Divendres passat, que no era tretze.

Divendres a la tarda cap a quarts de quatre vam quedar -jo seré a dins. Quan arribis em fas una perduda i surto -. El missatge és entenedor i l'acció senzilla, així que agafo el cotxe, i em dirigeixo cap al teatre. Un parell de carrers abans aparto la mirada del carrer i la dirigeixo a l'interior del cotxe. No hi és a la vista. Toco amb la mà una de les butxaques de la jaqueta. Tampoc. I a l'altre? Res. Reprenc la mirada a la carretera mentre continuo buscant ara a la butxaca dels pantalons. Res, que m'he deixat el mòbil a casa!

Aparco al davant del teatre on hi ha una càrrega i descàrrega lliure. Surto del cotxe i entro per recepció - Bona tarda -. Com que és gratuït només hi ha abrics i cotxets, de recepcionista res de res. Va bé ser educat per si de cas, mai se sap quan pots necessitar un abric. Tocant al passadís de l'entrada hi ha tres portes que donen a platea i a dalt hi ha el segon pis. Trio la primera porta de la planta baixa: més ràpid. Com que és tot a les fosques, només puc veure un grup de nens cantant a l'escenari però és impossible trobar-la entre el públic. Em disposo a "escombrar" la platea des de dalt però al primer desplaçament cap a la dreta topo amb el tècnic de so - perdo!- La taula bloqueja per complert l'espai que hi ha darrere l'última filera de butaques, així que entre pujar a l'escenari o tornar a sortir al passadís, trio la segona opció.

Ja que sóc a fora, valoro la possibilitat de que hagi notat que ja faig tard i hagi sortit a fora a veure si hi sóc. Surto, vaig fins el cotxe. Ella no hi és. La multa, tampoc. Torno a entrar. El resultat de l'accés a platea per la tercera porta és exactament el mateix que abans: els nens canten, no veig res excepte el tècnic de so que ara el tinc a mà esquerra - hola.. -.

En pocs minuts dono per impossible tant localitzar-la a les fosques com que em trobi a faltar i surti, així que surto a fora i penso en un pla B. El tema és que li he de fer una perduda, així que si localitzo algú que em deixi un telèfon, li faig i llestos. Al passadís, segueixen havent-hi jaquetes i cotxets. Desestimo l'opció de regirar-los a la recerca d'un mòbil doncs pot resultar molt incòmode la situació si m'enxampen. A fora al carrer, no hi ha ningú que conegui, a part del cotxe, verd i sense multa. Miro de caminar una mica intentant invocar una mica d'inspiració i, eureka! La veig al darrere de la parada del bus!

És blava i amb vidres al costat. Una cabina de telèfon! Ja no recordava ni que existien! M'hi acosto i comprovo que el cable de l'auricular encara està unit a la cabina. Anem bé. Em regiro les butxaques i en trec trenta cèntims. Encerto la moneda de vint cèntims i repeteixo tres vegades el procés amb la de deu cèntims fins que se la queda. Marco el número i .. - crèdit mínim per aquesta trucada 55 cèntims -.

No tinc ni un cèntim més. Un paquet de mocadors de paper, les claus del cotxe i el comandament del pàrquing. D'on els trec?! Una opció és aturar un parell o tres de cotxes fins que em comprin els mocadors de paper, però ho desestimo. El paquet està començat i potser em farà falta més endavant. Utilitzo les claus del cotxe i m'assento al seient del conductor. Ja han passat més de quinze minuts i som allà mateix. Sense multa, sense mòbil i ella no surt.

Regiro la guantera, la jaqueta, els seients del darrere i els de davant fins que trobo alguna cosa entre els plecs del seient de l'acompanyant. Una moneda de cinquanta! Em dirigeixo a la cabina entre satisfet i emocionat mentre observo una parella que parla a mà dreta i em mira de reüll. Ben pensat, crec que són aquí des del principi; diria que els hi he passat pel costat diverses vegades i tot. Bé, després de repetir el procés d'encertar monedes fins que la cabina decideix quedar-se-les, hi ha línea. Despenja. Oh! Quin moment! Les monedes cauen dins de la caixa de la cabina fent un soroll considerable. Cauen de ben amunt i, sens dubte, cauen molt avall. - On ets? De qui és aquest telèfon amb el que truques? - - Sóc a baix, surts? - - A baix amb qui? I el teu telèfon?! - .

Tot torna a la normalitat. No hi ha multa i quan surt em toca el rebre per arribar més de vint minuts tard. Sembla un dia normal però no ho és. Em ve al cap en Superman fent voltes al món per tornar els rellotges enrere, per refer el que es va trencar o per trobar allò que vaig perdre. Avui he tornat a trucar des d'una cabina telefònica.