap el què vol? Si el deixessin escollir ja sabria quin és el camí exacte, el que s'ha de seguir per arribar allà on vol? -
- Es clar que sí! Quan no tens cap pressió és fàcil escollir, lo difícil és quan no tens opció! a les hores sí que la felicitat et pot tocar o no, és qüestió de tenir sort; però vosaltres, si teniu totes les opcions per triar, si no podeu és per que no voleu! -
- O sigui, que vostè no és feliç . -
- ... jo, què vols dir? jo no vaig poder triar, si de jove hagués pogut ja veuries on seria ara.. -
- no m'ha respost, li preguntava que si és feliç. -
- Mira marrec, jo el que no tinc, no em falta per que no ho vulgui, em falta per que no he pogut, no me n'han donat l'oportunitat de triar com tu. -
- Perdoni, però això no és més que una excusa com qualsevol altre. Sap lo fàcil que és queixar-se del que li han imposat? Sap la poca pressió que significa no triar? No li vull dir que és millor estar oprimit que lliure; el que li vull fer entendre és que per molt que canviïn les coses uns cops patirem per unes, uns cops per unes altres, però mai és fàcil; sempre hi ha altres opcions. Jo me n'alegro moltíssim de poder triar el que faig i el que deixo de fer, estic molt satisfet de poder menjar cada dia, de que els meus pares em puguin pagar els meus desitjos, de poder passejar tranquil pel carrer, de poder triar el que faig; però no es confongui, jo li asseguro que si vull una poma tant sols he d'anar a buscar-la i la tindré; però i no se el què vull agafar? També hi ha milers de pomes, quina vull? -
- Mira nano, amb el temps aprens que les coses no son ni blanques ni negres, que molts cops vols pomes i només tenen peres, i t'has de conformar amb el que hi ha; a mida que et fas gran, madures i se't fan les esquenes més amples. -
- Quina mena de mentalitat és aquesta, què vol dir, que amb el temps un s'acostuma a no trobar el que vol? això és el que vol dir-me?! -
- Tranquil , no t'excitis, has d'aprendre a acceptar les derrotes; algú em va dir un dia quan tenia la teva edat que el secret de resistir no es trobava en ser molt fort, la manera de no trencar-se era la flexibilitat. Ho entens? -
- Perfectament, acceptar que ni tant sols quan tens tots els mitjans per guanyar pots estar segur de aconseguir-ho. -
- Exactament, ho veus com ens hem entès. -
- No sap el mal que fa el voler queixar-se i no tenir cap raó per fer-ho. -
- Noi, em sembla que no t'acabo d'entendre... -
El comissari s'aixecà de la seva cadira i obrí la porta del despatx.
- Escolta, vigila'm aquest que vaig a buscar a algú dels de psicologia, em sembla que el nano té el cap com un bombo.
- D'acord senyor, però no crec que li calgui gaire vigilància, em sembla que s'està adormint. -
El comissari donà un cop d'ull al jove que efectivament seia tranquil·lament a la cadira i havia deixat reposar el cap sobre els seus braços creuats al damunt de la taula.
- Dóna-li un cop d'ull igualment, que mai se sap si li pot donar un rampell per la vena agressiva, aquesta joventut no hi toca massa! -
Mentre s'allunyava aquell home madur, d'espatlles amples i flexible, adaptat totalment per viure en el món en el que es trobava, la sala del noi i la màquina d'escriure continuava en un silenci absolut. Pocs minuts més tard tornava acompanyat d'una madura policia amb alguna acreditació competent que demostrés el seu do pel tracte amb malalts mentals.
- Ep nano, et presento a la doctora Ramis, ha vingut a parlar amb tu. -
La col·lecció de paraules emeses pel comissari rebotaren a la paret i retornaren al seu punt d'origen sense complir amb la seva obligació, el jove continuava ajagut sense fer ni un moviment.
- Hola Roc, que em sents? -
La veu més dolça i tranquil·litzadora d'aquella dona tampoc aconseguí cap resposta d'aquell cos aparentment adormit.
El comissari s'acostà a la cadira ocupada i sacsejà el cos amb l'objectiu de trencar el son inoportú del jove.
- nano! Desperta! -
El cos es desplomà sobre el terra donant un cop sec i sorollós.
- Ostia! Què collons passa aquí! -
El crit del comissari, alertà al guarida encarregat de la seva vigilància que entrà a la sala amb l'inseguretat de la ignorància.
- Què ha passat! No l'havia de vigilar, què collons ha fet mentre jo no hi era! -
La doctora ajupint-se al costat del cos es disposà a prendre-li el pols a aquell cos estes a l'interior del despatx de la comissaria.
- És mort. -
- Què diu!? -
Quan els nervis explotaren definitivament acudí a l'aconteixement un trajo impecable sense arrugues ni suor.
- algú em pot explicar què ha passat aquí! -
- senyor, no ho se, l'estava interrogant i quan he sortit , .. he tornat i era ... mort. -
El comissari començava a perdre la seguretat del tracte amb un esglaó inferior i dubtava quan havia de mirar més amunt.
- I qui és aquest nano! Que li ha dit a la declaració ? Tu, porta'm el que hi hagi escrit en aquest paper. -
El nivell més baix de la cadena en forma de simple vigilant obeí l'ordre immediatament.
- què hi diu!-
Agafant el paper amb una ma, el cervell més important d'aquell sistema vocalitzà :
- però ... on és la declaració?! -
- senyor jo ... -
- Colla d'inútils, no hi ha res escrit! Com a mínim sabreu com s'ha mort no? Busqueu un indici, una arma, qualsevol cosa!!! Vull que trobeu proves, fets, respostes!!!
- Senyor, .. , no hi ha res. -