Platònic i impossible

M'he adonat de que m'agrada tot l'impossible,
impossible perquè no hi és al meu alcans,
allò que m'agrada no ho puc tindre,
i el que puc no em sol agradar.

Per què sempre m'ha de passar el mateix?
Per què no em puc conformar amb el mateix que els demés?
Amb allò que és normal..?
Potser és que m'agrada massa ser diferent.

M'agrada arribar molt lluny,
i l'oxigen no m'arriba per a tant,
m'agrada l'impossible
i ja ho diu la paraula.. és impossible.

El meu amor és platònic,
perquè m'agrada massa ser diferent..
I he volgut inspirar massa alt i no he arribat,
i s'ha quedat platònic perdut..

I ara em ric...
però el meu cor no riu tant,
que una paraula potser em torne a la vida,
però la bona vida l'he deixat com a impossible.

Però encara queda el dubte,
de que no sigui tant platònic com pense,
i potser la bona vida no seria tan impossible.
Vinga Laia.. deixa de somiar.